Madonna: Truth or Dare
  | |
_(2,15_min).png) | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Alek Keshishian |
| Protagonistes | |
| Producció | Madonna, Steve Golin i Sigurjón Sighvatsson |
| Música | Madonna |
| Fotografia | Doug Nichol |
| Muntatge | Barry Alexander Brown |
| Productora | Propaganda Films |
| Distribuïdor | Miramax Films i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
| Estrena | 24 maig 1991 |
| Durada | 122 min |
| Idioma original | anglès |
| Color | en color i en blanc i negre |
| Descripció | |
| Basat en | Blond Ambition World Tour |
| Gènere | documental i cinema LGBT |
| Tema | Madonna |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
| Lloc web | miramax.com… |
           | |
Madonna: Truth or Dare (també coneguda internacionalment com a In Bed with Madonna) és una pel·lícula documental estatunidenca de 1991 del director Alek Keshishian que narra la vida de l'estrella del pop Madonna durant la seva gira musical Blond Ambition de 1990. Inicialment planificada per ser una pel·lícula concert, Keshishian va quedar tan impressionat amb la vida entre bambolines que va convèncer Madonna per a fer una pel·lícula completa centrada en això. Madonna va finançar el projecte i va exercir de productora executiva. La pel·lícula és en blanc i negre per a emular el cinema veritat, mentre que les escenes dels concerts són en color.
Es va projectar fora de competició al 44è Festival Internacional de Cinema de Canes i dues setmanes després es va estrenar internacionalment. En general va rebre crítiques favorables, tot i que certes escenes, com una en què Madonna visita la tomba de la seva mare, van ser criticades. Madonna va ser nominada al premi Razzie a la pitjor actriu. Amb una recaptació mundial de 29 milions de dòlars, va ser el documental més taquiller de tots els temps fins que Bowling for Columbine el va superar el 2002. Madonna: Truth or Dare s'ha destacat com una pel·lícula innovadora pel seu retrat sense prejudicis de l'homosexualitat, i es va comparar amb el documental Paris Is burning (1990). També ha tingut influència en els reality show i la celebrity culture, inspirant paròdies i altres documentals relacionats amb la música.
Argument[modifica]
La pel·lícula comença el 6 d'agost de 1990, l'endemà de l'últim espectacle del Blond Ambition World Tour a Niça i Madonna recorda a la seva habitació d'hotel la gira.
Gira[modifica]
El Blond Ambition World Tour va ser la tercera gira musical de Madonna. Hi va presentar al seu quart àlbum d'estudi Like a Prayer i la banda sonora de Dick Tracy I'm Breathless. El gener de 1989, Pepsi-Cola va anunciar que havia signat un contracte de 5 milions de dòlars amb Madonna per a presentar el senzill «Like a Prayer» en un anunci de televisió.[1] L'acord també incloïa que Pepsi patrocinaria la propera gira musical de Madonna, anunciada aleshores com a Like a Prayer World Tour.[2][3] Després del llançament del videoclip de «Like a Prayer», on s'hi veia una església i símbols catòlics com els estigmes, la creu a l'estil del Ku Klux Klan i la Mare de Déu besant un sant negre, grups religiosos d'arreu del món, inclosa la Santa Seu, van protestar a causa de la blasfèmia en l'ús d'imatges cristianes i van demanar un boicot nacional a Pepsi i les filials de PepsiCo.[4] La companyia va revocar l'anunci i va cancel·lar el contracte de patrocini amb Madonna.[5] Sire Records va anunciar oficialment la gira mundial Blond Ambition el 16 de novembre de 1989.[6]
.jpg)
