L'alegria que passa

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'arts escèniquesL'alegria que passa
Tipus obra de teatre
Llengua original català
Modifica dades a Wikidata

L'alegria que passa és una obra teatral de caràcter simbolista de Santiago Rusiñol. Escrita a Sitges el 1897 es va publicar el 1898 per l'editorial de l'Avenç. Rusiñol va confeccionar un cartell de propaganda de l'obra que va ser igualment imprès per L'Avenç.

Va ser estrenada el 16 de gener de 1899 per la companyia Teatre Íntim d'Adrià Gual, al Teatre Líric (Barcelona). De forma comercial, va estrenar-se al Teatre Tívoli de Barcelona l'any 1901.

Està traduïda al castellà, francès i italià. Enric Morera hi va posar música, fet que va contribuir a popularizar diversos passatges de l'obra com la Marxa o La cançó de Zaira.

Se´n va fer una adaptació cinematogràfica el 1930, dirigida per Sabino Alonso Micón.

L'argument[modifica | modifica el codi]

La trama de l'obra tracta al voltant d'un poble desconegut, en temps contemporanis, que rep la visita d'un carro de gimnastes. L'obra mostra el conflicte entre prosa (poble) i poesia (gimnastes). Per una banda, els gimnastes, representatius de la bohèmia, pretenen esplaiar la gent del poble amb el seu espectacle, però el poble no els entén i els rebutja. Entre els dos mons, hi ha un personatge pont, en Joanet, el fill de l'alcalde, que, tot i pertànyer al grup del poble, ha pogut estudiar i prefereix la vida dels artistes. No obstant això, els gimnastes se'n van del poble, enutjats pel materialisme del poble i en Joanet es resigna continuant al poble.

Personatges[modifica | modifica el codi]

Gent del poble[modifica | modifica el codi]

  • L'alcalde: és un personatge absolutament materialista, que considera inútil l'art: «Deixa't de llibres! Llegeix les lletres dels duros.»
  • Tòfol: Rusiñol el defineix com «el panxacontent del poble». Es dedica a no fer res i a més, n'està acostumat i se n'enorgulleix.

Personatges pont[modifica | modifica el codi]

  • Joanet: és el protagonista, alhora que també el que està enmig dels dos mons antagònics. És del poble, el fill de l'arcalde, però la seva estada a la ciutat a causa dels estudis l'ha il·lustrat i se sent presoner dins el poble i se'n vol deslliurar. Amb l'arribada dels gimnastes li arriba una oportunitat d'evadir-se en la poesia, però es decanta per quedar al poble.

Gimnastes[modifica | modifica el codi]

  • Clown: és l'arquetipus de bohemi, no té ni pàtria ni terra. Es guanya la vida com pot en el carro ambulant pels camins, amb Zaira i Cop-de-puny.
  • Zaira: al·lota de 18 anys, desarrelada, que no té ni pare ni mare i que fou criada per Cop-de-puny. El seu exotisme —el seu nom n'és una mostra— encisa Joanet i ell se n'enamora, però ella se'n desentén. A la Cançó de Zaira que la noia interpreta és un dels poemes més bells de Santiago Rusiñol. L'autor hi tenia una especial predilecció i en diverses ocasions el va reproduir, fins i tot a manera d'autògraf.

El paisatge[modifica | modifica el codi]

L'acció transcorre en un poble somort, avorrit, i polsós que es nota en les descripcions: plàtans als que els cauen les fulles, «una església sense ordre ni arquitectura», camins polsosos, però també gent adormida i els ferrers canten per no quedar ensopits.

Moralitat de l'obra[modifica | modifica el codi]

La crítica moral consisteix a contraposar dos mons, el de la prosa, que simbolitza la monotonia, la tristesa, el materialisme i la malfeineria amb el de la poesia, que significava, per a Rusiñol, la llibertat, l'alegria, la bellesa i el progrés.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]