Vés al contingut

José Pérez Ocaña

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJosé Pérez Ocaña
Imatge
Placa a la casa de la Plaça Reial de Barcelona on va viure Ocaña. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 març 1947 Modifica el valor a Wikidata
Sevilla (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort18 setembre 1983 Modifica el valor a Wikidata (36 anys)
Sevilla (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Altres nomsOcaña Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópintor, activista pels drets LGBT Modifica el valor a Wikidata
MovimentAnarquisme Modifica el valor a Wikidata
Enganxina amb la imatge d'Ocaña i el text ”Si les molesta tu pluma, clávasela” en un sender del País Basc.

José Pérez Ocaña (Cantillana, Sevilla, 24 de març de 1947 - Sevilla, 18 de setembre de 1983), més conegut com a Ocaña, va ser un performer, artista, anarquista i activista LGBT espanyol.[1]

Ocaña, qui va ser una icona de resistència a la dictadura franquista durant la transició espanyola,[2] és una de les figures clau oblidades per la historiografia de l'art espanyol.[2] Les seves performances i accions diverses, coetànies al naixement del moviment punk i dels primers moviments de protesta LGTB, prefiguraren les pràctiques de desobediència sexual i de gènere que començarien a agrupar-se sota el nom d' 'activisme queer' a principis dels anys vuitanta.

Biografia

[modifica]

Infància i joventut

[modifica]

Ocaña va néixer a Cantillana, un poble de la província de Sevilla, Andalusia. Aquest origen va influir de forma important en la seva obra, ja que hi va representar i reelaborar diversos elements de la religiositat popular local, com el culte a la Mare de Déu d'Agost (advocació «rival», en el context del poble, del culte a la Divina Pastora, més identificat amb Sevilla). Des d'adolescent visqué la seva homosexualitat de forma visible i s'interesà per la pintura. El 1969 es traslladà a Madrid per fer el servei militar obligatori com a ascensorista de la Marina.[3][4] L'any següent realitzà a Cantillana la seva primera exposició, centrada en marededéus i enterraments, i que seguia la línia academicista de llur obra paisatgística anterior.[3] Homosexual reconegut i orgullós de ser-ho, el 1971 abandonà definitivament el seu poble natal a causa de la intolerància i la marginació, per traslladar-se a Barcelona, la ciutat ideal per expressar el seu art i les seves idees transgressores.

Èxit a Barcelona

[modifica]

A Barcelona, Ocaña hi havia de desenvolupar el gruix de la seva trajectòria artística, però hi hagué de subsistir a base d'encàrrecs i treballant com a pintor de parets.[3] Vivia en unes golfes de la Plaça Reial, on tenia un altar amb una imatge de la Mare de Déu de l'Asumpció, que protagonitza una de les grans festes de Cantillana, el 15 d'agost, omplí de flors la balconada, i hi va conèixer artistes com Nazario i Copi.

Començà a guanyar notorietat a rel d'una sèrie d'accions públiques que combinaven la provocació, l'espectacle i la reapropiació d'elements de la tradició andalusa (la saeta, els mantons, la iconografia religiosa). Sovint actuava a les Rambles, per on s'hi passejava travestit i hi muntava Happenings amb els seus amics i col·laboradors, com Camilo i Nazario. Aquestes actuacions i passeigs tenien un caràcter disruptiu de les convencions socials i dels estereotips de gènere del tardofranquisme, que alteraven les convencions generalitzades sobre el que s'havia de considerar "tradicional" o "rupturista" i sobre les figures del «mariquita» i la «loca».[3] Es declarà diversos cops «La Pasionaria de los mariquitas».[5] Tot plegat ha fet que se'l consideri un precedent de l'art i de l'activisme queer.[6][7]

