Dret dels Estats Units
El Dret dels Estats Units d'Amèrica és un sistema que deriva en gran manera del Common Law (Dret anglosaxó) que estava vigent en el Dret d'Anglaterra en l'època de la Guerra de la Independència.[1] Actualment la llei suprema del país és la Constitució dels Estats Units, i sota el principi de supremacia constitucional, les lleis aprovades pel Congrés i els tractats que Estats Units d'Amèrica siga part, suposen el següent graó de la jerarquia de fonts del Dret. Aquests formen la base per a les lleis federals sota la constitució federal als Estats Units, establint els límits de la legislació federal i de les lleis en els cinquanta estats i altres territoris del país.
Esquema general[modifica]
Fonts del Dret[modifica]
En els Estats Units, el Dret es deriva de quatre fonts: la Constitució, les lleis, els reglaments, i el Common Law (en el qual també s'inclou la jurisprudència o case law). La font més important és la Constitució dels Estats Units, quedant totes les altres fonts subordinades a eixa norma. Cap llei o reglament pot contradir el disposat per la Constitució dels Estats Units i, per exemple, si el Congrés ratificara una llei el contingut de la qual estiguera renyit amb la Constitució, la Cort Suprema pot establir que aquesta llei és inconstitucional i declarar-la nul·la.
No obstant això, una llei no desapareix automàticament pel simple fet d'haver estat declarat inconstitucional, sinó que ha de ser derogat per una llei posterior. Moltes lleis federals i estatals han romàs oficialment vigents durant dècades després d'haver estat dictaminades com inconstitucionals. Això no obstant, i pel principi de stare decisis, cap tribunal aplica una llei inconstitucional, i la decisió de qualsevol cort que ho fera seria revertida per la Cort Suprema. Igualment, un tribunal que es negue a aplicar una norma considerada anteriorment com constitucional, per considerar-la contrària a la carta magna, s'estaria enfrontant a una possible reversió de la seua sentència per la Cort Suprema.[2]
El Common Law americà[modifica]
Els Estats Units i la majoria dels països de la Mancomunitat Britànica de Nacions són hereus de la tradició del Common Law procedent del Dret anglès;[3] per exemple, les corts nord-americanes han heretat el principi de stare decisis.
El Dret anglès fou introduït en el Dret dels Estats Units a través de diverses vies: la primera consisteix que tots els estats dels Estats Units, llevat de Louisiana, promulgaren lleis de "recepció" del Dret anglès, en les quals normalment s'establia que el Common Law d'Anglaterra (i especialment el provinent de la jurisprudència) seria la llei de l'estat sempre que no fóra contrària a les lleis locals o a les condicions indígenes.[4] Algunes d'aquestes lleis estableixen una data concreta per a l'entrada en vigor del Dret anglès en la zona (per exemple, la data de fundació de la colònia), mentre que unes altres són deliberatament vagues en eixe sentit.[4] Si més no, els tribunals contemporanis dels Estats Units sovint citen casos previs a la Revolució d'Independència quan discuteixen l'evolució d'un antic principi de Common Law,[4] com per exemple ocorregué amb l'increment històric de la responsabilitat imposada al transportista sobre els béns transportats.[5]
La segona via de recepció del Dret anglès consisteix que algunes lleis britàniques que estaven en vigor durant l'època de la revolució foren promulgades d'una forma quasi idèntica en els estats nord-americans. Es pot citar, per exemple, el cas de la Llei de Fraus ("Statute of Frauds"). La qüestió és que aquestes lleis encara se citen en casos contemporanis que tracten d'interpretar les lleis posteriors que han s'han anat desenvolupant a partir d'aquestes.[6]
En qualsevol cas, és important tenir en compte que a pesar de les lleis de recepció, gran part del Dret contemporani dels Estats Units ha anat divergint de forma significativa del Common Law britànic. La raó és que a pesar que els tribunals de les nacions de la Commonwealth es vegen influenciats sovint per les decisions dels altres tribunals, els tribunals dels Estats Units rarament segueixen les decisions preses en altres llocs de la Commonwealth llevat que no existisca una decisió nord-americana rellevant, i sempre que els fets i la llei aplicable a la qüestió siguen quasi idèntics, i els arguments siguen molt persuasius.
