Francesc de Moner i de Barutell

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Francesc Moner)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaFrancesc de Moner i de Barutell
Biografia
Naixement 1463
Perpinyà, Rosselló
Mort 1492
Barcelona
Activitat
Ocupació monjo i escriptor
Obra
Obres destacables
L’ànima d’Oliver (1491-1492)
Modifica les dades a Wikidata

Francesc de Moner i de Barutell (Perpinyà, Rosselló, 1463 - Barcelona, 1492),[1][2] anomenat també "Fra Francesc Moner",[3] va ser un monjo i escriptor que va escriure, fonamentalment, en castellà, però també en català.[4]

Nascut durant el setge de Perpinyà, a deu anys ingressà a la cort de Joan II com a patge. Del 1479 al 1481 residí a França, potser al servei d’un gran senyor, i aquest darrer any inicià la vida militar al servei de Ferran II i prengué part en la guerra de Granada; entre el 1485 i el 1491 estigué al servei dels comtes i ducs de Cardona;[2] el 1491, potser a conseqüència d’un desengany amorós, professà en l'Orde de Sant Francesc,[2] a Lleida, i finalment es traslladà a Barcelona.[4]

Francesc de Moner segueix la tradició de l'època, on el bilingüisme catalano-castellà arribà a assolir un gran nombre d'il·lustres representants.[5] La distribució dels seus poemes i les seves obres en prosa és, respectivament, de dos i catorze en català, i cinquanta-quatre i quatre en castellà.[6] La seva obra literària, editada a Barcelona el 1528 pel seu cosí Miquel Berenguer de Barutell, es redacta en castellà, llengua que dominà gràcies al contacte amb escriptors castellans i aragonesos de les corts de Joan II i Ferran II. Les seves poesies més interessants són les d’imitació popular, seguint l'estil de Juan del Encina. En català escriví dos poemes extensos (una composició al·legorico-amorosa i Les cobles de les tisores), lletres literàries i quatre composicions en prosa, entre les quals cal destacar L’ànima d’Oliver (1491-1492),[7] on l'autor, a la Vall d’Hebron de Barcelona, dialoga amb el poeta suïcida Francesc Oliver, traductor en vers català de La belle dame sans merci d’Alain Chartier.[4] Modernament la seva obra ha estat reeditada per Joaquim Manuel de Moner i de Siscar (Fonts, 1871) i, només la part catalana, per Çocozzella, a la col·lecció Els Nostres Clàssics, el 1970.[8]

Referències[modifica]

  1. Riquer, Martín de. Història de la literatura catalana (Vol. IV). Barcelona: Ariel, 1984-1988, p. 65-72. ISBN 84-344-7604-5. 
  2. 2,0 2,1 2,2 Perea Rodríguez, Óscar. Estudio biográfico sobre los poetas del Cancionero general. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2007. ISBN 978-84-00-08511-7 [Consulta: 27 maig 2016]. 
  3. Cocozzella, Peter. «Fra Francesc Moner y el auto de amores en el dominio del catalán y del castellano a finales del siglo XV». A: Estudios sobre el teatro medieval. PUV. Publicacions de la Universitat de València, 2008, p. 57-80. ISBN 978-84-370-7260-9 [Consulta: 27 maig 2016]. 
  4. 4,0 4,1 4,2 «Francesc de Moner i de Barutell». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Cocozzella, Peter «Pere Torroella i Francesc Moner: aspectes del bilingüisme literari (catalano-castellà) a la segona meitat del segle XV». Llengua i literatura, Núm. 2, 1987, pàg. 155-172 [Consulta: 27 maig 2016].
  6. Cocozzella, Peter «Fra Francesc Moner’s psychic space / souful place». Caplletra, Núm. 53, 2012, pàg. 9-34. ISSN: 0214-8188 [Consulta: 27 maig 2016].
  7. Friedlein, Roger. El diálogo renacentista en la Península Ibérica. Franz Steiner Verlag, 2005, p. 46. ISBN 978-3-515-08777-3. 
  8. Moner, Francesc. Obres catalanes. Barcelona: Barcino, p. 137-165.