Fuerte San Cristóbal (Navarra)
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Fortalesa, presó i monument  | |||
| Construcció | 1910 | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Berriobeiti (Navarra) i Pamplona (Navarra) | |||
| ||||
| Bé d'interès cultural | ||||
| Data | 16 novembre 2001 | |||
| Identificador | RI-51-0010464 | |||
El Fuerte de Alfonso XII o de San Cristóbal és una fortalesa militar en la muntanya Ezkaba propera a la ciutat de Pamplona (capital de la Comunitat Foral de Navarra, Espanya) construït a la fi del segle xix i principis del xx.
El nom oficial és el del rei Alfons XII, perquè va ser construït sota el seu regnat com consta en la porta d'entrada. No obstant això, és més conegut pel nom dels edificis que el van precedir, que van ser una ermita amb un castell al segle xiii i posteriorment al segle xvi, una basílica dedicats al sant.
Construcció[modifica]
La seva construcció es va decidir després de l'última guerra carlina després de comprovar la vulnerabilitat de la ciutat de Pamplona davant les modernes peces artilleres col·locades a la part alta de la muntanya.
Aquesta fortalesa va ser projectada pel coronel d'Enginyers Miguel Ortega i dirigida pel comandant d'Enginyers José de Luna. Les obres es van perllongar des de 1878 fins a 1919. Es va realitzar després de volar el cim de la muntanya i així poder excavar cap al seu interior. Són tres pisos que no es poden apreciar des de l'exterior. Els seus murs a més estan coberts per dos metres de terra que ho protegeixen i fa que sigui impossible imaginar la seva arquitectura interior. Es troba envoltada per un extens fossat que impedeix l'accés d'un hipotètic atac de la infanteria. Té una extensió de 615.000 m² de terreny, dels quals 180.000 m² són de fortalesa.
Presó[modifica]
Aquesta impressionant fortalesa mai va arribar a ser usada amb finalitats defensives, ja que quan es va acabar en 1919 ja s'havia quedat obsoleta amb l'aparició de l'aviació. No obstant això, es va utilitzar com a penal militar des de 1934 fins a 1945, cosa per la qual no va ser concebuda i per la qual va precisar la construcció de murs de separació entre les dependències carceràries i les dels guardians.
Finalitzada la Revolució d'octubre de 1934, centenars de presoners asturians i eibarresos van ser tancats en aquestes galeries. Des del principi, la falta d'higiene i salubritat van provocar denúncies, amb exigències de trasllat dels presos i del tancament de l'edificació com a penal.
Pel setembre de 1935, aquestes males condicions van portar a la mort d'un membre de la CNT de Santander, cosa que van motivar aturades a Pamplona. La mort d'un altre pres va produir posteriorment protestes a tot Espanya i un motí al Fuerte, que va ser reprimit, mentre a Pamplona era secundat per una aturada general, i nombrosos ajuntaments van sol·licitar el tancament del penal i el trasllat dels 750 presos a altres presons. Els trasllats es van iniciar de forma tímida al novembre.
Al febrer de 1936, després del triomf del Front Popular es va decretar una amnistia per als presos polítics, dels quals 400 estaven al Fuerte de San Cristóbal. En sortir, els presos van denunciar les condicions en les quals estaven i en culpabilitzaren al ja exministre de Justícia Rafael Aizpún Santafé.
A partir del Cop d'estat del 18 de juliol de 1936, en el que Navarra va quedar sota el control dels revoltats, va tornar a omplir-se el penal, i en pocs mesos ja tenia una població d'uns 2.000 presos. A molts d'ells, sobretot navarresos i alguns de La Rioja, se'ls anunciava la "posada en llibertat" i quan iniciaven el descens de la muntanya eren abatuts a trets.
Entre l'1 de gener de 1937 i el 6 de juliol de 1945, data del tancament com a penal, consta la mort de 305 presos, per motius variats, predominant l'"anorèxia" i les "aturades cardíaques". Moltes d'elles estaven relacionades amb la tuberculosi, ja que era centre receptor d'altres presons amb presos convalescents per aquesta malaltia com a "Sanatori Penitenciari". En el llistat hi ha 25 en els quals figura "traumatisme" com a causa de la mort. Aquests havien estat afusellats, vint-i-un d'ells l'1 de novembre de 1936 i els altres quatre el 17 de novembre del mateix any. La major mortalitat es va donar en els anys 1941 amb 51 persones i 1942 amb 61.
Malgrat que encara no hi ha constatació, tot apunta al fet que en aquesta presó també es van produir saques a l'inici de la guerra, com la constància que en el mateix dia, l'1 de novembre de 1936, hi hagués 21 morts per "traumatisme".[1]
A tot l'anterior cal afegir els 225 morts en relació amb la fugida del Fuerte l'any 1938.
Asun Larreta, presidenta de l'Associació d'Afusellats de Navarra, refereix que a totes aquestes xifres cal afegir uns 200 desapareguts, que no consten als arxius i que en la seva majoria van ser assassinats.[2]
Fuga del Fuerte de San Cristóbal[modifica]
La fuga del Fuerte de San Cristóbal es va produir el 22 de maig de 1938, i en la història mundial de les evasions és una de les més destacades, tant pel nombre d'escapolits com per les sagnants conseqüències.
Actualitat[modifica]
L'exèrcit ho va abandonar en 1987, quedant una reguarda militar de vigilància fins a 1991. En aquests moments es troba abandonat, sent encara propietat del Ministeri de Defensa.
El fort ha estat declarat "Bé d'Interès Cultural" per la Direcció general de Belles arts l'any 2001.