El concert es van dividir en cinc parts: «Metropolis», inspirada en la pel·lícula expressionista alemanya del mateix nom de 1927; «Religius» per als temes religiosos; «Dick Tracy» per la pel·lícula homònima i l'espectacle de cabaret; «Art Deco» inspirada en les primeres pel·lícules de Hollywood utilitzant les obres de l'artista Tamara de Lempicka; i la cinquena va ser un bis.[3] La direcció d'art va anar a càrrec del germà de Madonna, Christopher Ciccone, mentre que el vestuari va ser creat pel dissenyador Jean-Paul Gaultier.[7][8][9] Blond Ambition World Tour va ser un èxit comercial, amb una recaptació de més de 62,7 milions de dòlars en 57 concerts.[10][11]
Producció[modifica]
El documental va ser dirigit per Alek Keshishian de Propaganda Films, que abans havia realitzat videoclips d'Elton John i Bobby Brown.[12] David Fincher, que anteriorment havia dirigit els videoclips de Madonna d'«Express Yourself», «Oh Father» i «Vogue», i que al principi estava vinculat al projecte es va retirar poc abans que comencés la gira.[13] Madonna es va interessar pel treball de Keshishian després de veure el seu projecte final a la Universitat Harvard: un curtmetratge titulat Wuthering Heights.[1][14] Keshishian va plantejar de fer alguna cosa diferent,[15] va veure que el backstage era com «una família disfuncional a la manera de Fellini» i va persuadir Madonna perquè fes una pel·lícula real centrada en això amb algunes actuacions intercalades.[14][16]
Per gravar Madonna i el seu equip amb facilitat, Keshishian va col·locar les càmeres darrere dels miralls, va fer que l'equip de filmació sempre vestís de negre i no podien interactuar amb els subjectes. Cada nit després de la filmació registrava els esdeveniments del dia en un ordinador per fer un seguiment del metratge.[17] Les entrevistes amb els ballarins i el personal de la gira es van fer les dues primeres setmanes al Japó, mentre que les actuacions es van rodar durant els tres concerts de París al juliol, fet que va permetre a Keshishian «planificar els números».[18]
Es van rodar més de 200 hores de metratge, cosa que va portar el director més d'un mes i mig de feina per a muntar-lo fins a una durada raonable.[16] El primer tall va durar més de 3 hores, però l'executiu de Miramax Films, Harvey Weinstein, va considerar que encara era massa llarg i va obligar a Keshishian a retallar-lo.[16] La pel·lícula compta amb aparicions d'Al Pacino, Mandy Patinkin, Olivia Newton-John, Antonio Banderas, Sandra Bernhard, Kevin Costner i Warren Beatty, amb qui Madonna mantenia una relació en aquell moment.[19][20]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Taraborrelli 2002
- ↑ Bignell 2007
- ↑ 3,0 3,1 Mackie, Drew. «25 Reasons Madonna's Blond Ambition Tour Still Rules, 25 Years Later». People, 03-04-2015. [Consulta: 14 setembre 2019].
- ↑ Taraborrelli 2002
- ↑ Wollenberg, Skip. «Pepsi expecting millions to view new Madonna ad». Kentucky New Era, 01-03-1989. [Consulta: 1r febrer 2010].
- ↑ Inglis 2006
- ↑ Ciccone & Leigh 2008
- ↑ Hirschberg, Lynn. «The Way We Live Now: 07-08-01: Questions for Jean-Paul Gaultier; An Artist? Moi?». The New York Times, 08-07-2001. [Consulta: 14 setembre 2019].
- ↑ «Pollstar Awards Archive - 1990 - Pollstar Live!». Pollstar. Arxivat de l'original el 28 abril 2019. [Consulta: 20 setembre 2019].
- ↑ Beck, John. «Sticker Shock : Astronomically Outpacing Inflation, Concert Ticket Costs Continue Upward, But Fans Continue To Pay The Price». The Press Democrat, 24-08-2003. [Consulta: 15 setembre 2019].
- ↑ Bruenger 2016
- ↑ Taraborrelli 2002
- ↑ O'Brien 2008
- ↑ 14,0 14,1 Higgins, Bill. «Hollywood Flashback: Madonna Caused Near-Riots With 'Truth or Dare' in 1991». The Hollywood Reporter, 18-08-2018. [Consulta: 17 setembre 2019].