Ocaña es considerava anarquista no adscrit,[7][8] i realitzà una de les seves actuacions més populars a les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona, el juliol del 1977; junt amb Nazario i Camilo, realitzà una peça amb nombrosos elements sexuals, satírics i del folclore andalús, que s'emmarcava en el context contracultural, àcrata i d'alliberament sexual que compartien part dels moviments culturals del moment.[9] L'actuació fou condemnada per la direcció estatal de la CNT, cosa que provocà la resposta dels organitzadors de les Jornades, que van amenaçar amb la seva dimissió si no se'ls autoritzava a repetir-la la resta de dies previstos.[10]

Encara que el seu art no era apreciat per molts, va destacar per la seva forma de viure, per expressar-se lliurement sense atendre a les possibles conseqüències en un país encara ancorat en uns valors arcaics i perillosos.[11] Era un personatge típic de les Rambles, es transvestia i despullava sense cap embut a plena llum del dia amb una mescla de feminitat andalusa i religiositat típica de la seva terra, i vivia envoltat dels qui el volien i entenien.[1]

El 1977 participà també en la primera manifestació de l'Orgull LGBT a Barcelona, i l'aparició de «locas» fou criticada per l'organització convocant, el sector oficialista del Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). El 1978 realitzà una altra de les seves actuacions més conegudes durant el Canet Rock, i s'estrenà al Festival de Cannes la pel·lícula Ocaña, retrat intermitent, de Ventura Pons, que consolidà la seva popularitat de cara a un públic més ampli. El mateix any, en una de les seves "performances" a les Rambles, fou detingut junt amb Nazario i altres i tot seguit apallissat, cosa que va motivar una manifestació pel seu alliberament.[7][12]

Obra plàstica i cinema

[modifica]
Cartell de la pel·lícula Manderley.
Cartell del documental Ocaña, la memoria del sol.

A més de les populars performances, Ocaña desenvolupà una obra extensa que incloïa principalment la pintura, l'artesania i la instal·lació artística. Concretament, pel que fa a la pintura, a Barcelona es distancià enormement de l'obra més academicista de Cantillana, incorporant influències del fauvisme, l'expressionisme i l'art naïf. I quant a la temàtica, hi sovintegen elements de religiositat popular andalusa amb escenes costumistes i simbolistes, així com ocasionalment de denúncia social.[3]

La dissolució de la frontera entre intimitat i espai públic fou una de les constants a la seva obra tant performàtica com pictòrica i d'instal·lació. La primera exposició destacable que va muntar, Un poco de Andalucía (Galeria Mec-Mec, 1977), incloïa recreacions de la seva pròpia habitació i de casa seva a Cantillana amb mobles originals.[7] La segona i última exposició important, La Primavera (Hospital de la Santa Creu, 1982), aprofondí en la seva visió de la dimensió popular de la religió, recreant en moviment l'Ascensió de la Mare de Déu amb diversos amics caracteritzats per a l'ocasió, que alguns vinculen amb l'art relacional.

A més d'Ocaña, retrat intermitent (1978), Ocaña va tenir algunes altres intervencions al cinema. Del 1979 és la performance Ocaña, der Engel, der in der Qual singt, dirigida per Gérard Courant, en la que declamava un text improvitzat dedicat a una Marilyn Monroe de paper maixé davant del Mur de Berlín.[13] Posteriorment coprotagonitzà la pel·lícula Manderley (1981) i el curtmetratge Silencis (1982).[14] El documental pòstum Ocaña, la memoria del sol (2009) analitzà la figura d'Ocaña a partir de material d'arxiu, imatges i testimonis inèdits.[15]

Mort

[modifica]

El setembre del 1983, Ocaña va tornar a Cantillana per participar en unes festes de la Semana de la Juventud i reunir-se amb la seva família. Allí va confeccionar i lluïr una disfressa de fada elaborada amb paper maixé i tela i portant una torxa encesa que li va encendre accidentalment la disfressa i li va produir cremades no greus a les cames, el ventre i l'esquena.[16] Tot i que les cremades es van anar guarint raonablement, el 18 de setembre de 1983, una setmana després de l'accident, morí a l'hospital d'hepatitis, malaltia que ja patia i que s'havia agrujat arran de l'afebliment general del seu organisme.[17]

