Illa urbana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Mansanes a la trama urbana de Barcelona
Diagrama de les «intervies» dissenyades per Cerdà dins del seu pla

Una illa de cases o illa urbana és un conjunt d'edificis que constitueixen una unitat dins una ciutat. Es pot tractar d'una o diverses cases envoltades de trams viaris o de canals com a Annecy o Venècia.

A Nova York, Manhattan es caracteritza per una xarxa de carrers i d'avingudes que delimiten de manera rigorosa les illes (blocks) tots idèntics, de 60 metres d'amplada i de 140 de llargada. Aquest sistema va ser establert per una Comissió el 1811 per tal d'arreglar racionalment la urbanització de la ciutat.

A Tòquio, cada illa porta un número al si d'un barri. Aquest número forma part de l'adreça postal de les cases que el constitueixen.

Etimologia[modifica]

L'ús de la paraula illa prové del concepte de grup de cases «aïllades» que aplicaven els romans quan les anomenaven domuum insula. En francès (îlot urbain), italià (isolato) i en català es fa servir aquest origen. Molts altres idiomes (anglès, holandès, polonès, portuguès,..) fan servir el concepte «bloc» o «bloc urbà».

Ildefons Cerdà va defensar que mansana és una denominació catalana derivada de manso que al seu cop prové del llatí mansio, -onis ('habitació', 'casa'), però no ve al diccionari normatiu català, ja que segons Joan Coromines i Vigneaux és un castellanisme.[1] A l'edat mitjana, s'anomenava manso a les cases de camp que en època romana es denominaven «vil·la».

Com a evolució de la mateixa arrel romànica en les zones de parla catalana, aquestes cases pairals també s'anomenaven «masos», o «mas» en singular, mentre que una agrupació aïllada de cases s'anomenava «maçana» o «massana», o el seu diminutiu «maçanet», noms que trobem en diferents poblacions a Catalunya. A les zones de parla castellana, l'agrupació de diverses cases al voltant dels manso, se la va anomenar mansana. De la mateixa forma, el diminutiu referit a un manso petit es coneixia per mansilla. A Espanya hi ha diversos pobles amb aquesta denominació (Mansilla Mayor, Mansilla de la Sierra…).,[2]

Segons la interpretació de Cerdà, l'accepció castellana manzana era una castellanització del mansana català que es va popularitzar a Catalunya a partir del segle xviii fins a arribar a desplaçar l'expressió original.

Al seu Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà dedica dues pàgines a la justificació etimològica del terme raonant la nul·la relació de la paraula manzana ni amb el fruit ni amb res que ho relacioni amb la seva forma, demostrant que es tracta d'una pura derivació de la forma escrita.

Cerdà, que per raons del seu temps escrivia en castellà, intenta introduir un neologisme per a evitar aquesta discussió, anomenant-les «intervies», sense massa èxit en la seva implantació.

Amb tot, «mansana» no és una paraula recollida al diccionari normatiu tot i els intents fets des del món de l'arquitectura[3] i de l'acceptació dins d'alguns llibres d'estil de mitjans escrits,[4]

encara que la paraula massana, o bé maçana, podria tenir un origen etimològic més adient que mansana.

Tota l'explicació anterior està basada en el poc coneixement etimològic del català d'Ildefons Cerdà i, per tant, no té cap base per ser acceptada. Maçana o mançana prové del llatí mattiāna, com el castellà manzana, i aquesta paraula prové del nom llatí de la poma mala mattiana, del nom del tractadista Caius Matius Calvena. El neologisme de Cerdà va ser molt popular a Madrid i la paraula castellana manzana a partir de Cerdà va reemplaçar l'anterior isla com a nou nom per a les illes urbanes, ús que encara continua vigent. D'altra banda, els topònims catalans tipus maçana o maçanet signifiquen poma i indiquen la presència d'un pomerar.[cal citació]

Superilla[modifica]

Amb el nom de superilla s'ha batejat l'agrupació d'illes urbanes habilitades de tal manera que es transfereixi espai abans dedicat als automòbils als vianants. A Barcelona[5] es van començar a experimentar el setembre del 2016 al barri del Poblenou.[6] Setmanes després alguns grups de veïns han mostrat llur desacord pel projecte en si o com s'ha executat.[7][8] Tot i això, s'ha demostrat als veïns que la superilla ha assolit la seva funció de crear un espai familiar, segur i de baixes emissions, on es tornés a posar les persones en primer lloc. Desprès del Covid-19, al igual que les pandèmies en l'època de Cerdà, el urbanisme és una oportunitat per abordar disfuncions i abordar una nou pla Cerdà del segle xxi -encara que troba resistència en els antic cap de urbanisme de la ciutat.[9][10]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Illa urbana
  1. Sabater i Siches, Ernest. Ni Heavy, Ni Light: Català Modern. Editorial Empúries, 1991, p. 73. ISBN 8475963013. 
  2. Cerdà, Ildefons. Tratado General de la Urbanización. 1867. Pàg 528-530
  3. Cuaderns d'arquitectura num. 107. 1975
  4. Martí i Castell, Joan. Quin(s) model(s) de llengua escrita per als mitjans de comunicació? : (actes del seminari del CUIMPB-CEL 2003). Institut d'Estudis Catalans. ISBN 978-84-7283-737-9. 
  5. «Benvingut a Superilles | Superilles». ajuntament.barcelona.cat. [Consulta: 1r gener 2017].
  6. «Es posa en marxa la primera superilla experimental al Poblenou de Barcelona», 06-09-2016. [Consulta: 1r gener 2017].
  7. «Veïns contra la superilla del Poblenou». VilaWeb.cat. [Consulta: 1r gener 2017].
  8. «Els detractors de les «superilles» es multipliquen dins i fora del Poblenou». Nació Digital.
  9. «El caso de Barcelona demuestra que la conquista del urbanismo verde no es fácil, pero será inevitable». The Conversation, 30-08-2021. [Consulta: 25 abril 2022].
  10. López, Iván; Ortega, Jordi; Pardo, Mercedes «Mobility Infrastructures in Cities and Climate Change: An Analysis Through the Superblocks in Barcelona» (en anglès). Atmosphere, 11, 4, 2020-04, pàg. 410. DOI: 10.3390/atmos11040410. ISSN: 2073-4433.

Enllaços externs[modifica]