La donzella de neu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La donzella de neu
Vasnetsov Snegurochka.jpg
La donzella de neu per Víktor Vasnetsov
Títol original Snegúrotxka
Compositor Nikolai Rimski-Kórsakov
Llibretista Nikolai Rimski-Kórsakov
Llengua original Rus
Font literària Obra homònima d'Aleksandr Ostrovski
Època composició 1880-1881
Actes Quatre
Estrena absoluta
Data estrena 29 de gener de 1882
Escenari Teatre Mariïnski de Sant Petersburg
Director Eduard Nápravník
Versions posteriors
  • 1898: revisada a l'edició coneguda actualment
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 24 de gener de 1922
Personatges i creadors
  • Snegúrotxka, donzella de neu (Soprano) - Feodóssia Velínskaia
  • Kupava, una jove donzella, filla d'un colon ric (Soprano) - Maria Makàrova
  • Lel (Mezzosoprano) - Anna Bitxúrina
  • Mizguir,un client del barri comercial de Berendei (Baríton) - Ippolit Priànixnikov
  • Berendei (Tenor) - Mikhaïl Vassíliev
  • Rei Glaç (Baix) - Fiódor Stravinski
  • Primavera (Mezzosoprano) - Maria Kaménskaia
  • Primer herald (Tenor) - Pàvel Diújikov
  • Bermiata, boiar, home de confiança del tsar (Baix) - Mikhaïl Koriakin
  • Bobil Bakula (Tenor) - Vassili Vassíliev
  • El nen (Mezzosoprano)

La donzella de neu (en rus Снегурочка, transliterat Snegúrotxka) és una òpera amb pròleg i quatre actes de Nikolai Rimski-Kórsakov, composta entre 1880 i 1881, amb llibret en rus del mateix compositor, basada en l'obra homònima d'Aleksandr Ostrovski (per la qual Txaikovski havia escrit música incidental el 1873). S'estrenà al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg el 29 de gener de 1882 sota la direcció d'Eduard Nápravník. El 1898 fou revisada a l'edició coneguda actualment, i fou el treball propi favorit del compositor.

És la tercera òpera de les quinze que va compondre Rimski-Kórsakov. La seva importància històrica comença amb les preferències tants cops expressades del compositor per a aquest treball. Fou, de molt, la seva òpera més popular durant la seva vida, i s'ha mantingut com un element bàsic del repertori operístic a Rússia fins al dia d'avui.[1]

La història tracta de l'oposició de forces eternes de la naturalesa i implica les interaccions de caràcters mitològics (gebrada, primavera, esperits del bosc) amb personatges reals (Kupava, Mizguir), i aquells que estan al mig, meitat mítics i meitat reals (la donzella de neu, Lel, Berendei). El compositor va voler distingir musicalment cada grup de caràcters amb els seus propis leitmotiv associats. A més a més a aquestes distincions, Rimski-Kórsakov va caracteritzar especialment als ciutadans amb melodies folklòriques.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Rimski-Kórsakov és molt popular a Occident per obres orquestrals tan brillants com Capritx espanyol, La gran Pasqua russa, i Shéhérazade. Però a la seva terra natal se'l considera fonamentalment un compositor d'òpera, de les quals en va escriure quinze i la majoria de les quals encara continuen representant-se als teatres russos. A causa de les barreres de l'idioma i la cultura, aquestes òperes no han conquerit un lloc fix en el repertori occidental, si bé han arribat extractes de nombrosos passatges en forma de música orquestral.[2]

Potser per aquest motiu, al voltant del canvi del segle, Rimski-Kórsakov va preparar una sèrie de suites o «quadres musicals» de diverses de les seves òperes, que eren en gran mesura compilacions. Curiosament, sembla que el compositor pot no haver tingut res a veure amb el muntatge de la suite d'aquesta òpera, ja que no està inclòs en la llista d'obres del compositor, ni s'esmenta en la seva autobiografia La meva vida musical.[2]

