Joan de Canyamars

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJoan de Canyamars
Dades biogràfiques
Naixement 1432
Dosrius
Mort 12 de desembre de 1492 (59/60 anys)
Barcelona
Activitat professional
Ocupació Pagès de remença
Modifica dades a Wikidata

Joan de Canyamars (Canyamars, Dosrius, Maresme, 1432? - Barcelona, 1492)[1] fou un pagès de remença, autor d'un regicidi frustrat contra Ferran el Catòlic; exaltat segons alguns historiadors o pertorbat mental segons d'altres.

La situació històrica[modifica]

Els reis Catòlics es trobaven a Barcelona amb els seus fills després de la conquesta de Granada, havien de negociar amb Carles VIII de França per el retorn del Rosselló i la Cerdanya a la corona Aragonesa-Castellana que en el Tractat de Baiona de 1462 havien estat cedides per Joan II d'Aragó cap a Lluís XI de França com a recompensa per la seva ajuda en la guerra civil catalana

El 1460 s'havia donat la guerra dels remences protagonitzada pels pagesos remences per a lluitar contra el sistema feudal que els sotmetia. Ferran II d'Aragó havia respost traient la sentència de Guadalupe el 1486 amb el que pretenia acabar amb la situació feudal en el camp, el pagesos catalans (ara ja ex-remençes gaudiren d'unes llibertats que en la resta d'Espanya i a Europa no se'n gaudiria fins ben bé entre els segles XVII i XIX

D'altra banda el 1491 Joan de Canyamars heretà del seu pare els béns per tant fou considerat legalment responsable dels seus actes.[1]

El regicidi[modifica]

El 7 de desembre de 1492 s'abalançà amb un coltell devers el coll del rei Ferran el Catòlic, que en aquell moment sortia, acompanyat de la reina Isabel i tot el seu seguici, de la capella de Santa Àgueda de Barcelona, a l'actual Plaça del Rei. I li clavà, "Oh, quina traïció!", digué el rei Ferran portant-se la mà a la ferida sangonosa, pres del dolor i l'astorament. Feren entrar el rei altra vegada cap a palau i li donaren una mica de vi per fer-lo tornar en si.[2]

Empresonament i interrogatori[modifica]

El regicida fou pres immediatament i torturat. Algunes fonts diuen que confessà actuar inspirat pel diable i d'altres per l'Esperit Sant, i que en els seus plans figurava el proclamar-se rei. Tanmateix, segons l'arxiver Pere Miquel Carbonell, el reu digué "que ho havia fet per lo bé comú". Va ser perdonat pel rei en veure l'estat mental d'en Joan, però el consell reial el va culpar de "Lesa majestat" (crim major, és a dir, traïció).

Càstig[modifica]

Com a càstig, fou conduït, al capdamunt d'un carro on se l'instal·là lligat nu a un pal, per diversos carrers de la ciutat. El carro s'anava aturant de tant en tant i cada aturada es corresponia amb una mutilació: primer un ull, després l'altre, ara el nas, després un braç... La multitud, especialment joves i nens, participà entusiasmada[cal citació] en el suplici. Ja fora de la ciutat, van lapidar-lo sense treure'l del carro i finalment, enmig de membres seccionats i pedrots escantonats, calaren foc al carro, que queda reduït a cendres.Però «ahogáronle primero por clemencia y misericordia de la Reyna».[3]

La reina Isabel, profundament afectada per l'atemptat, volgué abandonar el Principat immediatament, però els consellers de la ciutat de Barcelona aconseguiren convèncer els reis de quedar-se, i d'aquesta manera, Ferran, la ferida del qual no era greu, partí amb la seva esposa al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, on passaren uns dies buscant l'assossec perdut.

El dia 20 de desembre el rei ja estava treballant i el 9 de desembre ja sortia a cavall.

Motivació[modifica]

Les històries que correren per l'época apunten totes cap a la bogeria d'una persona malalta

Però ja en el segle XIX i en el XX veient els fets des d'una perspectiva històrica el motiu que alguns autors consideren és més aviat com a «un patriota que tingué la valentia de reclamar al monarca el dret mal adquirit, al mateix temps que, sentint-se interpret del voler popular, intentava matar-lo.» segons Joan Amades[4]

Probablement en relació amb la guerra dels remences (amb el que podria haver-hi una conspiració mai provada per part d'algun antic senyor feudal) com explica Francesc d'Assís Ubach i Vinyeta.[4]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Marfà i Riera, Carles «Joan de Canyamars (1432? - 1492)». Sessió d'Estudis Mataronins, Núm. 2, 1985, pàg. 25-32. ISSN: 2385-4766 [Consulta: 6 gener 2016].
  2. Moreno Cullell, Vicente. «Joan de Canyamars i l’intent d’assassinat de Ferran el Catòlic». Ciències Socials en Xarxa. Sàpiens Publicacions, 26-05-2012. [Consulta: 6 gener 2016].
  3. Garibay y Zamalloa, Esteban de. Los Quarenta libros del compendio historial de las chronicas y universal historia de todos los reynos de España. Barcelona: Impresso por Sebastian de Cormellas y a su costa, 1628, p. 678-679. 
  4. 4,0 4,1 Sunyer, Magí. «Esquerdes en la identitat: els Trastàmara a la literatura romàntica». A: Sunyer, Magí; Pujadas, Roser; Poy, Pere (eds.). Literatura i identitats. Valls: Cossetània, 2004, p. 154. ISBN 8497910303. 

Enllaços externs[modifica]