Els casos nord-americans més antics, fins i tot després de la Revolució, citaren sovint casos britànics contemporanis. No obstant això, aqueix tipus de citacions a poc a poc foren desapareixent durant el segle xix degut al fet que els tribunals nord-americans començaren a publicar les seues pròpies decisions. Els congressistes i jutges, fins llavors, utilitzaren la jurisprudència anglesa com font a través de la qual integrar les llacunes jurídiques.[7] Gradualment aquest tipus d'apel·lacions al Dret anglès forenn desapareixent, a mesura que les corts nord-americanes desenvolupaven els seus propis principis de resolució de conflictes legals.[8] El nombre de volums sobre jurisprudència dels Estats Units es disparà des d'uns divuit en 1810 fins a més de 8.000 en 1910.[9] Hui dia, i en paraules del professor de Dret de Stanford, Lawrence Friedman, "la jurisprudència nord-americana rarament cita materials forans. Les Corts ocasionalment citen un o dos clàssics britànics, algun famós i antic cas o algun esment a Blackstone, però l'actual llei britànica quasi mai rep cap esment."[10]
Alguns defensors de l'originalisme i del constitucionalisme estricte, com el jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units, Antonin Scalia, sostenen que les corts nord-americana mai han de cercar solucions per als casos que se'ls presenten a través dels casos post-revolucionaris de sistemes legals externs dels Estats Units, a pesar que els arguments esgrimits siguen persuasius,[11] amb l'única excepció dels casos que interpreten tractats internacionals als quals Estats Units s'hagen adherit. Aquesta postura deriva inevitablement de la filosofia de l'originalisme, que postula no només que la Constitució és l'última font de l'autoritat jurídica als Estats Units, sinó també que l'única anàlisi vàlid del document consisteix a esbrinar el sentit original del document en el moment de la seua creació. Per tant, les discussions sobre el Dret britànic posterior a la Constitució és irrellevant, ja que no llança cap llum sobre el significat original de la Constitució. Altres juristes, com els jutges Anthony Kennedy o Stephen Breyer, no estan d'acord amb aquest punt de vista i citen lleis estrangeres de tant en tant, sempre que consideren que l'estudi d'aquestes lleis ofereix informació rellevant i els seus arguments siguen persuasius, útils o profitosos. En qualsevol cas, els precedents estrangers mai se citen com precedents vinculants, sinó com un reflex dels valors compartits entre les civilitzacions anglosaxones o occidentals.[12]
Dret federal[modifica]
El Dret federal dels Estats Units s'origina a partir de la Constitució, que és la norma que li dona al Congrés el poder de promulgar lleis per a regular una sèrie de qüestions, com per exemple el comerç interestatal. Quasi totes les lleis promulgades estatuts han estat codificades en el Codi dels Estats Units. A més, moltes de les lleis promulgades pel congrés atorguen a les agències del poder executiu el poder de crear reglaments que es publiquen en el Codi de Reglaments Federals i que també obligatorietat en virtut de la doctrina Chevron. D'altra banda, moltes litigis versen sobre la interpretació d'una llei federal o d'un reglament, i les interpretacions judicials sobre aqueixes qüestions tenen pes legal sota el principi de stare decisis.
