Estil Internacional
Es coneix com a Estil Internacional (de l'anglès International Style) o racionalisme arquitectònic a una corrent arquitectònica desenvolupada principalment entre les dècades de 1920 i 1960. El terme fou acunyat per Henry-Russell Hitchcock i Philip Johnson amb motiu de l'exposició Modern Architecture: International Exhibition d'arquitectura europea i americana que tingué lloc al MoMA l'any 1932. Aquesta denominació descriu un moviment unitari amb un programa teòric compartit com una lectura històriografica i estilística d'obres modernes que foren escollides pels dos comissaris en motiu dels trets formals comuns que mantenien. Segons aquesta interpretació, l'Estil Internacional sintetitzava les tendències de l'Europa després de la Primera Guerra Mundial -especialment a Alemanya, França i els Països Baixos-. L'exposició juntament amb la publicació que l'acompanyava -The International Style: Architecture Since 1922 (1932)- presentava l'estil com un llenguatge universal i adaptat a les condicions de la soecitat industrial moderna.
En català, no s'ha de confondre el racionalisme o "estil internacional" amb el modernisme, que també es pot dir "moviment modern", "estil modern", o en anglès Modern Style.[1]
Context històric i cultural
[modifica]El context de les arquitectures considerades dins l'Estil Internacional es remunta a principis del segle XX. Moment en el qual els canvis repentins amb la industrialització i el canvi de segle, qüestionen els estaments establerts de la tradició. Concretament, l'exposició on es presenta l'Estil Internacional fou uns anys abans de l'eclosió de la Gran Depressió dels Estats Units del 1929.
La consolidació del terme i la seva difusió internacional estan estretament vinculades amb l'emigració de molts arquitectes europeus als Estats Units durant els anys trenta a causa de l'ascens del feixisme i del nazisme.[2]Aquest desplaçament va afavorir la institucionalització de l'arquitectura moderna en el context nord-americà i la seva transformació en un estil dominant en l'arquitectura corporativa i institucional de la postguerra.[3]
Característiques principals
[modifica]L'Estil Internacional no existiria sinó fos per l'agrupació de Hitchcock i Johnson de les diferents arquitectures i els seus respectius arquitectes. Per tant, ambdós personatges van ser els responsables d'establir les característiques formals del moviment. Entre els principis que els dos autors desgranaren en la seva publicació The International Style: Architecture Since 1922 (1932)[4], els que explícitament varen plasmar són:
- Èmfasi en el volum més que en la massa (architecture as volume, not mass): edificis concebuts com a conjunts de plans lleugers més que com a cossos compactes.
- Regularitat en lloc de simetria clàssica (regularity rather than axial symmetry): substitució de la simetria per una organització racional de l'espai.
- Absència d'ornamentació aplicada (avoidance of applied decoration): una estètica basada en la puresa i la sinceritat constructiva.
Aquests principis han estat interpretats a posteriori com a la base d'un llenguatge arquitectònic de vocació universal, caracteritzat per altres elements addicionals com l'ús extensiu del vidre i la planta lliure derivada de sistemes estructurals independents.[2] Amb això, Hitchcock i Johnson pretenien allunyar-se de les materialitzacions d'altres corrents moderns com la Nova arquitectura clàssica (Neotraditional architecture), Classicisme despullat (Stripped Classicism) o l'Arquitectura expressionista (Expressionist arquitecture), entre d'altres.[5] Tanmateix, segons Frampton l'Estil Internacional no va acabà per ser universal del tot -com el neoplasticisme del segle XVIII-. Encara que la voluntat era l'universalitat, més aviat és una expressió afortunada per descriure una modalitat cubista de l'arquitectura moderna. Contràriament, l'autor continua amb una descripció exhaustiva dels diferents indrets on arribà l'estil, el qual, fins i tot, es desenvolupà a Àfrica o Japó.[3] El mateix autor, també posa en dubte l'homogeneïtat del moviment que verdaderament modificava les seves rígides característiques, per tal d'encaixar en el clima i la cultura dels diferents contextos.[3]
Difusió i consolidació internacional
[modifica]A partir de la dècada del 1920, segons Hitchcock i Johnson, l'arquitectura moderna es va desenvolupar amb diferències segons els països, però amb les característiques formals similars. Alemanya, els Països Baixos i França van ser els principals entres inicials[4]:
- Alemanya: Walter Gropius i Mies van der Rohe, definiren un llenguatge nou; Erich Mendelsohn va adoptar formes més racionals.[4]
- Països Baixos: J. J. P. Oud, Gerrit Rietveld i Van Eesteren van consolidar un nucli coherent de modernisme europeu.[4]
- França: Le Corbusier i André Lurçat.