Homenatges

[modifica]
  • Ventura Pons li va dedicar en 1978 la seva primera pel·lícula-documental Ocaña, retrat intermitent, en la qual es parla de la vida del polèmic pintor, i en la qual es representa ell mateix.[18]
  • Nazario li va retre homenatge al còmic Alí Babá y los 40 maricones.
  • Carlos Cano li dedicà la cançó "Romance a Ocaña", que també va ser gravada per María Dolores Pradera.
  • María José Magaz Marcos li dedicà el llibre de poemes "En tu recuerdo" (Barcelona, 1984). ISBN 84-398-1091-1 / 8439810911
  • També se li han dedicat obres de teatre, com Copi i Ocaña al Purgatori, de Marc Rosich.
  • El 25 de setembre de 2009 se li va retre homenatge en un sentit acte a la Plaça Reial de Barcelona.
  • La seva família posseeix tota la seva obra pictòrica, que exposa, en part, en un bar de la seva propietat a Cantillana.
  • Juan José Moreno i Manuel Huete dirigeixen el documental, Ocaña, la memoria del sol on s'apropen a través de testimonis, fotografies i imatges inèdites (2009).[19]
  • El 26 d'abril de 2014 va rebre a Sevilla el Premi Honorífic "Adriano Antinoo", un dels més importants a nivell estatal en matèria de lluita en pro de la igualtat en la diversitat. La lectura de la semblança la va fer l'alcaldessa de Cantillana, Angelines García, i el premi el va recollir la seva germana Luisa, "la Reina".

Obra

[modifica]

Cinema

[modifica]
  • Show de otoño (Carles Comas, 1976).
  • Ocaña, retrat intermitent (Ventura Pons, 1978).
  • Ocaña, der Engel, der in der Qual singt (Gérard Courant, 1979).
  • Manderley (Jesús Garay, 1981).
  • Silencis (Xavier-Daniel, 1982).

Exposicions

[modifica]

Contemporànies

[modifica]

