Francesca Vidal i Puig
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 5 juny 1880  Barcelona | ||
| Mort | 18 gener 1955 (74 anys) Prada (Conflent) | ||
| Sepultura | el Vendrell | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | violinista, violoncel·lista | ||
| Membre de | |||
| Professors | Pau Casals | ||
| Instrument | Violoncel | ||
| Família | |||
| Parella | Pau Casals | ||
| Pare | Francesc Vidal i Jevellí | ||
| Germans | Frederic Vidal i Puig Lluïsa Vidal i Puig | ||
.jpg?lang=ca)
Francesca Andrea Bernarda Vidal i Puig (Barcelona, 5 de juny de 1880[1] - Prada de Conflent, 18 de gener de 1955) fou una violoncel·lista catalana.
Biografia
[modifica]Fou filla de Francesc Vidal i Jevellí i de Mercè Puig i Buscó. La seva germana, Lluïsa Vidal i Puig (1876-1918), fou també una artista reconeguda, en el seu cas pintora.
La família Vidal i Puig, que ja havia albergat a un dels músics més destacats de la Catalunya del segle XIX com és Bernat Calvó Puig i Capdevila, era una familia acomodada, culta i de ment oberta, que constituïa un cas poc habitual per a la seva època: els dotze fills, tant nois com noies, van rebre la mateixa educació artística.
Francesca Vidal va començar estudiant piano i violí amb mestres tan reconeguts com Isaac Albéniz o Enrique Granados. Als deu anys, com el seu pare volia que formaren un ensemble de cambra entre les germanes, va passar-se al violoncel. El seu primer mestre en aquest instrument va ser Josep Garcia i Jacot, professor a l'Escola Municipal de Barcelona, que també va donar-li classe a Pau Casals. Després d’aquest, va ser el mateix Pau Casals qui es va convertir en el seu mestre. En els següents anys la Francesca Vidal va donar-se a conèixer a poc a poc fora de l’ambient familiar a través del Trio Vidal-Puig que tenia amb les seves germanes.
El 1901 va rebre la seva primera oferta de treball com a professora a l'Academia Granados, fundada aquest mateix any, i amb aquest ofici va poder començar a mantenir-se a ella mateixa. Per aquests anys també va formar part del trio que Pau Casals tenia amb el violinista belga Mathieu Crickboom i amb Enrique Granados[2].Tot i que el seu mestre li va demanar moltes vegades de substituir-lo, va haver de refusar perquè encara no estava ben vist que una dona viatges sola amb dos homes.[3]
Al 1909 Francesca es va casar amb Felip Capdevila, amic íntim de Pau Casals.
Quan el 1920 Pau Casals fundà l'Orquestra Pau Casals, nomenà Capdevila tresorer, i Francesca assumí la responsabilitat de l’arxiu musical. El 1921 Capdevila va morir sobtadament, deixant-la vídua, però ella va continuar treballant activament, mantenint sempre una forta vinculació tant amb l’orquestra com amb el mateix Casals. A partir de llavors, Francesca es convertí en una peça clau en l’organització: n’era l’ànima. Durant aquests anys va deixar de donar classe a l'Acadèmia Granados per passar-se a l'institut Musical Casals, fundat per Enric Casals, i va continuar fent concerts de cambra i orquestra. A partir de 1928, on Pau Casals va trencar la seva relació amb la soprano nord-americana Susan Metcalfe, els dos van començar a proposar-se cada vegada més.
Quan esclatà la Guerra Civil Espanyola, Pau Casals hagué d’emprendre el camí de l’exili. Francesca no va trigar en acompanyar-lo. D'aquesta època es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya la seva correspondència tant amb Pau Casals com amb altres amics propers. Francesca mantingué amb ell una estreta relació, també en les activitats humanitàries i de compromís polític que Casals va desenvolupar en favor dels refugiats i de la defensa de la llibertat i la democràcia. Durant l’exili compartiren llar a la Villa Colette, a Prada de Conflent, on van dur a terme una gran labor humanitària per denunciar el que estava passant a Espanya.
El 1950 van acollir al seu poble el Festival Bach.
En els últims anys va patir de Parkinson, i el 1954 va caure molt malalta i va haver de tornar abans de temps d'un viatge que estava fent a Suïssa.
El 20 d’octubre de 1954, un sacerdot oficià un ritu de casament in articulo mortis entre Francesca i Pau Casals.[4] Malgrat que alguns diaris internacionals, com The New York Times, informaren de la seva mort afirmant que era l’esposa de Casals, en realitat la parella no havia pogut casar-se abans perquè el mestre no havia obtingut el divorci civil de la mezzosoprano estatunidenca Susan Metcalfe, que no arribaria fins al 1957. Francesca morí finalment el 18 de gener de 1955 a la seva casa.
Pocs dies després de la seva mort, Pau Casals sol·licità permís a les autoritats espanyoles per retornar a Catalunya i enterrar-la al Vendrell, al costat de la seva mare. Les autoritats no van posar impediments, i a la frontera l’esperà la Guàrdia Civil per escortar-lo fins a la localitat. Francesca Vidal, a qui Casals anomenava afectuosament “Titi”, fou dipositada a la cripta familiar dels Casals, on descansa sense cap nom ni cap inscripció que la recordi. Aquella fou la darrera vegada que el mestre tornà al seu país en vida.
El quadre
[modifica]A la casa que Pau Casals tenia al barri marítim de Sant Salvador, avui museu, el prestigiós violoncel·lista va reunir una col·lecció d’obres d’art molt personal, entre les quals es troba el retrat que Lluïsa Vidal i Puig (1876-1918) va fer de la seva germana Frasquita (un dels diminutius tradicionals del nom Francesca, i així és com l’anomenava la família). Com és de suposar, era un quadre molt significatiu per al músic, ja que Francesca fou una de les seves millors alumnes i companya professional i sentimental, amb qui finalment Pau Casals es va casar in articulo mortis.
El quadre, però, parla d’una època anterior: del 1909, quan Francesca es casava amb Felip Capdevila. El pare de la violoncel·lista no aprovava el matrimoni, i Lluïsa, sensible als sentiments de la seva germana, li va fer com a regal de noces un retrat que reflectia amb intensitat la seva tristesa.
Referències
[modifica]- ↑ Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1880, número de registre 3158.
- ↑ Catalunya : revista literària quinzenal: Núm. 22 (30 nov. 1903). Barcelona: [s.n.], 1903-11-30.
- ↑ Palma, Victoria. Femení i singulars, 2016.
- ↑ Kirk, H. L.. Pablo Casals: a biography. 1st ed.. Nova York: Holt, Rinehart and Winston, 1974. ISBN 978-0-03-007616-9.
Bibliografia
[modifica]- Revista Sapiens, núm. 1777, de desembre de 2016, pàg. 16- article de Montse Armengol (Dipòsit Legal B-42425-2002) (ISSN: 1695-2014) Pau Casals i l'exili. Generalitat de Catalunya 2007
- Correspondència privada de Francesca Vidal a Pau Casals i a altres (1936-1940). Fons Arxiu Nacional de Catalunya
- Palma, Victoria. Femení i singulars. Històries de dones i música (2016)