Joseph Daussoigne-Méhul

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJoseph Daussoigne-Méhul
Joseph Daussoigne-Mehul.jpg
Daguerreotip de Joseph Daussoigne-Méhul
Nom original(fr) Louis Joseph Daussoigne-Méhul modifica
Biografia
Naixement(fr) Louis-Joseph Daussoigne modifica
10 de juny de 1790
Givet, Ardenes
Mort10 de març de 1875(1875-03-10) (als 84 anys)
Lieja, Bèlgica
Director
1826 – 1862 – Etienne-Joseph Soubre →
Circumscripció electoral: Conservatori Reial de Lieja
modifica
Dades personals
NacionalitatFrança
FormacióConservatori nacional superior de música i dansa de París (1799–1809) modifica
Activitat
OcupacióCompositor i professor
OcupadorConservatori nacional superior de música i dansa de París (1803–)
Conservatoire de Paris modifica
GènereÒpera modifica
MovimentMúsica clàssica modifica
EstilRomanticisme
ProfessorsLouis Adam, Charles Simon Catel i Étienne Nicolas Méhul modifica
AlumnesCésar Franck, Etienne-Joseph Soubre i Jean-Théodore Radoux modifica
InstrumentPiano modifica
Família
FillsAlexandre Daussoigne-Méhul modifica
Premis

Musicbrainz: 26c59c87-502a-4bfe-b1b2-150416206f37 IMSLP: Category:Daussoigne-Méhul,_Joseph Modifica els identificadors a Wikidata

Joseph Daussoigne-Méhul (Givet, Ardenes, 10 de juny de 1790Lieja, Bèlgica, 10 de març de 1875 fou un compositor francès.

Fou deixeble del seu oncle Étienne, el 1907 aconseguí el segon premi de composició, i el 1809 el segon, escrivint a Roma l'òpera Robert Guiscard, que no va poder veure representada, malgrat la protecció del seu oncle i de les seves reals condicions per a la música. La mateixa sort van córrer altres de les seves obres, a excepció de Aspasie (1820), que no assolí només que un èxit mediocre.

Després posà recitatius a l'òpera Stratonice, i acabà Valentine de Milan, ambdues del seu oncle Étienne, i més tard féu representar una òpera titulada Les deux Salem, que tampoc fou ben rebuda pel públic, pel que, desanimat, marxà de París, conservatori del qual n'era professor, i acceptà el de Lieja, on tingué entre d'altres alumnes a Félix-Étienne Ledent i, abandonant quasi des de llavors, la composició.

A més de les òperes citades se li deuen: Les amants corsaries; Le faux inquisiteur; Le testament i una cantata titulada Une journée de la Revolution. També va escriure nombrosos articles pel Butlletí de l'Acadèmia Reial de Bèlgica.

Bibliografia[modifica]