L'Esport Català
  | |
| Tipus | revista |
|---|---|
| Fitxa | |
| Llengua | català |
| Data d'inici | 7 abril 1925 |
| Data de finalització | 26 setembre 1927 |
| Estat | Espanya |
| Dades i xifres | |
| Periodicitat | 1 setmana |
L'Esport Català va ser un setmanari esportiu que va aparèixer el 7 d'abril de 1925 de la mà d'Antoni Vilà[1] i Vicenç Bernades.[2] El diari es va convertir ràpidament en una de les publicacions de premsa esportiva més importants de tota Catalunya. En el primer número s'anunciava que la publicació era «fillola» de La Veu de Catalunya i La Publicitat. Els temes principals que tractava eren futbol, motorisme, boxa, rem, hípica, hoquei, tennis i natació. La revista s'emmarca en un context favorable al periodisme esportiu que arribarà durant els anys 30 a un gran nivell i a un tractament acurat gràcies a figures com les d'Antoni Vilà (comentaris sobre boxa), Josep Maria Planes (ciclisme), Carles Sindreu (tennis), Joaquim Ventalló i Xavier Regàs (futbol). Tots integrants de L'Esport Català.[3]
La revista tractava tota l'actualitat esportiva catalana. La redacció de la publicació era a Barcelona, al carrer Barberà número 13, mentre que l'administració de la revista era al Passeig de Gràcia número 34. La impressió anava a càrrec de les premses de Dalmau i Iuste. El número solt de la revista tenia un preu de 30 cèntims, mentre que la subscripció trimestral costava 3,50 pessetes a Barcelona i 3,75 a la resta de Catalunya. L'últim número de la revista data del 26 de setembre de 1927, moment en què la publicació va haver de tancar per motius econòmics després d'haver tret un total de 88 números. Després del tancament, gran part dels col·laboradors van anar a parar a La Nau, i ells mateixos van acabar creant temps després La Nau Esportiva, publicació que es pot considerar com la continuació de L'Esport Català.
Directors i col·laboradors
[modifica]Al llarg dels dos anys i mig que la revista va ser publicada, el director sempre va ser Antoni Vilà i Bisa (Vilassar de Mar 1888, Barcelona 1965). Vilà, a banda de la funció com a director, també signava articles sota el pseudònim de Crítias, dels quals destaquen els comentaris intel·lectuals sobre la boxa, quelcom que fins llavors no s'havia vist a la premsa catalana i espanyola. Abans de fundar L'Esport Català va ser redactor de La Publicitat, diari del qual després va ser el director. Després del tancament de L'Esport Català, Vilà va continuar exercint el periodisme, i va esdevenir cap de premsa de la Generalitat de Catalunya entre 1937 i 1939, en plena Guerra Civil. Després d'un curt exili a França, tornà a Barcelona, on es dedicà a fer traduccions i a escriure llibres com Ocho combates de boxeo.
Quant a col·laboradors, L'Esport Català sempre va apostar per l'anàlisi profund dels esdeveniments esportius i la qualitat periodística. Alguns dels noms més destacats que van escriure a la revista van ser Carles Sindreu i Pons (Fivaller), coodirector de la revista i molt conegut per les seves cròniques de partits de tennis, Joaquim Ventalló (A. Berenguer), Vicenç Bernades i Viusà, Xavier Regàs, Manuel Baster, Mateu Pou, Pere Mialet, Gabriel Casas i Galobardes, Just Cabot o el dibuixant gràfic Antoni Roca.
Contingut
[modifica]
L'Esport Català, era una publicació exclusivament dedicada a informar sobre l'actualitat de l'esport a Catalunya. Es tractava d'una publicació setmanal, i els articles es dividien entre aquells que es dedicaven a informar sobre resultats i esdeveniments esportius que s'havien produït al llarg de la setmana i aquells altres on el periodista expressava la seva opinió sobre una notícia esportiva concreta. A diferència del que succeeix avui en dia, el futbol no acaparava la gran majoria del contingut de la publicació, i malgrat que ja era un esport important a Catalunya, L'Esport Català donava lloc a una gran varietat d'esports de forma molt equitativa. Majoritàriament es tractaven esdeveniments esportius que haguessin tingut lloc a Catalunya, però ocasionalment també es feien cròniques i notícies sobre esdeveniments internacionals amb presència de clubs esportius catalans o d'interès general pel públic lector de la revista.
Entre els esports més destacats en els dos anys i mig de vida de L'Esport Català hi ha els següents:
- Futbol: El futbol començava a consolidar-se als anys 20 com un dels esports més importants a Catalunya, Espanya i Europa. A les pàgines de L'Esport Català hi havia informació sobretot del FC Barcelona i d'equips de l'àrea metropolitana barcelonina (Badalona, Europa, Espanyol…). També eren molt freqüents els articles d'opinió referents a aquest esport. Un exemple és aquest breu article d'Ivan Sharpe,[4] on opina sobre la nova regla del fora de joc, introduïda en aquell moment en el futbol britànic, i el desconcert que aquesta va produir en els jugadors.