En altres països europeus, la introducció va ser més gradual:
- Itàlia: Giuseppe Terragni, Luigi Figini i Gino Pollini.
- Espanya: Josep Lluís Sert, Fernando Garcia Mercadal i la parella d'aquitectes Labayen-Aizpurua.
- Anglaterra: Joseph Emberton, Wells Coates, Amyas Connell, Frederick Etchells i Thomas S. Tait.
Fora d'Europa:
- Estats Units: A partir dels anys 30, la immigració d'arquitectes europeus el va consolidar com el centre de l'Estil amb figures com Wright, Richard Neutra i Rudolf Schildler.
- Japó: La modernitat es va difondre a través de publicacions especialitzades, amb arquitectes com Mamoru Yamada i Isaburo Ueno.
Llista dels arquitectes i edificis seleccionats per Hitchcock i Johnson per l'exposició Modern Architecture: International Exhibition:
Crítiques i revisions historiogràfiques
[modifica]Durant els anys seixanta, el Moviment Internacional va ser objecte de nombroses crítiques des de diferents perspectives que posaren en dubte la seva simplificació formal, el seu universalisme abstracte i la seva desvinculació amb el context social, urbà i cultural.
Autors com Frampton qüestionaren la lectura de l'arquitectura moderna com un estil homogeni i internacional, assegurant que aquest perspectiva tendeix a reduir la complexitat social, política i cultural del moviment modern. Frampton proposa, per la pèrdua i despolitizació de l'estil de les aspiracions originals del mateix, alternatives a aquesta problemàtica com el Regionalisme crític que reivindica l'arquitectura atenta al lloc, el clima i a les tradicions constructives locals, en contraposició a la neutralitat aparent de l'Estil Internacional.[3]
Altres autors com Wilson es posaren a favor del moviment assenyalant que la formulació de l'Estil Internacional al MoMA no només sistematitzà unes pràctiques arquitectòniques existents, si no que contibuí a legitimar-les culturalment gràcies al discurs expositiu i editorial.[5]
Bibliografia
[modifica]- Terence Riley, The International Style: Exhibition 15 and The Museum of Modern Art, Rizzoli, New York, 1992
- John Elderfield (ed), Philip Johnson and the Museum of Modern Art, Museum of Modern Art, New York, 1998
- Gabriel Gössel, Functional Architecture. Funktionale Architektur. Le Style International. 1925–1940, Taschen, Berlin, 1990
- Baharak Tabibi, Exhibitions as the Medium of Architectural Reproduction - "Modern Architecture: International Exhibition", Department of Architecture, Middle East Technical University, 2005
Referències
[modifica]
- ↑ «Ruta del Modernisme». Arxivat de l'original el 2018-08-05. [Consulta: 15 agost 2018].
- 1 2 Curtis, William J.R.. La arquitectura moderna desde 1900.. Londres: Phaidon, 2006.
- 1 2 3 4 Frampton, Kenneth. Historia crítica de la arquitectura moderna (en trad. jorge sáinz). Gustavo gili, 2024.
- 1 2 3 4 Hitchcock, Henry-Russell; Philip, Johnson. The International Style: architecture since 1922. Nova York: W.W. Norton, 1922.
- 1 2 Wilson, Richard Guy «International Style: the MoMA exhibition». Progressive Arqchitecture, 1-1982, p. 92-103.