Gran banyista (Pablo Picasso)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'obra artísticaGran banyista
Creador Pablo Picasso
Creació 1921
Material pintura a l'oli
Dimensions 182 (alçària) × 101,5 (amplada) cm
Col·lecció Col·lecció Jean Walter i Paul Guillaume (París)
Modifica les dades a Wikidata

Gran banyista (Grande baigneuse) és un oli sobre tela de 182 x 101,5 cm pintat per Pablo Picasso l'any 1921 i dipositat al Museu de l'Orangerie de París.[1]

Context històric i artístic[modifica]

En paral·lel amb els moviments d'avantguarda (com l'abstracció i el constructivisme, els quals es desenvoluparen durant la segona dècada del segle XX i principis dels anys vint) i al costat dels muntatges dadaistes, va sorgir un estil de pintura basat en el respecte als vells mestres i en un tractament més representatiu de l'ésser humà i de la natura.[2] Picasso, igual que altres artites (com ara, André Derain), va participar en aquest moviment, el qual fou anomenat el retorn a l'ordre per l'aspecte clàssic de les seues composicions.[2]

El cicle de les Banyistes monumentals, inaugurat al principi dels anys vint, pertany al període neoclàssic de l'obra de Picasso i coincideix amb l'època de les primeres estades de l'artista a Sant Rafèu i a Antíbol.[1] En aquestes "dones-colós", immòbils i esculturals, el retorn a l'antiguitat es conjuga amb el culte arcaic de la feminitat generosa. Demostren que "l'antiguitat per a Picasso no és un exemple ni una disciplina, sinó una nova manera d'anar més enllà de les aparences, del present, de la realitat immediata, una manera de remuntar fins a les fonts, fins al món de les formes primitives."[3]

Paul Guillaume va adquirir aquesta obra mestra després del 1930 i fou conservada curosament per la seua vídua Domenica, ja que s'avenia a la perfecció amb les seues preferències pictòriques.[2]

Descripció[modifica]

La Gran Banyista, monumental i asseguda damunt d'una butaca recoberta amb una draperia, té el cap lleugerament girat cap a la dreta, la mirada absent. Figura massiva, de contorns i modelat precisos, ocupa tota la superfície pictòrica i gairebé toca els límits del quadre. La proporció del cap contrasta amb la del cos, d'amples espatlles i de cuixes i panxells robusts.[1]

Segons André Fermigier, "Ens quedem astorats davant d'aquests canells i turmells enormes, aquests peus elefantescs, aquests rostres bovins, aquests pits que apunten com obusos."[4]

Recorda els cànons de l'antiguitat per la seua exageració i suggereix múltiples fonts d'inspiració: a més de l'antiguitat grega i romana, sembla tindre influències també d'Ingres i de Renoir. Seguint l'exemple dels mestres del passat, Picasso va voler també experimentar amb un estil estrany del classicisme que també incloïa cossos distorsionats i cares sòlides i pesades.[2] De fet, amb l'aparició d'aquestes grans banyistes de Picasso, hom assisteix a la reconstrucció d'una antiguitat clàssica transcendent i idealitzada.[2]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Pierre Georgel, José Francisco Yvars, Jean-Pierre Labiau, 2002. De Renoir a Picasso: obres mestres del Musée de l'Orangerie, París. Barcelona: Fundació "la Caixa". ISBN 8476647808. Pàgs. 238-239.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Museu de l'Orangerie (francès) i (anglès)
  3. André Fermigier, Picasso, París, Le Livre de Poche, 1969, pàgs. 159-160.
  4. André Fermigier, Picasso, París, Le Livre de Poche, 1969, pàg. 147.

Enllaços externs[modifica]