Jacobus de Teramo
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1349  Teramo (Itàlia) |
| Mort | 1417 (67/68 anys) |
| Arquebisbe catòlic | |
| 18 juliol 1410 – 1417 ← Agostino da Lanzano (en)  Diòcesi: arquebisbat de Spoleto-Norcia | |
| Bisbe de Florència | |
| 16 novembre 1401 – 18 juliol 1410 ← Alemanno Adimari – Giovanni Vitelleschi → Diòcesi: bisbat de Florència | |
| Arquebisbe de Tàrent | |
| 24 març 1400 – 16 novembre 1401 ← Bartolomeo d’Aprano – Alemanno Adimari → Diòcesi: arquebisbat de Tàrent | |
| Bisbe de Monopoli | |
| 11 octubre 1391 – 24 març 1400 ← Francesco Carbone Tomacelli (en) – Marco de Teramo (en) → Diòcesi: bisbat de Monopoli | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot, escriptor, canonge, bisbe catòlic |
Jacobus Palladinus de Teramo (1349–1417), també conegut Jacopo Paladini, o Jacobi de Ancharano, va ser un bisbe italià, membre de les famoses famílies Palladini. Teramo, el seu lloc de naixement, formava llavors part del Regne de Nàpols (actualment a la regió italiana dels Abruços).
Biografia[modifica]
Després d'estudiar dret canònic a la Universitat de Pàdua, Jacobus va ser ardiaca a Aversa el 1384. ; va ocupar diversos càrrecs a la cúria romana abans de ser nomenat successivament bisbe de Monopoli (1391), bisbe de Tàrent (1400), bisbe de Florència (1401) i bisbe de Spoleto (1410), on, com a bisbe, també era governador pontifici del Ducat de Spoleto. Al Concili de Pisa del juin 1409, durant el conclave que va triar l'antipapa Alexandre V, va estar entre els partidaris de Gregori XII i de l'antipapa Benet XIII.
El 1417, el papa Martí V el va enviar com a llegat a Polònia, on va morir el mateix any.[1]
Obres[modifica]
Jacobus va escriure un comentari sobre Libri quatuorisentiarum de Peter Lombard, imprès amb el títol Sentences in Augsburg el 1472. ; d'un diàleg no imprès titulat De Pontificis Romani monarchia, i sobretot d'un llibre particular (escrit cap al 1382) titulat Consolatio peccatorum, seu Processus Luciferi contra Jesum Christum.
Això " consol dels pecadors ", amb el colofó Liber Bellial, descriu dos judicis entre Llucifer i Jesucrist, davant un tribunal presidit per Salomó, en què el diable persegueix Crist per haver comès una intrusió al seu domini durant la seva descens a l'Infern. En el primer judici, Moisès és l'advocat de Jesucrist i Belial el del diable. En el segon judici, és el patriarca Josep qui és el jutge, Aristòtil i Isaïes defensen Jesucrist, i l'emperador August i Jeremies defensen el diable.
En ambdós judicis la decisió és favorable a Crist, però en el segon judici es concedeix al diable el dret de prendre possessió dels cossos i ànimes dels condemnats el dia del judici. Aquesta obra ha estat impresa diverses vegades i traduïda a diversos idiomes. Una de les primeres edicions és en alemany i va ser impresa per Albrecht Pfister a Bamberg a la dècada de 1460.[2] L'obra va ser inclosa posteriorment a ' Index librorum prohibitorum. De nou l'any 1611, es va imprimir a Hannover, sota el títol Processus Luciferi contra Iesum coram Iudice Salomone.[3]
L'obra s'ha de veure com una al·legoria als fets històrics de l'època: la descens de Jesús als inferns i l'alliberament dels patriarques és la metàfora de la fi del papat d'Avinyó i el retorn del papat a Roma (l'any 1378)., la reacció posterior dels dimonis està representada per l'antipapa (Satanàs). La solució proposada per Paladini per resoldre la disputa entre Satanàs i Jesús, és a dir, confiar la causa a un tribunal d'arbitratge imparcial, és la que s'adopta per resoldre el cisma d'Occident, amb la convocatòria d'un concili -el primer a Pisa (1409), però sense èxit, després al Concili de Constança -que va obtenir el 1415 la dimissió del papa Gregori XII, va enderrocar l'antipapa Benet XIII d'Avinyó i va escollir el papa Martí V al papat.
Referències[modifica]
- ↑ D'après la biographie italienne (Treccani) il serait mort à Spolète ; le décret de nomination comme légat en Pologne concerne une autre personne et dante de 1419.
- ↑ J. Victor Scholderer «'Albrecht Pfister of Bamberg' (book review)». The Library, S3-III, 10, 1912, pàg. 230–6. DOI: 10.1093/library/s3-iii.10.230.
- ↑ Jacobus de Teramo ab Ancharano: "Liber Belial" Arxivat 2006-01-12 a Wayback Machine. Entrée de catalogue
Bibliografiay[modifica]
- Palma, Niccola. Storia ecclesiastica e civile della regione più settentrionale del Regno di Napoli. V. 1ª edizione. Teramo, Ubaldo, 1835-36, p. 42-47 [Consulta: 1º luglio 2011].
- Angelo Mercati, Un vescovo fiorentino del primo Quattrocento millenarista, in “Rivista di Storia della Chiesa in Italia”, 1948, II, pp. 157–165.
- La chiesa fiorentina, Curia arcivescovile, Firenze 1970.
- F. Mastroberti, S. Vinci, M. Pepe, Il Liber Belial e il processo romano-canonico in Europa tra XV e XVI secolo, Bari, Cacucci, 2012.
- M. Pepe, Iacopo da Teramo e il trattato De monarchia mundi. Una costruzione teocratica negli anni dello scisma, Napoli, Editoriale Scientifica, 2020.
- «Jacobus de Teramo». A: Charles Herbermann. Catholic Encyclopedia. Nova York: Robert Appleton Company, 1913.
Enllaços externs[modifica]
- Jacobus de Teramo a l'Enciclopèdia Catòlica
- Manuscrit de Bélial (Cgm 48) Arxivat 2016-04-23 a Wayback Machine. a la base de dades iconogràfica de l'Institut Warburg, amb enllaços al facsímil en línia de la Bayerische Staatsbibliothek.
- Palladino, Giacomo on Treccani (italià)