Pòstumes

[modifica]
  • Ocaña 1973-1983: Acciones, actuaciones, activismo. Palau de la Virreina (Barcelona) i després Palau de Montehermoso (Vitòria) (2011).[21]
  • Entorn Ocaña. Fundació Setba (2009).[22]
  • Àngels i dimonis. Fundació Setba (2012).[23]
  • Viaje al fin de la Tierra. Ocaña, serie ''Galicia, 1976-1979''. Cavecanem (2014).[24]
  • La gran primavera andaluza de Ocaña. Antología de la obra pictórica de José Pérez Ocaña 1947-1983. Palau de la Merced (Córdoba) (2016).[25]
  • Ocaña, la pintura travestida. Espacio Turina (2017).[26]
  • La Ocaña. Galeria Mayoral (2024).[27]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 Portero, Alana. «La Ocaña, Nuestra Señora de las Ramblas» (en castellà). elDiario.es, 10-09-2023. [Consulta: 14 setembre 2023].
  2. 1 2 «The Ocaña We Deserve - Stedelijk Studies» (en anglès). Stedelijk Studies [Consulta: 8 març 2018].
  3. 1 2 3 4 5 6 7 8 «Una fórmula irrepetible. Cuadros, artefactos y performances». A: Ocaña. El eterno brillo del sol de Cantillana.. Dos Bigotes, 2023. ISBN 8412653572.
  4. ↑ «Entrevista a Jesús Pérez Ocaña». A: Ocaña. El eterno brillo del sol de Cantillana.. Dos Bigotes, 2023. ISBN 8412653572.
  5. ↑ «Ocaña, 40 años de la trágica muerte de la 'Pasionaria de los mariquitas'» (en castellà), 15-09-2023. [Consulta: 28 agost 2025].
  6. ↑ «La Ocaña que merecemos. Campceptualismo, subalternidad y políticas performativas». A: Ocaña 1973-1983: acciones, actuaciones, activismo. Ajuntament de Barcelona, 2011.
  7. 1 2 3 4 Arte en España (1939-2015). Ideas, prácticas, políticas. Cátedra, 2015, p. 374-380. ISBN 978-84-376-3483-8.
  8. ↑ J. M. MARTÍ FONT «La Barcelona de la contracultura». , 22-05-2021.
  9. ↑ César G. Calero «Durruti se cita con King Crimson». , 30-11-2022.
  10. ↑ Ribas, Pepe «Jornadas Libertarias». .
  11. ↑ «26-07-1978: El travestí Ocaña, detenido en las Ramblas de Barcelona», 1978. [Consulta: 18 setembre 2007].[Enllaç no actiu]
  12. ↑ «El travestí Ocaña, detenido en las Ramblas de Barcelona» (en castellà). , 26-07-1978 [Consulta: 29 octubre 2023].
  13. ↑ Álvarez Solís, Antonio y Trueba, Fernando. «Ocaña, retrato intermitente». Dosier de Prensa. Arxivat de l'original el 1 de octubre de 2007. [Consulta: 18 setembre 2007].
  14. ↑ Corominas i Julián, Jordi. «Ocaña, Nazario y otras chicas no tan del montón: los 'indeseables' que revolucionaron Barcelona en los 70» (en castellà), 18-07-2021. [Consulta: 4 setembre 2023].
  15. ↑ «Ocaña, en carne documental». [Consulta: 4 setembre 2023].
  16. ↑ Álvarez lvarez Solís, Antonio y Trueba, Fernando. «José Pérez Ocaña». [Consulta: 18 setembre 2007].
  17. ↑ Aguilar, José. «El actor y pintor Ocaña murió en Sevilla víctima de una hepatitis» (en castellà). El País, 18-09-1983. [Consulta: 28 març 2022].
  18. ↑ Álvarez Solís, Antonio y Trueba, Fernando. «Ocaña, retrato intermitente». Dosier de Prensa. Arxivat de l'original el 2007-10-01. [Consulta: 18 setembre 2007].
  19. ↑ Rondón, José María. «Ocaña, en carne documental» (en castellà). Sevilla: El Mundo, 08-10-2009.
  20. ↑ Llano, Rafael Pérez. «Desaparición de una vaca de papel» (en castellà), 13-12-2017. [Consulta: 22 abril 2024].
  21. ↑ «Ocaña : 1973-1983: acciones, actuaciones, activismo = 1973-1983: accions, actuacions, activisme» (en castellà). [Consulta: 4 setembre 2023].
  22. ↑ ARTEINFORMADO. «Entorn Ocaña, Exposición, feb 2009» (en castellà), 20140603. [Consulta: 4 setembre 2023].
  23. ↑ «La sala Setba recupera al Ocaña más artista» (en castellà), 07-03-2012. [Consulta: 4 setembre 2023].
  24. ↑ «Ocaña, el artista "emergente"» (en espanyol europeu), 03-04-2014. [Consulta: 4 setembre 2023].
  25. ↑ «La Diputación acogerá hasta el próximo mes de septiembre la exposición La gran primavera andaluza de Ocaña» (en castellà), 28-06-2016. [Consulta: 4 setembre 2023].
  26. ↑ ««Ocaña, la pintura travestida», la muestra que pone en valor al artista por encima del personaje» (en castellà), 29-06-2017. [Consulta: 4 setembre 2023].
  27. ↑ «Una muestra vindica la obra plástica de Ocaña, eclipsada por el personaje transgresor» (en castellà), 09-04-2024. [Consulta: 22 abril 2024].

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=José_Pérez_Ocaña&oldid=36683209»