Mandolina

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre l'instrument musical. Per a l'estri de cuina, vegeu Mandolina (estri)
Infotaula d'instrument musicalMandolina
Mandolin1.jpg
Tipusnecked bowl lutes sounded by plectrum (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Classificació Hornbostel-Sachs321.321-6 Modifica el valor a Wikidata
TessituraRange mandolin.PNG
Originari deSri Lanka Modifica el valor a Wikidata
Professió artísticamandolinista Modifica el valor a Wikidata

La mandolina és un instrument musical de corda.[1] En la classificació de Hornbostel-Sachs pertany al grup 321.321 dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de bol -les que tenen el fons corbat- o al grup 321.322 dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de capsa, les que tenen el fons pla.[2] El nombre i tipus de cordes de la mandolina ha variat amb el temps i el lloc, però la configuració predominant actualment és la de la mandolina napolitana, amb quatre cordes dobles afinades com el violí (sol-re-la-mi), tot i que, a diferència del violí, les cordes de la mandolina es pincen amb un plectre. La caixa de ressonància pot ser còncava o plana.

Història[modifica]

A finals del segle xvi apareix a Itàlia la mandola, l'instrument precursor de la mandolina. El terme mandolino prové de l'italià i apareix citat en documents per primer cop l'any 1634.[3] El nom fa referència a la menor magnitud de l'instrument. Durant el segle xvii es fabriquen mandolines a Itàlia, fins i tot el famós luthier Antonio Stradivari en documenta la construcció.

En el panorama musical actual la mandolina està estesa sobretot en la música folk, especialment en el folk anglès i l'irlandès, en la música country i bluegrass dels Estats Units, i en el choro i la samba brasilera.

Classificació[modifica]

Es distingeixen i classifiquen tres tipus de mandolines en funció de la seva evolució cap a un o altre estil musical:

  • Mandolina italiana: s'utilitza en música clàssica. La seva caixa de ressonància té forma còncava de pera, formada per costelles (entre 12 i 47). Té la boca ovalada, a diferència de les altres, i té una ressonància notable. És utilitzada en la música italiana. L'estil napolità té un cos en forma d'ametlla que s'assembla a un bol, construït amb tires corbes de fusta. Sol tenir una caixa de ressonància doblegada, inclinada en dos plans amb el disseny per agafar la tensió de les vuit cordes metàl·liques disposades en quatre cursos. Un diapasó de fusta dura se situa a sobre o està a ras de la taula de so. Els instruments molt antics poden emprar clavilles d'afinació de fusta, mentre que els instruments més nous solen utilitzar afinadors metàl·lics engranats. El pont és una longitud mòbil de fusta dura. Un colpejador està enganxat sota el forat de so sota les cordes.[4][5]
  • Mandolina de folk: s'utilitza en la música tradicional. Generalment té la boca de forma rodona que fa augmentar-ne la sonoritat, però normalment la caixa és plana.
  • Mandolina bluegrass: s'utilitza en la música bluegrass, bàsicament als Estats Units. El seu ús és dels més recents i té una gran acceptació dins els circuits bluegrass. Els models més comuns són els anomenats "A" i "F", un més auster i en forma de gota i l'altre amb ornaments florentins característics, respectivament. La marca Gibson Guitar Corporation va catalitzar la popularitat d'aquest instruments als Estats Units a principis del segle XX.

Referències[modifica]

  1. «mandolina». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 agost 2022].
  2. Bates, Eliot «The Social Life of Musical Instruments». Ethnomusicology, 56, 3, 2012, pàg. 363–395. DOI: 10.5406/ethnomusicology.56.3.0363. ISSN: 0014-1836.
  3. Sparks, P. R.. A history of the Neapolitan mandoline from its origins until the early nineteenth century, with a thematic index of published and manuscript music for the instrument (Tesi) (en anglès). City University London, 1989-05. 
  4. Tyler, James; Sparks, Paul «The Mandolin: Its Structure and Performance (Sixteenth to Twentieth Centuries)». Performance Practice Review, 9, 2, 18-01-2012. DOI: 10.5642/perfpr.199609.02.05. ISSN: 1044-1638.
  5. Sparks, Paul. The Classical Mandolin (en anglès). Oxford University Press, 2005, p. 15-16. ISBN 978-0-19-517337-6. 

Enllaços externs[modifica]