Pintura a l'oli

Plein air de Ramon Casas, pintura a l'oli sobre tela

La pintura a l'oli és una tècnica pictòrica on el suport és fusta o tela (lli o cànem) tensada en un bastidor a la qual s'apliquen amb pinzell pigments molts dissolts en olis secantirs, com la llinosa, que fan d'aglutinant. La fusta i la tela s'han de preparar prèviament. És el procediment més utilitzat des del segle xv fins a l'actualitat.

El suport de lli o cànem en un bastidor de fusta va començar a ser usat a Venècia a les darreries del segle xv. L'ús del suport de tela va assolir el seu màxim apogeu a l'època de l'impressionisme (al segle xix), als quals els resultava pràctic un suport lleuger i fàcil de transportar per a pintar paisatges exteriors a l'aire lliure i poder captar la llum del moment en viu.

Etimologia

La paraula "oli" ve del llatí olĕu, que significa oli. Així és com anomenaven a l'oli extret de l'oliva.

En art es coneix com a oli als olis (llinosa, nou, cascall i trementina, fonamentalment) que s'utilitzaven per a combinar amb altres substàncies i obtenir així un producte idoni per a la pintura i com extensió, es van anar anomenant olis a la mateixa pintura.

Preparació del suport

Suport de tela en un bastidor

A Nàpols, el pintor Antonello da Messina va començar a utilitzar pintures a l'oli per a retrats i pintures religioses cap al 1450, abans que altres pintors italians, i va portar aquesta tècnica al nord i va influir en els pintors de la república de Venècia. El suport es prepara, abans de ser pintat, de maneres diferents segons si és de fusta o és de tela. En aquest segon cas, a més, existeixen bàsicament dos procediments diferents, l'usat antigament, més senzill, i el que es va començar a fer a partir de finals del segle xv, molt més comú però també molt més llarg a fer i complex. S'obté a així en principi un fons blanc i llis, tot i que alguns artistes poden afegir petits tocs de marró, vermell o altres tons superposats per a aconseguir transparències de tons més neutres. En això darrer en Rubens fou un mestre.

El suport de fusta cal que sigui primer cobert amb una capa de guix. Posteriorment aquesta es raspa i s'hi afegeixen quatre o cinc capes de cola, per a reduir la porositat de la fusta, més una d'emprimatura, és a dir una emprimació de colors secants.

La tela, antigament, es preparava mullant-la i, encara humida, aplicant-hi una capa de cola (feta amb midó i sucre) abans de deixar-la assecar tot el dia. L'endemà s'hi afegien dues capes de mescla de guix i cola, primer en horitzontal i després en vertical; es deixava assecar i es raspava.

Actualment la tela es prepara primer amb una capa de cola normal, seguida de diverses capes de cola però aquest cop molt dissoltes, i de manera que cada capa de cola dissolta es deixa assecar i es raspa abans d'afegir la següent. Finalment s'afegeix una capa de blanc de plom (carbonat de plom (II)) dissolt amb oli i essències i es deixa assecar durant diversos mesos.

Engroguiment

Les pintures a l'oli de lli tendeixen a engroguir o enfosquir-se amb el pas del temps a causa de l'envelliment de l'oli de lli. Altres factors que l'afavoreixen són, per exemple, la brutícia i la nicotina del fum del tabac.

Mètodes

La tècnica d'aplicació i el nivell refinat dels mitjans pictòrics utilitzats en les frescos, així com la seva conservació fins als nostres dies, permeten suposar que les pintures a l'oli s'utilitzaven a Àsia un temps abans del segle VII. La tècnica emprada per lligar els pigments amb oli era desconeguda a Europa durant gairebé 900 anys. Les tècniques tradicionals de la pintura a l'oli sovint comencen perquè l'artista fa un esbós de l'objecte sobre un llenç amb carbó o pintura diluïda. La pintura a l'oli habitualment es barreja amb oli de lli, dissolvents de grau artístic com el white spirit o altres dissolvents per fer-la més fluida, o perquè assequi més ràpidament o més lentament. La regla fonamental d'aplicació de la pintura a l'oli és «més gras sobre més prim», la qual cosa significa que cada capa addicional de pintura ha de contenir més oli que la capa inferior per garantir un assecat correcte. Si cada capa addicional conté menys oli, la pintura final es resquebraix i pelarà. La consistència sobre el llenç depèn de les capes de pintura a l'oli. Aquesta regla no garanteix la durabilitat; és la qualitat i el tipus d'oli els que proporcionen una pel·lícula de pintura resistent i estable.

Tradicionalment, la pintura es traslladava a la superfície de la pintura més sovint amb pinzells, però també existeixen altres mètodes, com l'ús de ganivets de paleta i draps. Els ganivets de paleta poden rascar qualsevol pintura del llenç, així com ser usats per a aplicar-la. La pintura a l'oli roman humida més temps que molts altres materials artístics, cosa que permet a l'artista modificar el color, la textura o la forma de la figura. De vegades, l'artista pot fins i tot eliminar tota una capa de pintura i començar de nou. Això es pot fer amb un drap i una petita quantitat de terpè mentre la pintura encara està humida, però després, la capa endurida s'ha de rascar. La pintura a l'oli asseca mitjançant oxidació, no evaporació, i normalment es queda seca al tacte en un termini de dues setmanes (alguns colors s'assequen en uns pocs dies).

Ingredients

L'oli de lli, un dels materials principals, ha restat lligant principal dels pigments, però els artistes han experimentat amb diversos materials per aconseguir molts efectes. Per crear una superfície brillant i lluent, els artistes barrejaven vernissos o resines amb la pintura a l'oli. Altres preferien una superfície mat per destacar la rugositat dels seus objectes. L'oli de lli s'obté a partir de les llavors del lli, un cultiu tèxtil molt estès. El lli, «base» per a la pintura a l'oli (vegeu la secció corresponent), també s'obté del mateix lli. L'oli de cànola, de nou, de rosella o de ricí s'utilitza ocasionalment per crear colors més clars, com el blanc, ja que «envelleixen» menys (és a dir, groguegen menys) durant l'assecat que l'oli de lli. Tot i això, tenen un petit inconvenient: s'assequen més lentament i poden no formar una pel·lícula de pintura tan resistent. L'oli de lli tendeix a groguejar quan s'asseca i pot alterar la tonalitat del color. En algunes regions aquest mètode es coneix com a tècnica d'assecat d'oli.

Al lligant s'hi afegeixen siccatives metàl·liques i resines. Aquests materials addicionals ajuden l'artista a regular la transparència, el brillantor, la densitat o «cos» de la pintura, així com la seva capacitat de retenir o ocultar el traç. Aquestes característiques de la pintura estan estretament relacionades amb les seves possibilitats expressives.

Els avenços recents en química han permès crear modernes pintures a l'oli miscibles amb aigua, que es poden utilitzar i netejar amb aigua. Petits canvis en l'estructura molecular de l'oli determinen aquesta capacitat de barrejar-se amb aigua.