John Ogdon

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJohn Ogdon
Biografia
Naixement 27 gener 1937
Mansfield Woodhouse Tradueix
Mort 1r agost 1989 (52 anys)
Londres
Causa de mort Pneumònia
Educació Manchester Grammar School Tradueix
Royal Northern College of Music Tradueix
Activitat
Ocupació Compositor i pianista
Professors Richard Hall
Instrument Piano

Musicbrainz: a9725139-c789-4e4f-9278-62d39d14198f
Modifica les dades a Wikidata

John Andrew Howard Ogdon (27 de gener de 1937 — 1 d'agost del 1989) va ser un pianista i compositor anglés.

Carrera[modifica]

Va néixer a Mansfield Woodhouse (Nottinghamshire) i va atendre la Manchester Grammar School abans d'estudiar al Royal Northern College of Music entre 1953 i 1957, on els seus companys d'estudis a la clase de Richard Hall van incloure Harrison Birtwistle, Alexander Goehr, Elgar Howarth i Peter Maxwell Davies. Junts van formar New Music Manchester, un grup dedicat a la interpretació de música serial i altres obres modernes. El seu tutor allà va ser Claus Biggs. Al terminar els seus estudis universitaris encara va rebre clases de Gordon Green, Denis Matthews, Myra Hess, i Egon Petri a Basilea. Va guanyar el primer premi al Concurs Liszt de Londres al 1961 i va consolidar la seva reputació internacional guanyant un altre primer premi al Concurs Tchaikovsky de Moscou al 1962, juntament amb Vladimir Ashkenazy.

Ogdon era capaç de tocar la majoria de les peces a primera vista i va memoritzar una gran varietat de obres. Va pretendre grabar les obres completes de Sergei Rachmaninov, un assoliment que hauria constituit una 6 CDs, pero sols va poder gravar la mitat d'elles. Les gravacions van ser editades al 2001. Va gravar les deu sonates d'Alexander Scriabin al principi de la seva carrera. Ogdon també va ser un exponent formidable de les obres de Charles-Valentin Alkan i Ferruccio Busonio. En un repertori més familiar va revelar una profonda sensibilitat musical, sempre respaldada per una tècnica colosal. També va gravar vàries obres per a dos pianos amb la seva dona, Brenda Lucas, també coneguda com a Brenda Lucas Ogdon.

El 2 de febrer del 1969, va dar la primera interpretació moderna del Allegro de Concert, Op. 46, d'Edward Elgar a la televisió britànica. La peca no havia sigut publicada mai i el manuscrit es creia perdut, però va aparèixer al 1968. Ogdon i Diana McVeigh van desenvolupar una versió interpretable de la peça a partir del manuscrit d'Elgar, que estava plé de correccions, esborraments i afegits. Entre 1976 i 1980 Ogdon va ser catedràtic de piano a la Universitat d'Indiana. Va completar quatre extenses gires per Sud Àfrica amb una acollida entusiàstica entre 1968 i 1974 i va dedicar una composició al seu organitzador, Hans Adler.

Les seves composicions sumen més de 200 e inclouen quatre óperes, dues gran obres per orquestra, tres cantates, cancions, música de cambra, una quantitat substancial de música per a piano i dos concerts per a piano, el primer dels quals va enregristrar. La seva música per a piano inclou unes 50 transcripcions de compositors tan diversos com Igor Stravinsky, Palestrina, Wolfgang Amadeus Mozart, Erik Satie i Richard Wagner. També van arreglar per al piano canciones de Cole Porter, Jerome Kern i George Gershwin, i va escriure sonatas sense acompanyament per a violí, flauta i chelo. Va projectar una simfonia sota les obres de Herman Melville i una ópera cómica, però van ser inacabades. Els manuscrits originals de moltes de les composicions de John Ogdon es troben a la llibreria del Royal Northern College of Music.

Colapse[modifica]

La salut de Ogdon era bona i tenia una constitució física forta, com recordaba a menut la seva esposa a la seva biografia. Recordat com un "gegnat bondadós" i conegut i adorat per le seva amabilitat i generositat, tenia una energia tremenda. Però al 1973 una discussió de negocis cotidiana va semblar disgustarle més del habitual i repentinament va sofrir un greu colapse que en ocasions va canviar la seva personalitat completament. La seva malaltia va ser diagnosticada inicialmente com a esquizofrènia, però va ser capgirada a depressió maniaca, avui anomenada desordre bipolar). Aquesta condició pot ser va ser heretada del seu pare, que va sofrir diversos episodis sicótics i un colapse mental. Ogdan va passar algun temps al Hospital Maudsley de Londres, i en general va necesitar més cuidats dels posibles al anar de gira. No obstant, aparentment va mantindre tres hores diàries de pràctica al piano del hospital. Al 1983, al sortir del hospital, va tocar a l'inauguración del Royal Concert Hall de Nottingham. Al 1988 va fer un enregistrament en 5 CDs d'Opus Clavicembalisticum de Kaikhosru Sorabji. Va morir en agost del 1989 de neumonia, provocada per una diabetis no diagnosticada.

Llegat[modifica]

La seva dona Brenda, juntament amb el escriptor Michael Kerr, va escriure una biografia de la seva vida amb ell al 1981, i va publicar una segona edició al 1989, poc abans de la seva mort. Un altra biografia per Charles Beauclerk va ser publicada en març de 2014. A Virtuoso, una pel·lícula de la BBC sota la seva vida basada en la biografia de la seva dona, Ogdon va ser interpretat per Alfred Molina, que va guanyar el premi al millor actor de la Royal Television Society per la seva interpretació. La producció va interpretar la malaltia de Ogdon com a depressió maníaca en lloc d'esquizofrènia ja que va respondre molt millor al tractament per a la primera condició. Brenda Ogdon també recordava haver sigut informada de que el seu obsessiu treball musical podia ser interpretat com un símptoma de depressió maníaca. El juny de 2014 John Ogdon: Living with Genius, un documental d'una hora, es va retransmetre per la BBC Four, amb la dona de Ogdon i els seus fills Richard i Annabel explicant la seva història personal per primera vegada.