Des de setembre del 2007 la Societat de Ciències Aranzadi, la Societat Cultural Txinparta juntament amb l'Associació de Familiars d'Afusellats de Navarra estan procedint a l'exhumació de cadàvers en una zona propera al fort. Aquest lloc ho tenia referenciat com a possible cementiri José María Jimeno Jurío. En principi es procedirà a l'exhumació d'uns 25 dels 131 cossos enterrats en aquest lloc. Les restes òssies oposades fins ara presentaven a l'altura dels genolls una ampolla i en la seva interior dades personals del mort. No obstant això, els suros que les tapaven s'han deteriorat en una gran part d'elles, havent-se perdut la informació. Les restes enterrades en el lloc són de persones que van morir en aquest recinte carcerari entre els anys 1941 i 1944 a causa de diverses malalties respiratòries, com a tuberculosis o pneumònia.[3][2][4] A l'octubre de 2008 el jutge Baltasar Garzón va ordenar continuar amb l'exhumació d'aquesta fossa. Aquesta ordre pretenia obligar a iniciar o continuar la recerca de dinou fosses on es troben víctimes republicanes de la Guerra Civil Espanyola.[5] Aquesta ordre fou paralitzada el 7 de novembre per l'Audiència Nacional a petició de la Fiscalia,[6] per no considerar les exhumacions diligencies "necessàries per comprovar el delicte o de reconeguda urgència". Posteriorment, el 18 de novembre, el jutge va decidir inhibir-se en favor dels jutjats territorials i finalment, deu dies després, l'Audiència Nacional va dictar que el jutge Garzón no pot investigar els delictes franquistes. Decisió presa amb catorze vots a favor i tres en contra.[7]
El Congrés dels Diputats en novembre de 2007, per iniciativa de Nafarroa Bai, aprovà la inversió de 500.000 € per a tasques de neteja i acondicionament per a evitar-ne l'ensulsiada previstes al llarg de 2008,[8] que fueron ejecutadas con retraso y finalizadas en mayo de 2009.[9] En aquestes obres s'han eliminat tots els murs que es van afegir per a la funció de presó així com la cuina de la presó. Durant els caps de setmana del mes de juny de 2009 es va obrir al públic en visites guiades, en les quals algunes dependències no van ser mostrades.[10]
Galería d'imatges[modifica]
Vegeu també[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Historia de Navarra. ISBN 84-604-7413-5
- Navarra 1936. De la esperanza al terror, ISBN 84-930957-9-6
- Fuerte de San Cristóbal, 1938. La gran fuga de las cárceles franquistas, ISBN 84-7681-442-9
- Penal de San Cristóbal/Ezkaba: derribos contra la memoria, ISBN 978-84-7681-673-8
Filmografia[modifica]
- Ezkaba, la gran fuga de las cárceles franquistas (2006), d'Iñaki Alforja.
Referències[modifica]
- ↑ La muerte de presos en San Cristóbal llenó de cadáveres trece pequeños cementerios. Diario de Noticias Navarra[Enllaç no actiu]
- ↑ 2,0 2,1 «Asociación para la recuperación de la memoria histórica - EXHUMACIÓN EN EL FUERTE DE SAN CRISTÓBAL (PAMPLONA)». Arxivat de l'original el 2007-10-27. [Consulta: 10 febrer 2013].
- ↑ La sociedad Aranzadi se encargará de las exhumaciones de San Cristóbal. Diario de Noticias Navarra. 1 d'abril de 1007.[Enllaç no actiu]
- ↑ La muerte de presos en San Cristóbal llenó de cadáveres trece pequeños cementerios. Diario de Noticias Navarra. 17 de desembre de 2006.[Enllaç no actiu]
- ↑ «Garzón se declara competente para investigar al franquismo y autoriza la apertura de 19 fosas. Diario de Noticias. 17 de octubre de 2008.». Arxivat de l'original el 2009-08-12. [Consulta: 10 febrer 2013].
- ↑ «La Audiencia Nacional desautoriza a Garzón y paraliza la apertura de fosas de la Guerra Civil. Diario de Noticias. 8 de novembre de 2008.». Arxivat de l'original el 2009-08-12. [Consulta: 10 febrer 2013].
- ↑ «La Audiencia Nacional dicta que Garzón no puede investigar delitos franquistas. Diario de Noticias. 29 de novembre de 2008.». Arxivat de l'original el 2009-08-12. [Consulta: 10 febrer 2013].
- ↑ «El Congreso aprueba 500.000 euros para limpiar y consolidar el Fuerte. Diario de Noticias Navarra. 9 de noviembre de 2007.». Arxivat de l'original el 2008-04-23. [Consulta: 10 febrer 2013].
- ↑ «El Gobierno organiza este mes las primeras visitas al fuerte de San Cristóbal. Diario de Navarra. 3 de juny de 2009.». Arxivat de l'original el 2009-08-12. [Consulta: 10 febrer 2013].
- ↑ «Las obras de Ezkaba acaban con los restos de su realidad como prisión franquista. Diario de Noticias. 7 de juny de 2009.». Arxivat de l'original el 2009-08-12. [Consulta: 10 febrer 2013].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fuerte San Cristóbal |
- Fotos del Fuerte Arxivat 2007-09-30 a Wayback Machine.
- La fuga de los 221 muertos (La mayor evasión de España ocurrió en 1938, en un fuerte navarro. Huyeron 795 presos republicanos, 221 murieron a tiros. Éste es el relato de los supervivientes). Reportatge del diari El País, 21 d'octubre de 2007.
- Documental sobre la fuga d'Ezkaba