- Boxa: De la mà del mateix director de la revista, Antoni Vilà i Bisa (que signava com a Crítias), L'Esport Català serà recordada com la primera publicació que va introduir els comentaris intel·lectuals sobre la boxa, on l'anàlisi tècnic dels combats es trobava per sobre de qualsevol altre aspecte.
- Tennis: A destacar les cròniques de Carles Sindreu i Pons, codirector de la revista.
- Natació: S'hi donava gran importància a tots els esdeveniments relacionats amb la natació (incloent la vela i altres esports marítims), amb especial dedicació a tots aquells on participava el Club Natació de Barcelona.
- Altres esports: amb menys rellevància, també oferia al lector informació sobre atletisme, esports de motor, ciclisme i fins i tot rugbi.
El director, Antoni Vilà, va destacar pels seus comentaris en clau intel·lectual sobre la boxa. La revista a més va comptar amb periodistes del prestigi de Vicenç Bernades o Joaquim Ventalló, que signava com A. Berenguer. També en va destacar Carles Sindreu, sota el pseudònim Fivaller. Aquest últim destacava en la redacció de cròniques de partits de tennis i pels seus cal·ligrames.
Els anunciants eren majoritàriament empreses i comerços amb un perfil de comprador masculí, com per exemple mecànics i concessionaris de cotxes. L'estil de redacció era molt literari tot i ser un diari esportiu, fins i tot a l'hora de parlar de la boxa els articles tenien un nivell molt alt de redacció i una intel·lectualitat notable.
La portada consistia en una gran imatge en blanc i negre que normalment mostrava alguna acció d'un partit de futbol recent. Tenia setze pàgines quan va veure la llum. L'autoria de les imatges no es revelava mai excepte en les portades. A partir del 1927, es redueix el format a 4 pàgines i disminueix considerablement el nombre de fotografies. L'Esport català oferia un periodisme especialitzat esportiu rigorós, que va fer que es convertís en un dels referents de la premsa esportiva catalana.
La publicació subsistia gràcies a les aportacions dels subscriptors però l'any 1927 va haver de tancar per motius econòmics. Tots els redactors del setmanari se'n van anar cap al diari La Nau de Rovira i Virgili com a col·laboradors de la secció d'esports. Posteriorment, aquests mateixos periodistes varen fundar La Nau dels Esports (1929-1930).
Estètica
[modifica]L'Esport Català tenia una mida de 36cm × 24 cm, impresos a la impremta Dalmau i Iuste. Excepte rares excepcions, totes les pàgines estaven conformades per tres columnes, amb lletra romana de petites dimensions. La mitjana de pàgines era de 16 a cada número. La utilització de la imatge era un recurs freqüent: imatges en blanc i negre, de dimensió mitjana, que servien per reforçar informativament la notícia en qüestió. A nivell d'il·lustracions la revista era més austera, tot i comptar a les seves files amb el dibuixant gràfic Antoni Roca. També cal tenir en consideració la gran presència de publicitat, ja que pràcticament a cada pàgina hi havia anuncis de tota classe, i fins i tot hi havien pàgines senceres de publicitat.
Final
[modifica]En l'últim número del diari hi apareixia un article com a forma d'acomiadament als lectors en el qual s'explicaven els motius del tancament del diari: «Des de la setmana entrant L'Esport Català deixarà dé publicar-se. Aquesta nova no sorprendrà pas a masses dels nostres lectors i protectors […] L'Esport Català no ha assolit en dos anys i mig el tiratge necessari per cobrir les despeses de publicació. El dèficit s'ha anat cobrint amb les aportacions dels protectors, als quals hem apellat tan poc com ha estat possible, car el nostre objectiu no era altre que aconseguir que el periòdic arribés a bastar-se a si mateix […] En suspendre la publicació-de L'Esport Català no podem menys que exterioritzar, una vegada més, el nostre agraïment envers tots els qui en han ajudat sense desmaiar ni un sol moment per sostenir la nostra obra». «Si l'esport no fos primerament i per damunt de tot un mitjà de millorament social, no valdria pas la pena que ens en ocupéssim». (Henri Destrange en el primer número del setmanari)
Referències
[modifica]- ↑ «L'Esport Català». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ Casasús, Josep Maria «Clàssics catalans del periodisme esportiu». Annals del Periodisme Català, 20, 1992 [Consulta: 11 juny 2015].
- ↑ Arnau i Segarra, Pilar; Bover i Font, August. La literatura i l'art en el seu context social. L'Abadia de Montserrat, 2003, p. 64. ISBN 8484155307.
- ↑ Sharpe, Ivan L'Esport Català, 25, 22-09-1925, p. 17.
Bibliografia
[modifica]- Torrent, Joan; Tasis, Rafael. Història de la Premsa Catalana. Bruguera, 1966.
- Pujadas, Xavier; Santacana, Carles. L'esport és notícia: Història de la premsa esportiva a Catalunya (1880-1992). Vaixells de Paper, 1997.
- «L'Esport Català,(1925-27)». Arxiu de Revistes Catalanes Antigues — Biblioteca Nacional de Catalunya.
- «Fons Gabriel Casas».
- Figueres, Josep Maria. 12 periodistes dels anys 30. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya-Diputació de Barcelona, 1994, p. 171 (Col·lecció Vaixells de Paper).