- ↑ Bender, Abbey. «'Truth or Dare' Turns 25, But of Course Madonna Is Timeless». The New York Observer, 29-08-2016. [Consulta: 14 gener 2020].
- ↑ 16,0 16,1 16,2 Kisner, Jeremy. «Madonna's "Truth Or Dare" Changed A Generation Of Gay People; The Director Takes Us Behind The Scenes». Queerty, 11-07-2015. [Consulta: 5 novembre 2019].
- ↑ Ryan, James The Face, 4, 2, 01-06-1991. ISSN: 0028-6362.
- ↑ Manning, Emily. «Revisiting Madonna's 1991 'Truth or Dare' documentary with its director». i-D, 26-08-2016. [Consulta: 6 novembre 2019].
- ↑ Coscarelli, Joe. «After 25 Years, How Well Has Madonna's 'Truth or Dare' Aged?». The New York Times, 26-08-2016. [Consulta: 6 novembre 2019].
- ↑ Simone 2016
Bibliografia[modifica]
- Barron, Lee. Celebrity Cultures: An Introduction. SAGE Publishing, 2014. ISBN 978-1446249260.
- Bego, Mark. Madonna: Blonde Ambition. Cooper Square Press, 2000. ISBN 0-8154-1051-4.
- Bignell, Jonathan. Postmodern Media Culture. Edinburgh University Press, 2007. ISBN 978-81-89833-16-9.
- Bruenger, David. Making Money, Making Music: History and Core Concepts. University of California Press, 2016. ISBN 978-0520292598.
- Ciccone, Christopher. Life with My Sister Madonna. Simon Spotlight Entertainment, 2008. ISBN 978-1-4165-8762-0.
- Collins, Jim. Film Theory Goes to the Movies: Cultural Analysis of Contemporary Film. Routledge, 1992. ISBN 978-0415905763.
- Collum, Jason Paul. Assault of the Killer B's: Interviews with 20 Cult Film Actresses. McFarland & Company, 2005. ISBN 0786418184.
- Cross, Mary. Madonna: A Biography. Greenwood Publishing Group, 2007. ISBN 978-0-313-33811-3.
- Edgar, Robert. The Music Documentary: Acid Rock to Electropop. Routledge, 2013. ISBN 978-0415528016.
- Griffin, Kathy. Kathy Griffin's Celebrity Run-Ins: My A-Z Index. Flatiron Books, 2016. ISBN 978-1250115638.
- Griffin, Brendon. Lights, Camera, Soundtracks. Canongate Books, 2008. ISBN 978-1847670038.
- Guilbert, Georges-Claude. Madonna as postmodern myth. McFarland, 2002. ISBN 978-0-7864-1408-6.
- Harris, Neil Patrick. Neil Patrick Harris: Choose Your Own Autobiography. Crown Publishing Group, 2014. ISBN 978-0385347013.
- Inglis, Ian. Performance and Popular Music: History, Place and Time. Ashgate Publishing, Ltd., 2006. ISBN 978-0-7546-4057-8.
- Martin, Mick. DVD and Video Guide 2004. Ballantine Books, 2003. ISBN 0345449940.
- O'Brien, Lucy. Madonna: Like an Icon. Bantam Press, 2008. ISBN 978-0-593-05547-2.
- Rettenmund, Matthew. Encyclopedia Madonnica. St. Martin's Griffin, 1995. ISBN 978-0312117825.
- Riggs, Thomas. Encyclopedia of major marketing campaigns, Volumen 2. Gale Group, 2006. ISBN 978-0787673567.
- Simone, Alina. Madonnaland: And Other Detours into Fame and Fandom. University of Texas Press, 2016. ISBN 978-0292759466.
- Taraborrelli, J. Randy. Madonna: An Intimate Biography. Simon & Schuster, 2002. ISBN 978-0-4251-8669-5.
