Atles Mitjà

L' Atles Mitjà (en àrab, الأطلس المتوسط) és una cadena muntanyosa que s'estén al llarg de 350 km, del sud-oest al nord-est de Marroc, situada entre el Rif i el Alt Atles, i ocupant una superfície total de 2,3 milions d'hectàrees, és a dir el 18% del domini altimontana d'aquest país.

Ocupa principalment les províncies de Khenifra, Ifrane, Boulmane, Sefrou, El Hajeb, així com una part de les províncies de Tassa i de Beni Mellal - que es coneix amb el nom de «porta de l'Atles Mitjà».

Aquesta cadena pertany al massís de l'Atlas, i, més concretament, a un de les tres parts de l'Atles marroquí-sent les altres dues el Alt Atles i el Anti-Atles.

L'Atles Mitjà és un territori amb un insòlit encant i la seva riquesa en biodiversitat faunística i florística el converteixen en una zona amb vocació turística.

El pasturatge és en tant el primer recurs econòmic.

El relleu

L'estructura geomorfològica de l'Atles Mitjà està composta essencialment per:

Cedres a la regió de Khenifra-Krouchen.

• Roques calcàries:
  • Roques tabulars a l'oest, d'una altitud de 1000 a 1500 m;
  • Roques plegades al nord-oest, d'una altitud més elevada sobrepassant sovint els 3000 m (punt culminant, Jebel Bou Naceur, 3356 m);
• Altiplans volcàniques.

Sobre les seves pendents s'instal·len immensos boscos de cedre s, entretallats per valls profundes. Vorejats per la rica plana de Sais i les ciutats de Fes, Meknés i Beni Mellal, els massissos muntanyosos de l'Atles Mitjà són poblats pel poble berber Zayán, la llengua és una variant del tamazight.

El massís de l'Atles Mitjà està travessat per una de les principals carreteres d'accés al sud marroquí, que uneix Fes i Tafilalet, situat al nord-est del Atles. L'Atles Mitjà està tancat a l'est pel Parc Nacional de Tazekka, amb paisatges de gorges i grutes. Al sud de Sefrou, els boscos de cedres, de alzina si de sureras alternen amb els altiplans volcà iques nues i de petits llacs abundants en peixos amb les aigües turqueses.

La joia de l'Atles Mitjà és el Parc nacional d'Ifrane, situat a l'altiplà atles entre Khenifra i Ifrane i el parc de Tazekka, classificats Ramsar segons la convenció amb el Marroc.

Punts culminants

El seu punt culminant és el Jebel Bou Naceur 3356 m, després el Jebel Mouâsker 3277 m, al nord per l'altiplà de Atles Mitjà, i el Jebel Bou Iblane 3192 m, prop de Immouzer Marmoucha.

Clima

La façana oest, de Tassa a Azrou, en situació de primer ascens per a les pertorbacions que provenen de l'oceà, està ben regada (al voltant de 100 cm anuals), afavorint pastures relativista verds i boscos frondosos. Les valls orientals són molt més secs i veuen progressar el desert (bosc mort de Jbel Bou Naceur). Més continental que el Rif, i globalment més humit que l'Alt Atles, l'Atles Mitjà té hiverns rigorosos, amb neu persistent per sobre de 2000 a 2500 metres (desembre/març).

La combinació de la temperatura i de la pluviometria és favorable a crear condicions que permeten l'existència de faixes de vegetació: així, se succeeixen en funció de l'altitud i de l'exposició boscos, de garrofers, alzina s, i cedres ( Cedrus atlantica ), ginebre s, Tetraclinis articulata o Thuja (El araar), conífera si arbres endèmics.

Hidrologia

La seva situació al cor del Marroc, en una zona de pluviometria molt alta, confereix a l'Atles Mitjà el caràcter de «castell d'aigua», tant des del punt de vista hidrogeològic com del hidrogràfic.

Conques hidrogràfiques

Oum Er-Ràbia a Khenifra.

L'Atles Mitjà pertany a quatre grans conques hidrogràfiques:

• La conca del Sebou, amb una superfície 40.000 km ², on hi ha diverses preses;
• La conca del Oum Er-Rbia, que s'estén sobre una superfície de 35.000 km ², en la qual també hi ha força preses;
• La conca de Bu Regreg, que comprèn una superfície de l'ordre de 10.000 km ² i en què també hi ha diverses preses;

Aquests tres rius neixen a l'Atles Mitjà i porten les seves aigües a l'oceà Atlàntic.

• La conca del Muluya, un riu que neix en Almssid, en la unió del Mitjà i de l'Alt Atles i s'estén sobre 74.000 km ² i aboca al mar Mitjàterrani. En aquest riu també hi ha diverses preses, en el seu curs alt i en el baix.

Les aportacions són doncs bastant abundants i els cabals relativament regulars. L'equipament en preses collinaires en cascada d'aquesta regió té com a fi protegir els pendents, millorar els atractius turístics de la regió i crear reserves d'aigua que afavoreixin el desenvolupament de l'arboricultura que no para de desenvolupar-se gràcies als diversos programes internacionals com el del Oued Serou.

Atractius turístics

Zaouia d'Ifrane.

Al cor d'aquestes muntanyes, el riu més llarg del Marroc, el Oum Er-Rbia o Oum Errabiaa, té la seva font a 40 km de Khenifra, per a desembocar 600 km més lluny en el Atlàntic a Azemmour (Doukkala). A l'oest, l'Atles Mitjà toca els primers contraforts del Alt Atles. Trucada la «Suïssa del Marroc», l'Atles Mitjà acull també algunes petites ciutats de mitjana altitud, d'aspecte típicament berber. Així Ifrane, amb el seu estil urbanístic europeu (xalets de pedra i teulades de teules vermelles) i el seu Parc Nacional d'Ifrane (ric per les seves papallones úniques), Azrou, antiga estació de descans construïda en la pendents d'una Cedral, i Imouzzer Kanda, Ifrane, Azrou, Zaouia d'Ifrane: (poble a 15 km de Azrou), El Hajeb, Elksiba, Beni Mellal amb el seu cèlebre llac de Bin El Ouidane format pel riu Oum Er-Rbia i el seu afluent Oued El Abid.