Vés al contingut

Estació Agut

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 17:51, 20 oct 2009 amb l'última edició de Victor M. Vicente Selvas (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.

Estació Agut és un jaciment arqueològic situat a Capellades, comarca de l'Anoia. Popularment es coneixia com la Bauma del Fossar Vell.[1]

Tant aquest jaciment com el de l'Abric Romaní van ser descoberts i estudiats per Amador Romaní i Guerra, qui el 1896 descobrí el seu interès científic. Des de 1909 va ser excavada per Amador Romaní amb la colaboració de l' Institut d'Estudis Catalans. Des d'aleshores, i fins l'actualitat, aquest jaciment ha estat objecte de nombroses exploracions i estudis.

Geològicament, com l'Abric Romaní, és una formació travertínica .

L'any 1910 es van trobar quatre peces dentàries atribuïdes a l'home del neandertal. Posteriorment, a la dècada de 1960, E. Ripoll i H. De Lumley van fer un sondeig de 4 metres de fondària que permeté identificar diversos nivells del període musterià. El jaciment es considera més aviat pobre però proporciona informació complementària de molt interès.

La fauna que s'hi ha trobat pertany a 8 famílies de mol·luscs terrestres i entre els mamífers es troben fòssils de cavall, Equus caballus, cérvol Cervus elaphus i sobretot de conill de bosc, Oryctolagus cuniculus, aquest darrer sembla ésser l'aliment principal. Entre els vegetals, que segurament es consumien per recol·lecció, figuren la bleda, Beta sp i diverses lleguminoses entre les quals les veces Vicia sp. i la guixa Lathyrus sp.

La indústria d'estris fets amb pedres no està feta amb la tècnica Levallois. Alguns dels estris de materials com el quarç, i la calcedònia eren importats i ja estaven treballats en origen. Altres eren fets de materials locals com les estalagmita i el travertí. Pel fet que les peces conservades estan poc gastades per l'ús s'estima que l'Estació Agut era un lloc de pas i no un campament permanent.

Notes i Bibliografia