Gaulanitis

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Gaulanítida)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de geografia físicaGaulanitis
Tipus Jaciment arqueològic i assentament humà
32° 56′ 52″ N, 35° 39′ 40″ E / 32.947874°N,35.661169°E / 32.947874; 35.661169
Modifica les dades a Wikidata

Gaulanitis o Gaulanítida (Gaulanitide) fou el nom d'una antiga divisió administrativa de Palestina al nord-est del Llac Tiberíades.[1]

Josefus l'inclou en el Regne de Bashan, i assigna als dominis d'Herodes II Agripa la Gaulanitis, la Batanea, la Gamalítica (la regió de la ciutat de Gamala) i la Traconitis o Traconítida, i la considera el límit oriental de Galilea. Bethsaida Julias, la ciutat principal, era situada al sud de la Gaulanitis. L'altra ciutat era Selèucia, a l'est. El seu nom derivaria de la ciutat de Gaulan (que dóna nom als actuals Alts del Golan).

Història[modifica]

Les primeres notícies històriques són del temps dels selèucides, quan el territori, abans d'Egipte, va passar a la dinastia i les hiparquies egípcies foren agrupades en eparquies més grans. Gaulanitis i Hippos foren incloses en l'eparquia de Galaad, i Banias, al nord va quedar dins de la de Fenícia. La regió va passar als jueus en temps d'Alexandre Janeu. El 64 aC Pompeu va assignar la regió a Iturea, deixant fora Hippos, que es va unir a altres ciutats gregues i va formar la Decàpolis. El 40 aC Palestina fou donada a Herodes el gran, però sense Gaulanitis; el 23 aC August va cedir a Herodes els territoris a l'est (Batanea i Traconítida) i una part d'Hippos, i el 20 aC hi va afegir Gaulanitis. A la mort d'Herodes el territori va passar als seus hereus, Arquelau, Herodes Antipas i Herodes Filip i Salomé. Hippos fou integrada a la província de Síria. A la mort de Antipas la regió va tornar a la província de Síria fins a l'any 37 en què Cal·lígula la va donar al seu amic Herodes I Agripa (sense Hippos) que la va cedir al seu germà Herodes Pòlio. A la seva mort l'any 48 el va heretar Herodes II Agripa; la regió fou administrada pels romans i finalment l'any 52 Agripa II la va renunicar en el seu cosí Aristòbul Asmoneu. A la seva mort segurament sense hereus els seus dominis foren dividits entre les províncies de Judea i Síria i la major part de Gaulanitis va passar a la primera (amb Hippos), però la part nord (amb Banias) va quedar a Síria, i el bisbe de Banias va dependre temps després del patriarca d'Antioquia.

Al segle IV es troben tribus àrabs establertes a la regió, els membres dels quals eren cristians, entre ells els Tanúkhides, els Salíhides i els Ghassànides. Els primers tenien l'hegemonia al segle IV i van servir com a forces de frontera sota els romans. El segle V la major influencia era dels Salíhides. Durant el domini Tanúkhida se sap que va morir el xeic (rei) i va deixar al front a la reina Mavia (375), però a la mort del seu marit la dependència de Roma es va esvair i Mavia ja no va renovar l'aliança amb l'imperi potser a causa de la disputa amb l'emperador Valent que era arià, i la reina volia el nomenament d'un asceta de nom Mosès com a bisbe dels tanúkhides. Quan l'emperador va accedir, va designar a Lluci, bisbe arià d'Alexandria, per dirigir la cerimònia i Mosès va rebutjar adherir a la doctrina ariana. Lluci va haver de consagrar a Mosès com a bisbe seguidor de la fe de Nicea, i així Mavia va acceptar la sobirania bizantina. També per aquest temps els salíhides (que vivien a l'est de la Gaulanitis) van adoptar el cristianisme després d'un miraculós naixement d'un fill de la dona del rei Zocomus; al segle V els salíhides es van imposar a algunes tribus àrabs menors de la regió.

El final del segle V i el segle Vi va veure l'ascens a l'est de Gaulanitis dels Ghassànides. El patriarca d'Antioquia, Sever, romania fidel a les doctrines monofisites contra la llavors oficial doctrina difisita; i Sever dominava sobre el bisbes de Banias i sobre el bisbe de Bostra, la capital d'Aràbia, a l'est. El 518 l'emperador difisita Justí I va perseguir als monofisites. El bisbe de Bostra, Cassià fou deposat el 518, i el d'Antioquia, Sever el mateix any, i els monjos monofisites foren expulsats al desert on van viure a les tendes dels àrabs, i entre ells els ghassànides, que ja eren una tribu poderosa (havien vingut des de la península d'Aràbia el segle III i s'havien anat imposant a altres tribus menors). El 528 o 529 l'emperador Justí els va reconèixer com aliats i va donar al seu cap, Harith ben Jabala, el control de les forces de frontera i de les tribus àrabs locals; tot i que la seva àrea estricta era la província d'Aràbia, freqüentment operava també a Palestina Secunda que incloïa la major part de Gaulanitis. Però els ghassànides foren monofisites per les predicacions dels monjos. El 541 Harith ben Jabala va demanar a l'emperadriu Teodora l'enviament d'un bisbe "ortodox" per servir a la seva comunitat; Justí era ortodox difisita però la seva dona Teodora era monofisita, i si se li desamava un bisbe a ella cal pensar que, com que l'ortodòxia de Teodora era el monofisisme, Harith es referia a aquesta tendència pel seu bisbe. El 542 Justinià I va permetre a Teodora accedir al demanat i Teodosi, un bisbe monofisita exiliat, fou enviat per consagrar com a bisbes a Jacob Baradeus i Teodor, bisbes monofisites pels àrabs. Jacob va treballar a Síria però Teodor va servir als ghassànides a Palestina i Aràbia.

Llista de governants[modifica]

Referències[modifica]

  1. W. Smith, Dictionary of Greek and Roman Geography, 1854

Coord.: 32° 56′ 52″ N, 35° 39′ 40″ E / 32.947874°N,35.661169°E / 32.947874; 35.661169