Mitologia etrusca

Els etruscs eren gent molt aferrada a la seva religió. La religió dels etruscs va estendre alguns del seves costums i ritus a Roma. Les influencies externes no es coneixen prou bé, però semblen mes orientals que gregues. La religió dels llatins i sabins tenia molts elements etruscs o a l'inrevés. Els déus eren els aesars (que s'ha volgut veure com la paraula escandinava asar amb el mateix significat), i els déus infernals presenten alguna similitud amb els escandinaus.

Déus dels etruscs

• Tina o Tínia (equivalent a Júpiter)
• Cupra (equivalent a Juno)
• Menerfa (equivalent a Minerva)

Aquest tres déus eren els principals i a ells es dedicaven la majoria dels temples. A banda hi havia 12 divinitats més de les que se'n desconeix el nom, sis varons i sis dones, que en conjunt foren anomenats Dii Consentes, i eren els consellers de Tina.

Cupra i Menerfa sòn considerats part d'aquest Consentes.

Superiors a Tinia i als Dii Consentes estaven els Dii Involuti, que exercien tot el poder diví, però dels que tampoc es coneixen ni els noms ni els atributs.

Un conjunt de nou déus anomenats Dii Novensiles tenien el poder de llançar els llamps; sembla que alguns dels Novensiles també era dins als Consentes.

La figura dels genis era d'origen etrusc, i d'allí va passar a Roma. No es coneix el nom donat pels etruscs als genis, però cada home en tenia un de tutelar; cada casa tenia un geni tutelar (equivalent als Lares, la paraula Lar és etrusca, i Lara o Lasa és una espècie d'ajudant dels genis representat per una figura femenina.

El poder infernal estava sota el domini de Mantus (Plutó) i la seva deessa femella Mania.

Els déus inferior formaven el grup dels Dii Manes (els bons déus).

Una deïtat que sembla representar a la mort portava el nom grec de Karon.

Les deesses de la sort o del destí portaven noms etruscs: Leinth, Mean, Snenath, Nathum, i Munthuch.

El altres déus secundaris foren:

• Aplu o Apulu (equivalent a l'Apol·lo, d'origen grec).
• Ancària, deessa tutelar de Faesulae.
• Arícia (anomenada pels romans Saturn, adorat a Satúrnia).
• Fortuna (a Antium i Praeneste)
• Herecle o Hercle (equivalent a Hèrcules), d'origen exterior.
• Horta, divinitat local etrusca de la ciutat d'Horta al peu del Soracte
• Janus, adorat a Falerii però no se sap sota quin nom etrusc.
• Losna, déu de la Lluna
• Mantus (deïtat infernal)
• Nòrtia (deessa de la fortuna, adorada especialment a Volsinii)
• Fufluns (equivalent a Bacus)
• Sethlans (Vulcan) adorat especialment a Perusia
• Summanus, déu del tro nocturn i líder de les ombres, possiblement originat al Latium
• Turan (Venus)
• Turms, Turmś (equivalent al Mercuri romà).
• Usil, déu del Sol
• Vedius o Veiovis (deïtat infernal), possiblement originat al Latium
• Vertumnus (especialment a Volsinii)
• Voltumna o Veltha (equivalent del Vertemnus romà).

L'endevinació

La religió es caracteritzava per el nombre i duració del ritual, especialment els ritus que feien referència a l'endevinació. Els etruscs eren molt supersticiosos i intentaven endevinar l'avenir a les seves cerimònies (els romans deien al seu sistema d'endevinació "la disciplina etrusca"). El sistema havia estat revelat per un jove de nom Tages, a Tarquinii i els seus ensenyaments es va estendre per totes les ciutats, i fou conservat per les famílies dels Lucumons o caps dels nobles; es conservaven per tradició oral. No es podia fer cap transacció o resoldre cap afer públic sense el ritual i el dominar les seves característiques donava molt poder a l'aristocràcia sacerdotal que era de la mateixa classe que l'aristocràcia política. Els joves nobles que entraven a l'ensenyament de la disciplina estudiaven molt de temps i transmetien el seu coneixement per herència. Es va conservar força temps sota domini romà.

El sistema d'endevinació era de tres classes principals: per àugurs, observació del vol de les aus (comú a altres pobles antic d'Itàlia i els primers grecs); els harúspexs per examen de les vísceres dels animals (també comú a altres pobles antic d'Itàlia i grecs els quals es van adaptar a la forma simple i constant de l'examen etrusc); i l'endevinació pel tro i el llamp, peculiar dels etruscs, i que s'explica al llibre conegut com libri fulgurales et tonitruales, que circulava en temps de Ciceró (meitat del segle I aC) i en el qual s'establien diferencies entre les diferents menes de llamps (onze en total) que s'han conservat, però amb moltes practiques fosques i secretes transmeses per tradició oral i herència. L'endevinació etrusca va caure en descrèdit al segle I i encara que Claudi va intentar restaurar la seva practica massiva, va desaparèixer progressivament després del seu regnat, tot i que encara s'esmenta com a cosa aïllada el 408.