Papitu: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: fins casi el > fins a quasi el
Línia 31: Línia 31:


Hi han diversos llibres que parlen de la història i dels dibuixos de la revista. [[Joan Perucho]] va fer un recull d'imatges en un llibre publicat l'any [[1968]], amb pròleg de [[Sebastià Gasch]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Perucho |nom=Joan |títol=Papitu |editorial=Tàber |lloc=Barcelona |data=1968|isbn= }}</ref> El mateix any LLuís Solà va publicar un estudi sobre la revista.<ref>{{ref-llibre|cognom=Solà i Dachs |nom=Lluís |títol=Papitu: 1908-1937 |editorial=Bruguera |lloc=Barcelona |data=1968|isbn= }}</ref> Posteriorment l'any 1977 s'editaria una edició facsímil.<ref>{{ref-llibre|cognom= |nom= |títol=Papitu|editorial=Facsímil |lloc=Barcelona |data=1977|isbn= }}</ref> Lluís Solà reincidiria amb el tema publicant un altre estudi l'any [[2008]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Solà i Dachs |nom=Lluís |títol=Papitu (1908-1937) i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps |editorial=Dux |lloc=Barcelona |data=2008|isbn= }}</ref>
Hi han diversos llibres que parlen de la història i dels dibuixos de la revista. [[Joan Perucho]] va fer un recull d'imatges en un llibre publicat l'any [[1968]], amb pròleg de [[Sebastià Gasch]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Perucho |nom=Joan |títol=Papitu |editorial=Tàber |lloc=Barcelona |data=1968|isbn= }}</ref> El mateix any LLuís Solà va publicar un estudi sobre la revista.<ref>{{ref-llibre|cognom=Solà i Dachs |nom=Lluís |títol=Papitu: 1908-1937 |editorial=Bruguera |lloc=Barcelona |data=1968|isbn= }}</ref> Posteriorment l'any 1977 s'editaria una edició facsímil.<ref>{{ref-llibre|cognom= |nom= |títol=Papitu|editorial=Facsímil |lloc=Barcelona |data=1977|isbn= }}</ref> Lluís Solà reincidiria amb el tema publicant un altre estudi l'any [[2008]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Solà i Dachs |nom=Lluís |títol=Papitu (1908-1937) i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps |editorial=Dux |lloc=Barcelona |data=2008|isbn= }}</ref>
L'any 2014 va apareixer un nou volum, un llibre de luxe, amb més de 300 pàgines amb reproduccions a color, coordinat per [[Jaume Capdevila | Kap]] [[Papitu]]: ''Papitu (1908-1937) Sàtira, erotisme i transgressió'', amb pròleg de Josep Maria Cadena i a banda del text principal de Capdevila, col·laboracions de Jordi Farré, Albert Rossich, Jordi Riera, Joan Manuel Soldevilla, [[Maria Dasca]], [[Jaume Collell]], Sebastià Roig, i [[Jordi Clapés]] que analitzen diversos aspectes de la revista: aproximacions biogràfiques d'Apa i Pujols, la vida bohemia del Paral·lel, el Papitu més eròtic, el Papitu durant la guerra, o el singular doble sentit del llenguatge papitesc, entre d'altres.


== Referències ==
== Referències ==

Revisió del 22:05, 14 des 2014

Aquest article tracta sobre la revista humorística. Si cerqueu el jugador d'handbol, vegeu «Juan Pedro Muñoz Ortiz».

Papitu va ser un setmanari humorístic i satíric català que es va publicar entre el 1908 i el 1937 que tractava la política i la cultura des d’un punt de vista d’esquerres i catalanista. Aquesta publicació fundada pel dibuixant Feliu Elias “Apa” va ser un revulsiu cultural de la seva època.[1]

Història

Acudit d'Isidre Nonell de 1909.

El setmanari Papitu va sortir per primera vegada el 25 de novembre de 1908, data que coincideix amb l’aniversari de l’assalt a la redacció del Cu-Cut!. Només per aquesta voluntària coincidència, es veia que la tendència política de la publicació estava orientada més aviat cap a l’esquerra. Al Papitu, també tenia un caràcter irreverent i una certa picaresca, com es podia veure en les peces que representaven a gent de l’església, que era tractada amb una manca total de respecte. Aquest era el Papitu dels primers temps, el del Feliu Elias i el seu equip. Elias fou processat per fer unes caricatures. Se li aplicà la llei de jurisdiccions i hagué d'exiliar-se a França. Llavors la direcció passà a mans de l'escriptor i filòsof Francesc Pujols.

Amb l’arribada de Francesc Pujols, la revista anirà perdent el seu caire polític i irreverent, encara que seguia tenint col·laboradors de gran renom com a l’època de Feliu Elias.

Passada aquesta segona època, i superada la moderació imposada per la dictadura de Primo de Rivera, el setmanari perd molta qualitat i entra dintre del terreny de la pornografia. Una pornografia més de simbolisme i d’intenció que no pas d’imatge. Les paraules i imatges considerades de mal gust eren substituïdes per frases de doble intenció i per altres simbolismes que podien tenir un significat completament banal, però que adquirien un sentit crític pel sol fet de ser publicades al setmanari. Aquesta tercera etapa durarà fins a quasi el final. Els últims 18 números, publicats durant la guerra civil, i sota la direcció del Sindicat de Dibuixants Professionals, perden qualsevol caire que havien tingut i únicament en conserven el polític.

