Institut de la Dona que Treballa

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'organitzacióInstitut de la Dona que Treballa
Dades bàsiques
Tipus entitat organització
Història
Fundació 1921
Modifica les dades a Wikidata

L’Institut de la Dona que Treballa va ser una entitat d’obra social fundada el març de l’any 1921 per la “Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvi” sota la presidència de Francesc Moragas i Barret a partir del “Montepío de Santa Madrona”.

Història[modifica]

Els orígens de l'Institut de la Dona que Treballa es poden establir en la constitució, l’any 1901, de l’anomenat Montepío de Santa Madrona, obra a favor de la dona que treballa, patrocinat pel bisbe Morgades i que comptà amb la col·laboració de moltes personalitats de la vida socio-cultural del país i que tenia la seva seu al Palau Meca (avui Museu Picasso) al carrer de Montcada. L’any 1919, i degut a la insuficiència de recursos, van demanar ajut a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis que, el 1921, els va incorporar definitivament a la seva obra social amb el nom d’Institut de la Dona que Treballa. Tenia la seu mare a la Via Laietana 48 de Barcelona i tingué també seus a altres ciutats com Girona, Igualada o Vilafranca del Penedès. Després de la guerra civil va passar a dir-se Institut de Santa Madrona.[1]

Organització[modifica]

El principal objectiu de l’Institut era "proporcionar avantatges d’ordre moral i material les dones que vivien del seu treball o eren de famílies proletàries, proporcionant-les-hi protecció econòmica i social".[2] Per al desenvolupament d’aquesta funció estava constituït per un seguit de seccions i varietat de serveis, entre els quals destaquen els Socors Mutus, els Dispensaris i Clíniques, l’Obra Maternal, l’Escola d’Infermeres Socials i les Cases de Família. Moltes d’aquestes seccions ja es trobaven constituïdes en els seus orígens com a Montepío.[1] En destacaren l'Escola Universitària d'Infermeria Santa Madrona i la Clínica de Santa Madrona

El Socors mutu es realitzava mitjançant el pagament d’una quota determinada prèviament que donava dret en cas de malaltia a percebre un subsidi d’acord amb la quota senyalada. A part incloïa la visita domiciliària mèdica i si era necessari l’ús dels dispensaris i clíniques.[2] En el cas de l’Obra maternal, el pagament de la quota per part de les afiliades incloïa l’assistència gratuïta en els dispensaris d’obstetrícia i puericultura, l’assistència domiciliària i l’acolliment a la clínica maternal. També el pagament d’un subsidi durant vuit setmanes consecutives.

Els serveis detallats en els dispensaris i clíniques requeria l’assistència d’un cos d’infermeres que eren formades pel propi institut a través de l’Escola d’Infermeres Socials.

Les Cases de Família eren cases d’acollida que per un preu mòdic proporcionaven residència, manutenció, cultura i esbarjo a les obreres que vivint del seu treball no tenien una família amb qui viure.[2]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 F. Rovira i Ribas «Obra de assistència mèdica de l’Institut de la Dona que Treballa, organisme de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis». Quart Congrés de Metges de Llengua Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 Parserices i Vallbé, Josep «Una obra de mutualisme». L’Igualadí (17 març 1934), pàg. 11.