Il grido

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaIl grido

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióMichelangelo Antonioni Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Steve Cochran
Alida Valli
Betsy Blair
Gabriella Pallotta
Dorian Gray
Lilia Landi
Monica Vitti
Elli Parvo Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióFranco Fontana (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GuióMichelangelo Antonioni, Elio Bartolini i Ennio De Concini Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGiovanni Fusco Modifica el valor a Wikidata
FotografiaGianni Di Venanzo Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeEraldo Da Roma Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorNetflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1957 Modifica el valor a Wikidata
Durada116 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color i en blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Format4:3 Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióItàlia Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0050458 Filmaffinity: 229932 Allocine: 1446 Rottentomatoes: m/grido Letterboxd: il-grido Allmovie: v105239 TCM: 490258 TV.com: movies/il-grido AFI: 19826 TMDB.org: 41054 Modifica el valor a Wikidata

Il grido (en italià: "El crit") és una pel·lícula dramàtica italiana en blanc i negre del 1957 dirigida per Michelangelo Antonioni i protagonitzada per Steve Cochran, Alida Valli, Betsy Blair, i Dorian Gray.. Basat en una història d'Antonioni, la pel·lícula tracta d’un home que vaga sense rumb, lluny de la seva ciutat, lluny de la dona que estimava i es torna inactiu emocionalment i socialment.[1] Il grido va guanyar el premi Lleopard d'Or del Festival Internacional de Cinema de Locarno i el Nastro d'Argento a la millor fotografia (Gianni di Venanzo) el 1958 .[2][3]

Sinopsi[modifica]

L’obrer Aldo viu amb Irma, el marit del qual ha emigrat a l'estranger durant molts anys, i amb ella va tenir una filla. Quan arriba la notícia de la mort del seu marit, Aldo voldria casar-se amb ella, però confessa que ja no l'estima i que fa temps que manté una relació amb un altre home.

Incapaç de suportar el terrible cop, Aldo abandona la seva feina i el país i, acompanyat del nen, comença un passeig a la recerca d’un treball i d’una nova vida. Visita una antiga xicota, Elvia, a qui havia deixat per Irma i amb qui potser podria tornar a començar. Però la presència de la seva germana més jove i exuberant, Edera, que desperta el seu interès, l'empeny a marxar, abans de donar una nova pena a l’Elvia.

Més tard coneix a Virginia, una atractiva vídua que dirigeix una benzinera, amb qui té una atracció mútua immediata. Es relaciona un temps amb ella, però la presència de la nena impedeix que neixi una relació duradora. Després que retorni la se va filla a Irma, Aldo continua vagant i coneix una altra dona interessant, Andreina, a qui deixa tan bon punt descobreix que es dedica a la prostitució.

Després d'haver fracassat en la recerca d’un nou començament en un altre lloc, torna al país d’on va sortir, on albira Irma, serena, amb el fill que va tenir de l’altre home i s’adona que aquí no hi té lloc. Arriba a la fàbrica on treballava, ara deserta perquè hi ha una manifestació popular, puja a una torre i es llença al buit. L'únic espectador del seu tràgic gest final és Irma.

Repartiment[modifica]

Localització[modifica]

El rodatge es va dur a terme a les regions de Vènet i Emília-Romanya als municipis de Stienta, Occhiobello, Pontelagoscuro, Ravalle, Bondeno, Copparo, Porto Tolle, Porto Garibaldi i Francolino.

Crítica[modifica]

« Falta indicar el text de la citació. »

Censura[modifica]

Il grido, que es va estrenar als cinemes italians el 1957, va ser classificada per la Comissió de Revisió de Cinema del Ministeri del Patrimoni i les Activitats Culturals com a "prohibida als menors de setze anys". La comissió també va imposar els talls següents: 1) La seqüència d’Aldo i Virginia al llit seguint les línies "... per una vegada es pot ser un cavaller, fins a la seqüència en què el vell protesta pel tall de l'arbre; 2) La seqüència del venedor de pintures religioses, des de les paraules "... un bell quadre per posar a l'habitació, etc ..." fins a l'acudit "... també això és miraculós"; 3) Tota l'escena que segueix les paraules de Virginia "... en qualsevol cas, et buscaré ..." fins al començament de la seqüència en què Virginia crida "Aldo baixa perquè el menjar estaria llest ...".[5] Document N ° 24101, contrafirmat el 8 de maig de 1957 pel ministre Brusasca.

Premis[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Il Grido».
  2. ↑ Michelangelo Antonioni : L'investigation 1912-2007, Taschen, 2008
  3. ↑ Freddy Buache, Le cinéma italien 1945-1990, Éditions L'Âge d'Homme
  4. ↑ «Full cast and crew for Il Grido».
  5. ↑ Italia Taglia. «Italia Taglia, Banca dati della revisione cinematografica della Direzione Generale per il Cinema del Ministero per i Beni e le Attività Culturali».
  6. ↑ «Winners of the Golden Leopard». Locarno. Arxivat de l'original el 2009-07-19.
  7. ↑ Nastri d'argento 1958[Enllaç no actiu] al web dels nastri
  8. ↑ Rete degli Spettatori
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Il_grido&oldid=31753019»