Èxit

El Papitu de Feliu Elias va assolir un èxit intel·lectual que no va tenir una traducció en ingressos econòmics. Francesc Pujols, que tenia ganes d’escandalitzar i de sorprendre, va decidir donar-li una orientació nova que va coincidir plenament amb el de gran part del públic. L’èxit del setmanari només pot ser explicat, segons Pujols, pel sentit eròtic de l’ànima mediterrània. Ho fonamentava per el gran nombre de contes i acudits provocatius que enviaven a la redacció els lectors del setmanari. A l’apartat de “Correspondència” es donava resposta a tots aquests escrits i dibuixos que els lectors enviaven a la redacció. Aquesta resposta, sempre amb un to irònic està considerada com una altra de les bases de l’èxit de la publicació.

Papitu no entrava en la major part de les llars, però no per això la seva difusió era menor. En la primera època, amb col·laboracions literàries de gran qualitat, s’arribava fins als 5.000 exemplars venuts. A partir de la segona època, el seu tiratge augmentar fins als 40.000, i va sobrepassar aquesta xifra a la dècada dels anys 20, moment culminant de la publicació.

Format i preu

El setmanari Papitu sempre va tenir el mateix format i aparença: setxe pàgines a tres columnes, profundament il·lustrades amb dibuixos del format 280x220 mm. En la majoria d’ocasions era imprès a una sola tinta sobre paper blanc. Arribats els anys 30, el tiratge passà a fer-se en dos colors, negre i vermell, conservant el format original.

El seu preu original era de 15 cèntims, i en va arribar a valdre 25 en els últims anys.

Escriptors i dibuixants

Al primer número va reunir les firmes de López Picó, Pompeu Gener, Manuel Reventós, Josep Carner i “Xenius”, però abandonaren ràpidament la publicació sent substituïts per altres escriptors no menys notables com Màrius Aguilar, Nogueras, Dídac Ruiz o Rafael Moragues.

Amb ells també escrigueren Alexandre Soler i Rovirosa, Montero, Camps Margarit, Leonart, Vives Pastor y Jaume Brossa. Després van arribar Alfons Maseras, Prat Gaballi, Casas Vila, Tubau, Alfons Roure, Ferran Canyameres, Lluis Capdevila, Fontdevila, Almerich y Josep Maria Planas. Entre els seus dibuixants destacaren, a més d’"Apa", Nonell, Ramon Casas, Xavier Nogués "Babel", Humbert, Torné Esquius, Smith, Juan Gris, Labaria, Gargallo, Colom "Adam", Cruz, Ramírez, Pidelaserra "Pius", Xavier Güell, Sun, Passarell y Antoni Ferrer.

Més endavant se'ls van unir Bon, Rull, Lluis Elias "Anem", Max, Samuel, Abel, Pitus, Prat, Eduard Serra, Pierres, Pérez del Muro, Valentí Castanys, Roqueta, Ricard Opisso, Benigani, Bosch, Bernard, Tusell i Garrido, Melcior Niubó (Niv-Bo, Niubó, Niv, Niu).

Estudis sobre la revista

Hi han diversos llibres que parlen de la història i dels dibuixos de la revista. Joan Perucho va fer un recull d'imatges en un llibre publicat l'any 1968, amb pròleg de Sebastià Gasch.[2] El mateix any LLuís Solà va publicar un estudi sobre la revista.[3] Posteriorment l'any 1977 s'editaria una edició facsímil.[4] Lluís Solà reincidiria amb el tema publicant un altre estudi l'any 2008.[5] L'any 2014 va apareixer un nou volum, un llibre de luxe, amb més de 300 pàgines amb reproduccions a color, coordinat per Kap Papitu: Papitu (1908-1937) Sàtira, erotisme i transgressió, amb pròleg de Josep Maria Cadena i a banda del text principal de Capdevila, col·laboracions de Jordi Farré, Albert Rossich, Jordi Riera, Joan Manuel Soldevilla, Maria Dasca, Jaume Collell, Sebastià Roig, i Jordi Clapés que analitzen diversos aspectes de la revista: aproximacions biogràfiques d'Apa i Pujols, la vida bohemia del Paral·lel, el Papitu més eròtic, el Papitu durant la guerra, o el singular doble sentit del llenguatge papitesc, entre d'altres.

Referències

  1. «Revistes d'humor noucentistes». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  2. Perucho, Joan. Papitu. Barcelona: Tàber, 1968. 
  3. Solà i Dachs, Lluís. Papitu: 1908-1937. Barcelona: Bruguera, 1968. 
  4. Papitu. Barcelona: Facsímil, 1977. 
  5. Solà i Dachs, Lluís. Papitu (1908-1937) i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps. Barcelona: Dux, 2008. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Papitu

Plantilla:Publicacions històriques de Catalunya