Aleksandr Ostrovski (1823–1886) autor de l'obra La donzella de neu (1873), en la què es basa l'òpera. Retrat de Vassili Perov

La noia de neu és una obra atípica del dramaturg Aleksandr Ostrovski, una faula dramàtica escrita sota la influència de les del venecià Carlo Gozzi, d'una banda, i del Shakespeare del Somni d'una nit d'estiu, de l'altra, que es va estrenar a Sant Petersburg l'any 1872. Però, per a l'estrena moscovita, al teatre Bolxoi, l'any següent, el director dels Teatres Imperials va encarregar d'urgència una música incidental per a l'obra a Txaikovski, que en tres setmanes va haver d'escriure tota la partitura. Però pocs anys més tard, el 1881, Rimski-Kórsakov es va enamorar de la peça d'Ostrovski i en va compondre una òpera que va fer oblidar la no gens desdenyable música incidental de Txaikovski.[3]

L'obra d'Ostrovski es va trobar amb una tempesta de comentaris negatius en el moment de la seva creació i la primera producció. Les crítiques van dir de l'obra que era una «fantasia sense sentit, plena de "pallassades" i "entremaliadures"», sobrevivint només a nou actuacions entre 1873 i 1874. L'obra va desaparèixer ràpidament de l'escena dramàtica.[4] En les següents dècades, el creixent interès pel folklore i l'etnografia va provocar un canvi en les actituds cap a La donzella de neu; l'obra va inspirar a pintors com Víktor Vasnetsov i Mikhaïl Vrúbel, fins que va arribar a Rimski-Kórsakov. El 1900, l'obra d'Ostrovski va fer un retorn triomfal a l'escena dramàtica, sent produïda per tres sales alhora. Llavors, els crítics van lloar l'obra com un tresor de la literatura nacional tot qualificant-lo de «conte de fades nacional». En gran mesura, aquest canvi en les actituds generals respecte de l'obra es deu a l'aparició de l'òpera de Rimski-Kórsakov el 1881, que utilitza l'obra d'Ostrovski, amb lleugers canvis i retallades, com a llibret.[4]

Rimski-Kórsakov va llegir per primera vegada La donzella de neu d'Ostrovski el 1874. Aquest havia guanyat un ampli reconeixement com el principal dramaturg de Rússia amb els seus melodrames i drames socials. Rimski-Kórsakov acabava d'estrenar La donzella de Pskov, la seva primera òpera, amb la que es confirmaria com un revolucionari de l'òpera en la línia del cercle de Balàkirev al qual pertanyia. La seva història és una amalgama de contes populars russos integrats per formar d'una representació romàntica bastant convencional de la mitologia popular. El personatge del títol apareix en els contes de diversos nens com una bella nena que s'apareix màgicament a una parella d'ancians sense fills. Ostrovski va ampliar aquests contes curts en un drama de llarga durada mitjançant l'addició de personatges de la mitologia russa i una subtrama que involucra als habitants d'un poble rus mític anomenat Berendei.[1]

Rimski-Kórsakov va sol·licitar a Ostrovski per adaptar el guió en un llibret d'òpera. L'estiu de 1880, estant de vacances amb la família en una còmoda casa de camp llogada a Steliovo, Rimski-Kórsakov va començar a compondre La donzella de neu. Eren els primers temps del seu matrimoni, una amable, harmoniosa i jocunda etapa de la seva vida que van propiciar obres tan delicioses com la present i la seva companya de gènere, La nit de maig.[5] El compositor havia quedat fascinat per aquesta visió del paganisme antic rus i va completar un esborrany de la partitura abans d'agost, després de només tres mesos. L'orquestració es va fer durant els següents mesos a Sant Petersburg.[6]

L'òpera va quedar llesta l'abril de 1881. Després de completar l'òpera, Rimski-Kórsakov va deixar de compondre per dos anys. Mussorgski va morir el març de 1881 i Rimski es va proposar la colossal tasca de posar en ordre els manuscrits del seu amic i així preparar-los per ser publicats.[7]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Escenari del segon acte d'Ivan Bilibin

