Iuri Xaporin

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaIuri Xaporin
Universiteit van Kiev.JPG
Universitat de Kiev on va estudiar Iuri Xaporin Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementIuri Aleksàndrovitx Xaporin
27 octubre 1887 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Hlukhiv (Ucraïna) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Mort9 desembre 1966 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
Moscou (Rússia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Novodévitxi Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatRússia
FormacióConservatori de Sant Petersburg (1913–1918)
Universitat Nacional Taràs Xevtxenko de Kíev (1906–)
Facultat de Dret de la Universitat de Sant Petersburg Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositor, director d'orquestra
OcupadorQ4463217 Tradueix (1925–1936)
Conservatori de Moscou
Teatre Alexandrinski (–1934)
Teatre Tovstonógov (–1928) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
AlumnesRodion Sxedrín Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeLyubov Shaporina (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0788658 Musicbrainz: e7eb6e3d-540a-48cf-8e45-e853f77ae85a IMSLP: Category:Shaporin,_Yury Allmusic: mn0001370249 Find a Grave: 65475508 Modifica el valor a Wikidata

Iuri Aleksàndrovitx Xaporin, en rus: Юрий Александрович Шапорин, (Hlúkhiv, llavors Imperi Rus, actual Ucraïna, 27 d'octubre de 1887 - Moscou, Unió Soviètica, 9 de desembre de 1966) fou un compositor i director d'orquestra rus.

De jove estudià piano i violoncel. Seguí diversos cursos de filologia a la Universitat de Kíev i al conservatori de la mateixa ciutat, estudià composició amb Liubomirski. Després es traslladà a Sant Petersburg, Universitat en la qual feu la carrera de Dret (1908-12); en el Conservatori d'aquesta ciutat segui els estudis de composició amb Sokolov, aprengué la instrumentació amb William Steinberg i feu exercici de lectura de partitures i direcció d'orquestra amb Txerepnín (1913-18; en la mateixa població dirigí teatres de segon ordre (1919-28. Més tard (1924-32, era membre de la junta directiva de la federació Teatral Soviètica i dirigeix l'edició de la revista ?Tritono (des de 1924). Entre 1926-30 fou president de l'Associació de Música Contemporània.

Es traslladà a Moscou el 1936, on es dedicà al professorat; entrà al Conservatori, en qualitat de professor adjunt el 1938 i, poc temps més tard (1939), titular, sent professor de la compositora kazakhstanita Khaziza Zhubanova.[1] El 1948 prengué part en el Congrés Internacional de Compositors de Praga, d'on hauria de sortir el cèlebre Manifest en que s'establiren les bases per a la nova música socialista. A partir del 1952 fou secretari de la Unió de Compositors soviètics. La Unió Soviètica el va distingir amb els més alts honors: Orde de l'Estrella Roja (1940), Medalla del Treball (1943), a nomenament d'Artista del Poble de l'URSS (arts escèniques) (1954), Orde de Lenin (1957) i tres premis Stalin.

La quantitat de les seves obres és realment grandiosa: en aquestes si nota influxos de Brodin, Txaikovski i Rachmaninov. És autor de les òperes Paulina Gebl i Els Desembristes (1953), d'inspiració política, molt apreciada en la Unió Sovietica. Fidel al socialisme, també d'inspiració política la cantata El camp de Kulikovo (1939), premi Stalin 1941, i l'oratori Història de la lluita en el país rus (1944), sobre la lluita contra els invasors alemanys, durant la segona guerra mundial, obra que va merèixer el premi Stalin (1946); fou, així mateix, atorgat aquest premi a una col·lecció de cançons (1952).

La seva gran especialitat fou la música vocal:

  • Va compondre diversos cicles de cançons sobre lletres de Puixkin, Blok, Tiúttxev i Zamiatin et alteri, el conte L'esquerrà, la Cançó de l'ocell de foc, per a veu i sextet, Cors amb texts de Lérmontov i Nekràssov, unes Balades amb text de Blok, i el cicle de cançons titulades, A quina altura ha de volar el voltó?. Cal citar de la seva producció instrumenta:
  • Una Simfonia que porta com a sub-títol Revolució i Intel·ligència.
  • Dues Sonates.
  • Dues Suites.
  • Una Balada, per a piano.
  • 4 peces per a violoncel.
  • La puça, suite.

També va compondre la música per a les pel·lícules:

  • El Desertor.
  • Suvorov. (1940).
  • Kutuzov, (1944).

Bibliografia[modifica]

  1. SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1599. (IBSN 84-7291-226-4