En els seus començaments, les lleis federals s'enfocaven en qüestions sobre les quals existia una expressa cessió de competència sobre el govern federal en virtut de la Constitució, com en defensa nacional, política monetària, afers exteriors (especialment, tractats internacionals), aranzels, propietat intel·lectual (especialment, patents i drets d'autor), i el servei de correus. No obstant això, des de començaments del segle xx, una interpretació agressiva sobre les clàusules de la Constitució relatives al comerç i a la despesa pública han permès que la llei federal s'expandisca a àrees com aviació, telecomunicacions, ferrocarrils, el sector farmacèutic, Dret de la competència o marques comercials. En algunes àrees, com el ferrocarril o l'aviació, el govern federal ha regulat de forma tan extensiva la matèria que ha impedit virtualment qualsevol accés de la llei estatal, mentre que en unes altres, com per exemple el Dret de família, existeix un relativament menut nombre de lleis federals (que generalment cobreixen situacions que abasten a diversos estats o l'estranger) que interaccionen amb més normes de caràcter estatal. En àrees com el Dret de la competència o les marques comercials coexisteixen poderosos cossos normatius tant a nivell federal com estatal.
Referències[modifica]
- ↑ Lawrence M. Friedman, A History of American Law, 3rd ed. (Nova York: Touchstone, 2005), 4-5. El professor Friedman assenyala que el Dret anglès en si mateix mai arribà a ésser del tot uniforme en la pròpia Anglaterra abans del segle xx. Com a resultat, els colons recrearen la diversitat legal anglesa en les colònies americanes.
- ↑ Per exemple, la Cort Suprema dels Estats Units es va veure obligada a enfrontar-se a la insubordinació judicial de la Cort Suprema de Montana en el cas Casarotto v. Lombardi, 901 P.2d 596 (Mont. 1995), vacated sub nom. Doctor’s Assocs., Inc. v. Casarotto, 517 U.S. 681 (1996).
- ↑ Friedman, 67-69.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Miles O. Price & Harry Bitner, Effective Legal Research: A Practical Manual of Law Books and Their Use, 3rd ed. (Buffalo: William Hein & Co., 1969), 272.
- ↑ Vegeu, per exemple, Gomez v. Superior Court (Walt Disney Co.), 35 Cal. 4th 1125 (2005) (citant Lovett v. Hobbs, 89 Eng. Rep. 836 (1680)). La Cort se basa en una sèrie de casos que s'originen a partir del cas Lovett amb la finalitat d'arribar a la conclusió que Disneyland actuava com transportista.
- ↑ Vegeu, per exemple, Phillippe v. Shapell Industries, 43 Cal. 3d 1247 (1987) (en la que se cita el Statute of Frauds original anglès).
- ↑ Friedman, 69.
- ↑ Elizabeth Gaspar Brown, "Frontier Justice: Wayne County 1796-1836," in Essays in Nineteenth-Century American Legal History, ed. Wythe Holt, 676-703 (Westport, CT: Greenwood Press, 1976): 686. Entre 1808 i 1828, els expedients tramitats en els casos del Territori de Michigan evolucionaren des d'una completa dependència en les fonts angleses a una cada vegada major rellevància de les fonts americanes.
- ↑ Friedman, 475.
- ↑ Lawrence M. Friedman, American Law in the Twentieth Century (New Haven: Yale University Press, 2004), 575.
- ↑ Scalia expressà el seu punt de vista en sos comentaris en Atkins v. Virginia, 536 U.S. 304 (2002), citant-se a si mateix en Thompson v. Oklahoma, 487 U.S. 815 (1988): "Equally irrelevant are the practices of the 'world community,' whose notions of justice are (thankfully) not always those of our people. 'We must never forget that it is a Constitution for the United States of America that we are expounding. … Where there is not first a settled consensus among our own people, the views of other nations, however enlightened the Justices of this Court may think them to be, cannot be imposed upon Americans through the Constitution.' "
- ↑ Vegeu Lawrence v. Texas, 538 U.S. 558 (2003), en on la majoria del tribunal cita una decisió d'una cort europea, Dudgeon v. United Kingdom, 45 Eur. Ct. H. R. (1981), com indicativa dels valors compartits per la civilització occidental.
Vegeu també[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dret dels Estats Units |