Fenomenologia de l'esperit
| (de) Phänomenologie des Geistes (de) System der Wissenschaft. Erster Theil, die Phänomenologie des Geistes  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | obra escrita i obra creativa |
| Fitxa | |
| Autor | Georg Wilhelm Friedrich Hegel |
| Llengua | alemany |
| Publicació | Bamberg , Alemanya, 1807 |
| Dades i xifres | |
| Tema | filosofia, hegelianisme, master–slave dialectic (en)  , unhappy consciousness (en) i idealisme absolut |
| Gènere | filosofia i assaig |
| Sèrie | |
| Altres | |
| Identificador Library of Congress Classification | B2925-B2929 |
| Lloc web | global.oup.com… |
 | |
Fenomenologia de l'esperit és el títol de l'obra més important de Hegel, compendi de bona part de la seva filosofia. Publicada en 1807, analitza la relació entre subjecte i objecte.
Estructura[modifica]
El llibre es divideix en vuit capítols, dedicats als temes següents:
- la certesa sensible
- la percepció
- l'enteniment
- l'autoconsciència
- la raó
- l'esperit
- la religió
- el saber
Temes[modifica]
Hegel, recollint el pensament d'Heràclit, afirma que l'únic estable és el canvi constant. El subjecte es defineix per oposició al món, que està compost d'objectes i entitats, però aquestes es defineixen per les seves propietats, sempre en mutació. El temps, aleshores, esdevé clau per definir la relació entre la persona i el seu entorn.
Cada individu comença a conèixer a partir de l'experiència (empirisme), i accepta com a primera veritat la realitat d'allò que copsa. Amb la raó, però, distingeix entre l'aparença de la cosa que percep i la seva autèntica essència (seguint la influència de Plató). Aquesta essència es mostra nua, sense propietats, i es dona la paradoxa que llavors és imperceptible i inexistent, ja que necessita alguna propietat per manifestar-se. L'enteniment humà accepta que la realitat dels objectes és al mateix temps el no ésser i la seva manifestació, sempre canviant i fugissera. Aquí s'inicia la dialèctica, clau en la filosofia de Hegel.
La percepció d'un mateix fa desaparèixer la divisió entre objecte i subjecte, ja que la consciència d'existir passa perquè la persona que percep i pensa en ella mateixa sigui idèntica a l'objecte d'aquest pensament. Una de les primeres adquisicions de la consciència humana és l'acceptació de la seva mortalitat: vencent la por a la mort hom esdevé autènticament lliure. La llibertat, subjecta a la raó, permet apropar-se als altres; és el que Hegel anomena esperit. Dins d'aquest apropament, l'esperit busca el coneixement del món, del qual han partit totes les certeses, i aquesta recerca de la veritat dona plaer, encara que sigui infructuosa. Per avançar en el saber, recorre de nou a la dialèctica, negant una veritat parcial i arribant a una nova afirmació, que serà revisada perpètuament, dins del canvi general del món.
Aquest procés dialèctic en tres fases (que erròniament va ser batejat com a tesi-antítesi-síntesi pels seus seguidors) s'anomena en Hegel abstracte-negatiu-concret, en referència a la negació de la intuïció primera (abstracta per poc concreta i perquè es relaciona amb l'essència de les coses), que porta a concretar-la en una realitat momentània, que es converteix en falsa pel mateix esdevenir temporal, amb la qual cosa torna a començar el procés.
Per tant, l'home està compost de quatre esferes: la consciència, que s'encarrega de la percepció i l'enteniment; l'autoconsciència; la raó que transcendeix els límits d'un mateix, i, finalment, l'esperit, que amb la dialèctica pot assolir el coneixement i ocupar-se de l'ètica. Aquesta ètica s'institucionalitza en la família, la societat i l'Estat (síntesi de la família i la societat), que neix d'un contracte social que en trencar-se o mutar (per l'etern canvi del món) provoca la guerra i el canvi social, com proven els moviments a la història (tesi que inspiraria Marx). La filosofia és la ciència que s'ocupa d'aquest esperit en sentit ampli i, per tant, constitueix el saber més total, per sobre de la religió.