Jean-Pierre Guillemot
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 22 juliol 1948  Courbevoie (França) |
| Mort | 10 agost 1990 (42 anys) |
| Causa de mort | Mort accidental (Ofegament ) |
| Activitat | |
| Ocupació | artista, marxant d'art |
Jean-Pierre Guillemot (Courbevol, França, 1948 — Arrecife, Lanzarote, 10 d'agost de 1990)[1] era un artista i marxant d'art francès, conegut per haver desenvolupat junt amb Elvira Navares el concepte de pastitx.[2] Com a marxant, va crear el concepte de Supermerc Art, duent-lo a la pràctica per primera vegada a Barcelona el 1983,[3] projecte que es va repetir per diverses ciutats de l'Estat durant els anys 80 i es va expandir a l'Amèrica Llatina durant els primers 90.[4]
Després d'una adolescència difícil, Guillemot va entrar a l'Escola d'Arts Decoratives de París l'any 1968.[5] Posteriorment, va treballar com a il·lustrador per revistes i agències de publicitat, però va abandonar el país amb la seva esposa l'any 1979 per instal·lar-se primer a Marbella i després a Barcelona. A Barcelona van dedicar-se a la il·lustració publicitària en revistes com Playboy i Penthouse. El seu mètode de treball era una estratègia apropiacionista lúdica que consistia a copiar obres clàssiques d'artistes tan diversos com Juan Gris, Joan Miró, El Bosco, Wesselmann, Francis Bacon, Tamara de Lempicka, Canaletto o De Chirico per fer-ne collages que més tard s'exposaven com a material imprès. En una reivindicació del pastitx com a gest estètic, inserien retrats d'ells mateixos dins les obres apropiades, tot mantenint en tot moment la norma de decòrum de l'estil corresponent.[6]
Tres anys més tard, arran del suïcidi de la seva esposa i davant la constatació que no podia pintar sol, Guillemot va decidir convertir-se en marxant d'art, activitat que va desenvolupar fins a l'estiu de 1990, quan morí ofegat a Lanzarote.[7]
Pastitxos[modifica]
Copiant els clàssics de la pintura, sorgeix la idea del pastitx, això és, una pintura feta «a la manera de» algun dels grans autors de la història de l'art.[8]
Així, dissenyen i il·lustren cartells publicitaris, articles de revista, portades de música, etc. a la manera de Picasso, Dalí, Seurat, Boticelli, Bacon… davant la reacció de crítica i públic. Acusats de promoure la falsificació i l'engany, ells responen posicionant-se des de "l'humor i el joc intel·lectual".[9] Les seves obres esdevingueren rellevants pel domini extraordinari de la tècnica pictòrica i la versatilitat estilística, allunyant-se de la mera còpia per produir obres noves a partir de grans referents.
Supermerc'art[modifica]
L'any 1983, Guillemot va introduir una nova manera de comercialitzar l'art a Catalunya. La proposta tenia la intenció que l'art contemporani deixés de ser quelcom només assequible per a les persones amb poder adquisitiu, i va organitzar una mena de supermercat d'obres d'art, on convivien obres d'artistes de renom amb les d'artistes emergents, les quals eren oferides a preus que podien resultar atractius a aquella gent interessada en l'art però no prou per anar a una galeria.[10][11]
La primera edició va celebrar-se a la llibreria Look, situada al carrer Balmes de Barcelona. L'any següent l'esdeveniment es va traslladar a Lleida, i entre 1985 i 1989 el Supermerc'art es va instal·lar a la Sala American Prints del carrer Calvet, altre cop a Barcelona. Després de la mort de Guillemot, l'esdeveniment es va passar a anomenar Hipermerc'art, i se celebra anualment a la Sala Vinçon del Passeig de Gràcia.[10]
Exposicions destacades[modifica]
- 1981 - Espai 10- Fundació Joan Miró:[12] El 1981 la Fundació Joan Miró dedicà una gran retrospectiva a aquesta parella tan controvertida, en la que s'exposà gran part dels originals que van dissenyar des del 1975 fins al mateix 1981. Posteriorment, i dies després de la tràgica mort de Navarés, la galeria Antonio Machado exhibia algunes de les obres mostrades a la Fundació Joan Miró junt amb altres obres inèdites.[13]
- 1989 - Joan Descarga (Pell de Plom) Galeria René Métras. (organitzada per Guillemot)[14]
Referències[modifica]
- ↑ «Biografia al Web del Centre Pompidou». Web. Centre Pompidou. Arxivat de l'original el 3 de març 2014. [Consulta: 26 febrer 2014].
- ↑ Cultura. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1989.
- ↑ Qué pasa. Segunda Editorial Portada, novembre 1993.
- ↑ América economía, 1990.
- ↑ Hernández, Amparo «Jean-Pierre Guillemot». El País, 29-01-1988 [Consulta: 6 març 2014].
- ↑ Segade, Manuel. Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró. 1a edició. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2014. ISBN 978-84-941239-8-6 [Consulta: 25 abril 2014]. Permís de reutilització CC-BY-SA 3.0 via OTRS
- ↑ «Jean-Pierre Guillemot, marchante de arte». El País, 11-08-1990 [Consulta: 6 març 2014].
- ↑ Huici, Fernando «Trágica muerte de la joven pintora Elvira Navares». El País, 01-12-1981 [Consulta: 13 abril 2013].
- ↑ «Guillemot-Navares.Pastiches». Fundació Joan Miró, 1981, pàg. 32.
- ↑ 10,0 10,1 Encinas, Veronica. «Hipermerc'art: arte contemporáneo para todos los bolsillos». Revista Rambla. Arxivat de l'original el 2014-03-06. [Consulta: 6 març 2014].
- ↑ Frisach, Montse «Autoservei artístic». El Punt Avui, 20-12-2013 [Consulta: 6 març 2014].
- ↑ «Los últimos "collages" de Elvira Navares y Jean-P. Guillemot, expuestos en Madrid». El País, 02-12-1981 [Consulta: 26 febrer 2014].
- ↑ «Pell de Plom, Centre Pompidou». Arxivat de l'original el 2014-03-03. [Consulta: 26 febrer 2014].
Enllaços externs[modifica]
- «Jean-Piere Guillemot (‘marchante’ de arte)». Angel Joaniquet habla con….