Louis Debras

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaLouis Debras

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement2 octubre 1820 Modifica el valor a Wikidata
Péronne (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r febrer 1899 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Activitat
Ocupaciópintor Modifica el valor a Wikidata

Louis Debras (Péronne, 2 d'octubre de 1820 - 1 de febrer de 1899) va ser un pintor francès.

Va néixer a Péronne (Somme) el 2 d'octubre de 1819. D'extracció humil, el seu pare era un treballador assalariat amb pocs recursos, que va fer esforços perquè el seu fill rebés una educació. Amb tot, Debras no ve destacar com a estudiant, i passava estones dibuixant, però sense una vocació clara.[1] Amb consentiment patern, a la seva vila natal, va ser deixeble del pintor Jules Jean-Baptiste Dehaussy.[2] Eventualment, la mare el va portar a París a casa d'uns cosins, a estudiar amb Jérôme-Martin Langlois, que havia estat guardonat amb el Premi de Roma. Tanmateix, no es va acostumar a l'entorn i el preu de les quotes mensuals era massa alt i, finalment, va abandonar els estudis. Durant un temps va estar a París, a l'entorn de 1840, i després va passar per diverses províncies franceses realitzant retrats per preus molt barats.[1]

El 1841 va tenir èxit amb la seva primera pintura titulada Un jove tallador de fusta, amb la venda del qual va obtenir recursos per tornar a París i iniciar els estudia quotidians en les col·leccions nacionals i, a la llarga, va aconseguir ser autosuficient. Va establir relació amb el pintor belga Louis Gallait, que li va encarregar l'execució de diverses obres i també va conèixer Adolphe Thiers, el qual degué exercir una notable influència sobre ell, ja que el va enviar a Torí i Venècia a fer còpies d'obres de Veronese i Tiziano.[1] També va participar en diverses exposicions de belles arts de França,[1] en les quals va concórrer a partir de 1843.[3]

Després d'Itàlia va anar a Espanya, on va estar vuit anys copiant a Velázquez. També va aprofitar per retratar l'aristocràcia madrilenya[1] i va participar en exposicions de belles arts: al certamen de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran el 1850 amb Un jove emboçat, la bona execució de la qual va ser elogiada pels diaris, i el de 1851 amb un retrat de bust de senyora. Va concórrer a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1856, va exposar Els genis de les veremes, Un efecte de sol ponent i un Autorretrat, que va ser distingit pel jurat amb una menció honorífica.[4]

En tornar a França va allunyar-se de Thiers i va treballar pel seu compte,[1] a més de tornar a participar en exposicions de belles arts franceses, com els salons de 1873 i 1874,[3] inclosos els que van sorgir dels corrents artístics impressionistes que van acabar per imposar-se.[5] Va morir la primera meitat de 1899.[6] Després de la seva mort, l'1 de juny del mateix any es van vendre les seves eines i obres que hi havia al seu taller en subhasta pública.[7]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Carnoy, Henry. Dictionnaire Biographique des Hommes du Nord (en francès). vol. 1. París: Imprimerie de l'Armorial Français, 1894, p. 97-99. 
  2. Explication des ouvrages de peinture, sculpture, gravure, lithographie et architecture des artistes vivants, exposés au Palais des Champs-Élysées (en francès). París: Charles de Mourgues Frères, successeurs de Vinchon, 1863, p. 66. 
  3. 3,0 3,1 Adhémar, Hélène. L'exposition de 1874 chez Nadar (rétrospective documentaire) (en francès). París: Réunion des Musées Nationaux, 1980, p. 1859. 
  4. Ossorio y Bernard, Manuel. Galería biográfico de artistas españoles del siglo XIX (en castellà). vol. 1. Madrid: Imprenta a cargo de Ramón Moreno, 1868, p. 166. 
  5. Crepaldi, Gabriele. The Impressionists (en anglès). Collins, 2002, p. 109. 
  6. «Louis Debras (1820-1899)» (en francès). Museu d'Orsay. [Consulta: 26 març 2023].
  7. Vente aux enchères publiques, après décès de M. Louis Debras,... tableaux, aquarelles, pastels, fusains, dessins, études, gravures, etc., composant son atelier... (en francès). París: Ménard et Chaufour, 1899.