Josep Planchart i Martori

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJosep Planchart i Martori
Dades biogràfiques
Naixement 5 de desembre de 1918
Sant Celoni
Mort 23 de juliol de 2015(2015-07-23) (als 96 anys)
Barcelona
Nacionalitat Catalunya
Es coneix per Dirigent d'Estat Català
Activitat professional
Ocupació Polític
Altres dades
Partit polític Estat Català
Modifica dades a Wikidata

Josep Planchart i Martori (Sant Celoni, 5 de desembre de 1918 - Barcelona, 23 de juliol de 2015). En entorns familiars també conegut com a Pepitu. Va ser un polític català, dirigent d'Estat Català des de 1947 i president del partit fins al 2001.

Començà a militar a Estat Català amb 17 anys des que, a principis de l'any 1936, s'afilià a les Joventuts d'Estat Català del barri de Gràcia (Barcelona). Va lluitar a la guerra civil espanyola i també ho féu als Fets de Maig de 1937 defensant les seus d'Estat Català dels atacs de la FAI. Formà part de l'escamot dirigit per Manuel Cruells (aleshores cap d'escamot però futur dirigent d'EC) que destruí els arxius del partit només uns dies abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona per evitar que caiguessin en mans de l'enemic.

Un cop acabada la guerra va exiliar-se a França, on va estar internat en camps de concentració. Posteriorment fou ingressat a un camp de concentració a Navarra, i, més tard, enviat uns anys a fer treballs forçats amb exèrcit a l'antic protectorat espanyol al Marroc.

Planchart seguí formant part d'Estat Català i ingressà amb la resta de militants al Front Nacional de Catalunya efectuant tasques d'espionatge en favor dels aliats durant la Segona Guerra Mundial i, de manera paral·lela, combatent la dictadura franquista des de la clandestinitat com a membre d'Estat Català i del Front Nacional de Catalunya. Fou detingut diverses vegades i també fou empresonat tres cops el 1943, 1966 i 1972.

El seu paper dins Estat Català cada cop adquirí més pes i, des de 1947, ja fou membre de la direcció del partit coincidint amb la sortida d'Estat Català del Front Nacional de Catalunya quan aquest va pretendre esdevenir partit polític.

A finals de la dictadura franquista, fou acusat de la creació d'un grup armat: el Front d'Alliberament de Catalunya (FAC), amb qui tenia una relació no massa important, realment. Per a evitar ésser detingut i empresonat, hagué de viure amagat fins a la mort de Franco i la posterior amnistia.

Un cop caiguda la dictadura fou un dels que tramità la difícil legalització d'Estat Català. Fou president d'Estat Català fins a la seva dimissió, i es crearen dues faccions en el partit: una interclassista "oficial" que compta amb els veterans del partit i tots els seus seguidors, encapçalada per Josep Planchart i una altra d'esquerres encapçalada per Jordi Miró i Riba. El sistema judicial espanyol establí que el president escollit en el VIII Congrés, del 26 de març del 2006 era Jordi Miró i Riba.[1]

En Josep Planchart va escriure un poema el mateix any de la seva mort, el 2015, per posar al recordatori un cop es morís.

Un raig d'estrella

Oh cel blau, cel estrellat...

Original del poema "Un raig d'estrella"

Amb l'ull aclucat en la penombra de la nit, cerco

aquell estel blanc de cinc puntes que ha estat l'inspirador

de les meves idealitats i els meus sentiments.

Entranyable símbol de llibertat. Guia de camins en

ruta vers l'Ideal. Plasmació d'alliberament en carn i esperit.

En constants estats anímics, mapar veure la llum,

la brillantor d'aquest estel -el meu estel- que a la

vesprada apareix per Occident tot fent via vers l'Orient.

En febrós desvari li parlo: "Estel, bell Estel indicador de

camins i rutes, penyora d'alliberadores ànsies;

atura't!

Atura't perquè en l'hora del meu definitiu alliberament,

damunt de la meva tomba, caigui aquell "raig d'estrella", car

sota aquella estrella jaurà un català, que fervorosament estimà

la seva pàtria.

El dia del seu enterrament es va posar una versió simplificada del seu poema al recordatori.

Un raig d'estrella

Oh cel blau, cel estrellat...

Amb l'ull aclucat en la penombra de la nit,

cerco aquell estel blanc de cinc puntes

que ha estat l'inspirador

dels meus ideals i sentiments.

Entranyable símbol de llibertat.

Estel, bell Estel, atura't, perquè en l'hora

del meu definitiu alliberament,

damunt la meva tomba,

caigui aquell "raig d'estrella",

car sota aquella estrella jaurà un català,

que fervorosament estimà la seva pàtria.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Sentència judicial definitiva a favor d'Estat Català», 11-11-2011. [Consulta: 30 juny 2012].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]