Es va estrenar al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg el 29 de gener de 1882 sota la direcció d'Eduard Nápravník. No va ser un èxit immediat, però va anar guanyant popularitat i reconeixement al llarg de la dècada de 1880,[4] fins a arribar a ser un gran èxit a tot Rússia. El seu èxit es pot explicar fàcilment si es té en compte que està basat en un dels contes de fades russos més populars (Txaikovski va compondre música incidental per a una altra versió).[8]

Tres anys més tard va ser presentada a Moscou per l'Òpera privada de Rússia sota la direcció d'Enrico Bevignani i amb magnífics dissenys escènics de Viktor Vasnetsov, Isaac Levitan i Konstantin Korovin. Al Teatre Bolxoi es va presentar el 1893. Més endavant, l'any 1898 l'òpera va ser revisada com la versió que avui coneixem.

Al Gran Teatre del Liceu de Barcelona no es va estrenar fins al cap de quaranta anys, el 24 de gener de 1922. Va ser una de les primeres òperes russes que es van poder veure al Liceu, encara que la seva estrena no va despertar gran entusiasme. Va semblar llavors que l'obra significava una regressió cap a les velles fórmules de l'òpera italiana. Una nova representació de l'any 1931 no va millorar la impressió que se'n tenia al Liceu, malgrat la inspiració d'algunes pàgines de la partitura i l'atractiu de les danses, que en aquesta ocasió van haver de ser repetides pels aplaudiments del públic.[9]

Argument[modifica | modifica el codi]

Ievguénia Zbrúieva com a Lel
(Teatre Bolxoi, Moscou, 1894)
Leonid Sóbinov com a Berendei
(Teatre Bolxoi, Moscou, 1911)

Filla del rei Glaç i de la fada Primavera, Snegúrotxka, la noia de neu, té el cor de neu, que el sol no pot fondre-li. Un dia, des del fons del bosc on viu, sent els cants de Lel, el pastor. I, encisada per aquella veu i pel que canta, Snegúrotxka demana llicència als seus pares per anar a viure entre els homes. Un cop allà, l'adopten una parella de pagesos i la noia comença a viure com ells. En una ocasió en què escoltava les cançons de Lel, el pastor li demana un petó en paga, però ella li dóna només una flor. Aleshores Lel fuig amb tot d'altres noies que el reclamen i Snegúrotxka és consolada per Kupava, la noia que està a punt de casar-se amb el pastor Mizguir. Però quan apareix aquest darrer, resulta que s'enamora perdudament de Snegúrotxka.

Llavors, l'abandonada Kupava recorre a la justícia del bon tsar Berendei, que és festejat pels seus músics i cortesans, els quals es queixen del fred que no deixa de fer. El tsar ordena la preparació d'una gran cerimònia nupcial i ofereix un premi a qui sigui capaç d'enamorar Snegúrotxka, sabedor que el fred no cessarà fins que el cor de neu de la noia s'arribi a fondre. Durant la festa, Lel torna a cantar i en acabat li és concedit com a premi un petó de la noia que ell esculli. Però Lel tria Kupava, contra les esperances de Snegúrotxka.

Aleshores, la noia de neu reclama l'ajuda de la seva mare, que finalment li concedeix el do d'estimar qui l'estimi. Snegúrotxka dóna el seu amor a Mizguir, però això no fa sinó que la noia acabi fonent-se finalment, escalfada pel sol de l'amor. Mentre Mizguir es llança al riu, desesperat, el tsar i tota la seva cort celebren amb una gran festa la tornada del sol.[3]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Entre el cercle de Balàkirev, l'òpera va provocar certa ambivalència

Rimski-Kórsakov considerava La donzella de neu no només la primera obra amb la qual quedava satisfet sinó que sempre va dir que era la seva millor òpera. També representa l'inici revelador en la dissolució del Grup dels Cinc, com a grup estilísticament cohesionat. Escrita el 1880, amb la seva estrena al cap de pocs mesos de la mort de Modest Mússorgski el 1881, el seu tema basat en un conte de fades i els seus recitatius, àries i cavatines poc convencionals, van despertar ambivalència entre els seus companys en el cercle de Balàkirev, encara que van lloar els cors populars i les harmonies afectives de Rimski-Kórsakov. Així, la història de la recepció de La donzella de neu ofereix una perspectiva especial sobre la seva relació amb el grup, ja que l'òpera per a ell fou com una mena de declaració d'independència artística, una declaració de la seva postura estètica personal, tot i estar lluny d'un trencament complet amb Balàkirev, Mússorgski, o els ideals que representaven.[1]

Tot i que se'l considera el conservador del grup Balàkirev, Rimski-Kórsakov va ser un compositor profundament innovador. Desencantat com estava amb la prosòdia naturalista que va caracteritzar el seu company, Mússorgski (o ell mateix amb la seva primera òpera La donzella de Pskov, així com), Rimski-Kórsakov va barrejar el recitatiu melòdic, la cançó popular russa i el cromatisme romàntic tardà en un distintiu nou llenguatge musical. D'aquesta manera, va obtenir la reputació com un dels principals compositors d'òpera de Rússia, una distinció que sobreviu fins als nostres dies.[1]

Per sobre de tot, Rimski-Kórsakov fou un individualista. La diversitat estilística de les seves òperes no planteja menys problemes per als seus contemporanis que per a la seva classificació avui dia. En un moment en què les rivalitats personals i professionals dividien l'escena musical russa en dos camps oposats enèrgicament, és a dir, el grup de Balàkirev i el de la Societat de Música Russa dirigida per Anton Rubinstein, ell es va atrevir a posar un pont entre els dos: eslavòfils i occidentalistes. Per exemple, Balàkirev era un eslavòfil declarat i Txaikovski va desenvolupar bàsicament el contrapunt occidental. Així com Mússorgski i, en menor mesura, Cui van menysprear la trajectòria creativa que Rimski-Kórsakov havia triat, es va trobar amb el suport públic i privat del màxim exponent del camp musical rival, Txaikovski.[1]

La donzella de neu era, per Rimski-Kórsakov una declaració d'independència de l'estètica realista de Mússorgski. És una òpera de números amb escenes contínues ocasionals. El seu recitatiu a piacere és l'estil oposat de la declamació arioso desenvolupat per Dargomijski i Mússorgski. Era, en efecte, el rebuig de Borís Godunov de Mússorgski (1873) en favor de Ruslan i Liudmila (1842) de Glinka. El realisme dramàtic i la declamació naturalista donaven pas als números d'òpera, amb àries, recitatius, i espectaculars escenes corals.[1]

La Donzella de neu és, com el seu nom indica, un ésser fantàstic que sedueix per la seva fràgil i cristal·lina presència però que congela el que toca, creant disturbis entre els mortals fins que la bella i temperada Primavera la desfà en escorrentia. O sigui que tenim entreteixits els registres del que és humà i el sobrenatural, sintetitzats en les forces de la naturalesa mateixa. Rimski es mou amb comoditat en aquest límit, amb un melodisme delicat que varia segons els personatges, una irònica visió de les cerimònies camperoles i cortesanes, tot adobat per una de les ciències instrumentals millor servides de la història.[5]

Les principals característiques musicals de La donzella de neu són la divisió segons la tradicional costum operística en àries, duos, etc., però amb abundància de cors molt bé treballats rítmicament i harmònica; ús ampli de les antigues maneres, abandonats fins aleshores pels compositors; ocupació en harmonia de nous acords, com la de sis notes en l'escala per tons; utilització bastant intensa del leitmotiv; importància dels recitatius; apropiada escriptura de les parts vocals; efectes orquestrals originals com un trémolo de flautes en acord i abundància de solos per a diversos instruments especialment el clarinet.[10]

La utilització dels leitmotiv no s'ha de considerar una influència de Wagner, que Rimski-Kórsakov en aquella època coneixia molt poc. Però tot i que Rimski-Kórsakov no havia vist o estudiat L'anell del Nibelung quan va treballar en aquesta òpera, és clar que estava familiaritzat amb les primeres obres de Wagner i els seus escrits teòrics.[1] Mentre que en Wagner són la trama sobre la qual es forma el teixit orquestral, en l'escriptura de Rimski-Kórsakov, els leitmotivs s'empren sobretot en les veus i de vegades són parts d'un tema més o menys llarg; com la melodia principal de La donzella de neu i el tema del tsar Berundei. De vegades els seus leitmotivs són realment motius rítmics-melòdics; altres no són més que successions d'acords.[10]

La música és una amalgama d'elements populars, religiosos i orientals, és melòdica i bastant bonica, amb línies vocals molt líriques, encara que soni una mica ferma donada la seva temàtica fantasmagòrica.[8]

Enregistraments (selecció)[modifica | modifica el codi]

Vestits per a La donzella de neu dissenyats per Vasnetsov
  • 1954 : Kirill Kondraixin, direcció, Teatre Bolxoi de Moscou, Serguei Lémeixev (Tsar Berendei), Nadejda Obúkhova (Snegúrotxka), Maksim Mikhàilov (Rei Glaç), Irina Màslennikova (Primavera), Maria Maksakova (Lel), Sofia Panova (Kupava), Aleksei Ivanov (Mizguir)
  • 1956 : Ievgueni Svetlànov, direcció, Teatre Bolxoi de Moscou, Vera Fírsova (Snegúrotxka), Larissa Avdéieva (Lel), Galina Vixnévskaia (Kupava), Vera Borissenko (Primavera), Valentina Petrova (Bobílikha), Andrei Sokolov (L'esperit del bosc), Ivan Kozlovski (Tsar Berendei), Iuri Galkin (Mizguir), Aleksei Krivtxénia (Rei Glaç), A. Khosson (Bobil Bakula)
  • 1976 : Vladímir Fedosséiev, direcció, Ràdio de Moscou, Valentina Sokólik (Snegúrotxka), Irina Arkhípova (Lel/Primavera), Lídia Zakhàrenko (Kupava), Nina Dérbina (Bobílikha), Aleksandr Arkhípov (L'esperit del bosc), Anna Matiúixina (Patge), Anton Grigóriev (Tsar Berendei), Aleksandr Moksiakov (Mizguir), Aleksandr Vedérnikov (Rei Glaç), Iuri Iélnikov (Bobil Bakula), Vladímir Matorin (Bermiata)[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Halbe, Gregory A. «Music, drama and folklore in Nikolai Rimsky-Korsakov's opera Snegurochka (Snowmaiden)» (en anglès). School of The Ohio State University. [Consulta: 22 abril 2016].
  2. 2,0 2,1 Corleonis, Adrian. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 21 abril 2016].
  3. 3,0 3,1 «Programa de mà». Fundació Jove Orquestra Nacional de Catalunya, Estiu 2009. [Consulta: 24 abril 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 «Nikolai Rimsky-Korsakov's Opera The Snow-Maiden (1881) on Stage and in the Press in the 1880s» (en anglès). Universitat de Kentucky. [Consulta: 22 abril 2016].
  5. 5,0 5,1 Matamoro, Blas. «Ressenya del disc de Làzarev» (en castellà). La Quinta de Mahler. [Consulta: 20 abril 2016].
  6. Anderson, Keith. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 21 abril 2016].
  7. «Biografia de Rimski-Kórsakov» (en castellà). WRadio. [Consulta: 20 abril 2016].
  8. 8,0 8,1 Carr Jr, Victor. «Ressenya del disc» (en anglès). Classic Today. [Consulta: 21 abril 2016].
  9. Z. «Crítica de la funció al Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 29 gener 1931. [Consulta: 21 abril 2016].
  10. 10,0 10,1 Walter. «Crítica de l'estrena al Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 25 gener 1922. [Consulta: 21 abril 2016].
  11. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 24 abril 2016].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La donzella de neu Modifica l'enllaç a Wikidata