Estètica alacantina
![](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/a/a9/Hogueras_de_San_Juan_Alicante_Hoguera_Gran_V%C3%ADa_la_Cer%C3%A1mica_2011.jpg/220px-Hogueras_de_San_Juan_Alicante_Hoguera_Gran_V%C3%ADa_la_Cer%C3%A1mica_2011.jpg)
Estètica alacantina és el nom que reben una sèrie de trets estètics que es van diferenciar als cadafals de les Fogueres de Sant Joan d'Alacant, com els motius simètrics, estilitzats i les figures geomètriques, que es diferenciarien de l'estètica predominant als cadafals de les Falles que, tot i tindre un origen comú, destacarien pel fet que a València l'estètica dominant seria més barroca.
Història[modifica]
Es considera que ja en 1929, en la segona edició de les Fogueres d'Alacant, es produeix el primer contacte entre la festa i les avantguardes estètiques.[1] A partir de 1931, Gastó Castelló i Bravo començarà a gaudir de popularitat amb els seus cadafals amb una línia avantguardista.[1] Tot i que estes obres es consideren generalment l'inici de l'estètica alacantina, cal notar que a Alcoi, Oriola, però també a València es realitzen per estes dates cadafals amb esta estètica.[1] Els cadafals de Gastó Castelló destacaren per ser els primers a oferir una monumentalitat coherent,[1] creada a partir de grans volums combinats amb harmonia,[1] jugant amb les geometries i combinant frontals divergents i amb jocs de simetries.[1]
Es creu que este estil es consolida a les Fogueres d'Alacant per una absència de tradició prèvia,[1] si bé també es podria considerar que els cadafals d'estètica avantguardista es consoliden per emparentar-se amb els valors artístics de finals dels anys 20 i primers anys 30.[1] A partir de 1933 i 1934, es consolida plenament l'estil de Gastó Castelló,[1] utilitzat per la majoria d'artistes foguerers i fins i tot pels artistes valencians que plantaven a Alacant amb el nom d'Unión Arte.[1]
Amb el parèntesi de la Guerra Civil espanyola, les Fogueres tornen a plantar-se en 1940, produint-se una continuïtat estètica amb l'estètica dels anys 30, tot i que els cadafals foren més modestos per les limitacions econòmiques del moment.[1] A partir de 1943 es recupera certa monumentalitat, reprenguent l'arquitectura i certs trets de les fogueres de l'època republicana.[1] Fins a finals de la dècada de 1950, les Fogueres destacaran per la seua homogeneïtat, tot i que autors esporàdics, sovint de la ciutat de València, trencaren la línia de les composicions simètriques amb cadafals pareguts als de les falles.[1]
Durant els anys 60, i sobretot durant els 70, l'estètica alacantina cau a la mínima expressió.[1] Remigio Soler, a partir de 1975, reivindica la línia alacantina tot defugint del barroquisme,[1] renovació que es consolidaria a partir de nous artistes,[1] i a l'Ajuntament democràtic sorgit a partir de 1979, que va apostar per les fogueres que participaven de la resurrecció de la línia alacantina.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 Vizcaíno Martínez, Juan Carlos «L'estil alacantí: entre el dubte i la vigència». Revista d'Estudis Fallers, pàg. 2-5. Arxivat de l'original el 2015-09-24 [Consulta: 4 agost 2015]. Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine.