María Blanchard

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Maria Blanchard)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaMaría Blanchard
Maria Blanchard dando clase.jpg
Dades biogràfiques
Naixement María Gutiérrez Blanchard
6 de març de 1881
Santander,
Mort 5 d'abril de 1932(1932-04-05) (als 51 anys)
París, França
Sepultura Cimetière de Bagneux
Nacionalitat Espanyola
Activitat professional
Ocupació Pintora
Moviment Cubisme
Modifica dades a Wikidata

María Gutiérrez Blanchard (Santander, 6 de març de 1881- Paris, 5 d’abril de 1932) és una pintora cubista espanyola que desenvolupà la seva activitat artística a Paris.

Va néixer a Santander, el 6 de març de 1881. Els seus pares, Enrique Gutiérrez Cueto i Concepción Blanchard Santisteban, eren una família acomodada de la burgesia càntabra. A conseqüència d’una caiguda de la seva mare durant l’embaràs, Maria Blanchard va néixer amb una greu deformació a l’esquena, que marcaria la seva vida.

Trajectòria[modifica | modifica el codi]

Maria Blanchard dando clase.jpg

Els inicis 1902-1913[modifica | modifica el codi]

Des de ben jove va demostrar tenir qualitats artístiques pel dibuix, una afició que el seu pare la va animar a seguir, i que va motivar el seu trasllat a Madrid el 1902 per estudiar. Allí començà la seva formació, primer al taller del pintor Emilio Sala i després amb Fernando Álvarez de Sotomayor. Aquesta primera etapa es caracteritza per la influència directa dels seus mestres. Els colors brillants i la manera barroca d’agrupar els personatges les trobem en aquestes primeres obres com “Ninfas encadenando a Sileno” (1910), però també les trobarem més tard en composicions com “La comida” (1929) o “La echadora de cartas” (1924-25).[1]

El 1906, participa per primer cop a l’Exposició Nacional de Belles Arts, amb la seva obra “Gitana”; i dos anys més tard, va guanyar la Tercera Medalla amb la seva obra “Los primeros pasos” (1908).[2] El 1910 va guanyar la Segona Medalla de l’Exposició Nacional de Belles Arts amb la seva obra “Ninfas encadenando a Sileno”.

Etapa de formació 1909-1915[modifica | modifica el codi]

Mblanchard3.jpg

Gràcies a unes beques que li concedeixen la Diputació i l’Ajuntament de Santander es pot traslladar a Paris per perfeccionar els seus estudis de pintura.L’any 1909 ingressa a l’Acadèmia Vitti, on va tenir de professor Hermen Anglada i Camarasa, qui va ensenyar-li a superar l’academicisme i a utilitzar lliurement el color. Així doncs, veiem que les seves obres deixen de banda els colors sobris, i el dibuix com a base, per donar pas a una major varietat de colors, que l’apropa a l’estètica expressionista,[3] i l’ús d’una matèria més rica i densa, utilitzant l’espàtula i una tècnica més solta.

Durant aquest anys a Paris, i gràcies a la qualitat de la seva obra, la seva intel·ligència i sensibilitat artística, és acceptada pel grup de pintors que viuen i treballen a Paris. Coneixerà pintors com el matrimoni format per Diego Rivera i Angelina Beloff, Jacques Lipchitz i Juan Gris, amb els quals establirà una gran amistat.

El inici de la Primera Guerra Mundial la sorprèn a Mallorca, on estava de viatge amb Diego Rivera, Angelina Beloff i Jacques Lipchitz. Com que no podien tornar a Paris, el grup de pintors es trasllada a Madrid.

A Madrid, María compartirà estudi amb el pintor Diego Rivera, i a més, durant aquesta època, entra en contacte amb altres pintors exiliats a la capital com Marie Laurencin, Foujita i el matrimoni format per Robert i Sonia Delaunay. Durant aquest temps no deixa de pintar.

El mes de març de 1915, Ramón Gómez de la Serna organitza l’exposició Pintors Íntegres, que va tenir lloc al saló d’Art Modern de Madrid. Entre els participants s’hi trobaven Diego Rivera i María Blanchard. L’exposició va ser un fracàs, i l’obra de María, “Venus de Madrid” (avui desapareguda) va causar un gran escàndol en una societat que estava poc acostumada a les novetats.[4]

Pressionada per la seva mare, María Blanchard es prepara oposicions i guanya la càtedra de dibuix a la Escuela Nacional de Salamanca. No hi viurà durant gaire temps, ja que la mediocritat i els convencionalismes que regien la vida docent del centre, fan que abandoni la plaça i marxi a Paris.[5]

Etapa cubista 1916-1920[modifica | modifica el codi]

María Blanchard, Naturaleza Muerta-Composicion, 1916-1917

Quant arriba a París María Blanchard s’allotjarà a casa del seu amic Juan Gris, i a poc a poc, i de la mà d’aquest, s’integrarà al nou moviment artístic del cubisme.

Durant aquesta fase, la seva obra evoluciona des d’un primer cubisme amb elements figuratius que es representen mitjançant formes geomètriques, que recorda la producció de Diego Rivera en aquells anys, fins a un cubisme més sintètic, pròxim a l’estètica de Juan Gris. D’aquests anys són obres com “La dama del abanico” (1916-18) o “Bodegón con caja de cerillas” (1918).

En les seves composicions cubistes redueix la temàtica a elements essencials, expressats mitjançant diversos punts de vista, fet que l’apropa a les composicions musicals o de natures mortes de Picasso, Braque o Gris. Amb tot i això, Blanchard crea un cubisme molt personal caracteritzat pel seu rigor formal, l’austeritat i el domini del color.[6]

Comença a exposar la seva obra en diverses galeries de Paris, i la difusió de la seva obra es tradueix en un reconeixement generalitzat, gràcies al qual és escollida per la revista Sélection per participar en l'exposició Cubistes et néo-cubistes que es presenta a Brussel·les el 1920. En aquesta exposició també hi exposaven Pablo Picasso, Georges Braque, Gino Serverini, Fernand Léger, André Lhote, Jacques Lipchitz i Jean Metzinger, entre altres. L’any 1920 forma part de la mítica Exposició d’art francès d’avantguarda a les Galeries Dalmau de Barcelona. Les seves obres també s’inclouen en les mostres del Salon des Independants. Al de l’any 1921, María Blanchard hi exposa "La comulgante" (1914-1920).

Retorn a la figuració 1920-1932[modifica | modifica el codi]

Mujer Sentada 1928

L’any 1926, exposa a la XVI Edició de la Biennal de Venècia, juntament amb els artistes més importants de les avantguardes internacionals.[7] Blanchard comença a abandonar el cubisme i es comença a decantar per la figuració. Igual que altres artistes cubistes, s’adscriu al moviment Retour a l’ordre, generat a Europa durant el període d’entreguerres. El galerista Frank Flausch li ofereix un contracte mensual, que li permetrà viure i seguir pintant.

L’any 1923 exposa de nou a Brussel·les, a Ceux de Demain, i André Lhote escriu el pròleg del catàleg de l’exposició. El 1926, torna a exposar, i Waldemar George, escriu un estudi exhaustiu sobre la seva obra.

María Blanchard ha aconseguit la plenitud artística durant aquesta etapa, les nombroses obres d’aquesta època, posseeixen ja l’estil inconfusible i més conegut de la seva producció, “El borracho” (1920), “Las dos hermanas” (1921), “Maternidad oval” (1921-22), “El niño del helado” (1924), “Bodegón oval” (1925) o “La convaleciente” (1925-26).

L’any 1927, es produeixen una sèrie d’esdeveniments en l’àmbit personal, entre ells la mort del seu amic Juan Gris,que es reflectiran en l’ànim de l’artista i impregnaran la seva obra. Blanchard es comença a aïllar, i s’apropa a la religió per trobar una sortida. En aquesta època la seva salut es debilita a conseqüència de la tuberculosi, i la seva situació econòmica es ressent en haver de fer-se càrrec de la seva germana Carmen i els seus fills.

Gràcies a Max Berger, director de la Galeria Valvin de Paris, firma un contracte amb un mecenes suís. La seva salut es va debilitant, i està temptada d’ingressar al convent de les Ursulines de Paris, però el seu confessor li treu la idea del cap.

Els darrers anys de la seva vida, la seva salut empitjora. Paral·lelament, però, augmenta el reconeixement de la seva obra. En el moment de la seva mort les seves obres formaven part de les col·leccions de les galeries més importants de Paris.

Exposicions[modifica | modifica el codi]

Exposicions individuals[modifica | modifica el codi]

1919. Galerie Rosenberg, Paris

1923. Ceux de Demain. Brussel·les

1926. Ceux de Demain. Brussel·les

1933. Oficina de Turisme Espanyol. Paris

1939. Museu de Berna. Suïssa

1942. Galerie Drount-David. Paris

1954. Petit Palais. Paris

1955. Galerie de l’Institut. Paris

1965. Museu de Limoges. Paris

1976. Galeria Biosca. Madrid

1976. Galeries Laietanes. Barcelona

1977. Galeria Sur. Santander

1980. Banco de Santander. Santander

1981. Fundació Santillana del Mar. Santander

1982. Museu Espanyol d’Art Contemporani. Madrid

1998. Centre de Cultura Castillo de Maya. Pamplona

1998. Sala d’Exposicions de la Societat Econòmica d’Amics del País. Màlaga.

2012. María Blanchard. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Madrid

2012. María Blanchard. Fundación Marcelino Botín. Santander.

Exposicions col·lectives[modifica | modifica el codi]

1906. Exposició Nacional de Belles Arts. Madrid.

1908. Exposició Nacional de Belles Arts. Madrid. (Tercera Medalla)

1910. Exposició Nacional de Belles Arts. Madrid. (Segona Medalla)

1915. Pintores Íntegros. Saló d’Art Modern. Madrid

1920. Salon des Independants. Paris

1920. Exposició d’art Francès d’Avantguarda. Galeries Dalmau. Barcelona

1926. La scuola di Parigi, XVI Edició de la Biennal de Venècia. Venècia

1920. Els Cubistes i Neocubistes. Brussel·les

1921. Salon d’Automne. Paris

1921. Salon des Independants. Paris

1924. Salon des Tuileries. Paris

1935. Exposition Peinture et Scupture. Col·legi d'Espanya. Paris

1943. Salón de los Once. Galeria Biosca. Madrid

1973. Les cubistes. Galerie des Beax-Arts. Bordeus

1975. El cubismo. Galeria Multitud. Madrid

1977. Tendenzen der 20er Jahre. Neue Nationalgalerie. Berlín

1978. Arte español del siglo XX. Museo de Bellas Artes. Mèxic D.F.

1980. L’altra Metá dell’Avanguardia. Palazzo Reale. Milà

1980. Picasso y los pintores españoles del siglo XX. Petit Palais. Paris

1998. Federico García Lorca (1898-1936). Museo Nacional de Arte Reina Sofia. Madrid

1999. Le Avanguardie Spagnole. Il secolo di Picasso nelle collezioni del Reina Sofia. Gallerie Nazionale d’Arte Moderna (GNAM) Roma

1999. Fuera de orden. Mujeres de la Vanguardia Española. Fundación Mapfre. Madrid

2001. El Cubismo y La Lírica Esencialidad. Galería Leandro Navarro. Madrid

2002. Los ismos de Ramón Gómez de la Serna y un apéndice circense. Museo Nacional de Arte Reina Sofia. Madrid

2005. El cubismo y sus entornos en la colección de Telefónica. Fundación Telefónica. Madrid.

2005. El cubismo y sus entornos en la colección de Telefónica. MNAC Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

2005. La pintura del 27. Galeria Guillermo de Osma. Madrid

2006. El Cubismo y sus entornos en las colecciones de Telefónica - Patio Herreriano - Museo de Arte Contemporáneo Español, Valladolid

2006. Salvador Dalí and a Century of Art from Spain - Picasso to Plensa. Salvador Dalí Museum, St. Petersburg, FL

2008. María BLANCHARD - Albert GLEIZES'' - Galería Guillermo de Osma, Madrid

2008. El Cubismo y sus entornos en las colecciones de Telefónica - Museo Nacional de Bellas Artes - MNBA, Buenos Aires

2008. From Manet to Miró: Modern Drawings from the Abelló Collection,Meadows Museum, Dallas.

2009. El cubismo y sus entornos'' - Centro Fundación Telefónica, Lima

2009. Miradas. Cara ao paraíso. Un diálogo coa arte galega e as vangardas' - Fundación Caixa Galicia, Santiago de Compostela

2009. Poeticas Del Siglo XX' - Museo Regional de Arte Moderno de Cartagena (MURAM), Cartagena

2011. De Pablo Picasso a Richard Serra. 20 años de la Galería Guillermo de Osma - Museo de la Pasión, Valladolid

2011. Von Renoir bis Picasso - Künstler der École de Paris - Stadtmuseum Jena, Jena

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bernárdez Sanchis, Carmen: María Blanchard. Catàleg de l’exposició. Museo Nacional centro de Arte Reina Sofía, Madrid/ Fundación Botín, Santander. 2012
  • Bernárdez Sanchis, Carmen: María Blanchard. Fundación Mafre, Instituto de Cultura, cop. 2009.
  • Rodríguez Alcalá, Leopoldo: María Blanchard. Colección artistas españoles contemporáneos. 'Ministerio de Educación y Ciencia. Madrid. 1975
  • Ros, Xon de: Primitivismo y modernidad. El legado de María Blanchard', Peter Lang. Hispanic Studies: CUlture and Ideas, nº5, Oxford, 2005.
  • Salazar, María José: María Blanchard. La pintura, fundamento de una vida. Librería Estudio. Santander. 2012.
  • Fuera de orden. Mujeres de la Vanguardia española. Fundación Cultural Mapfre Vida. Madrid. 1999.
  • María Blanchard & Olga Sacharoff. Fundación Bilbao Bizkaia Kutxa, Bilbao, 2002.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: María Blanchard Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Salazar, María José. María Blanchard. La pintura fundamento de una vida (en espanyol). Santander: Ediciones de Libreria Estudio, 2012, p. 252. ISBN 9788495742766. 
  2. Fuera de orden. Mujeres de la Vanguardia española (en espanyol). Madrid: Fundación Cultural Mapfre Vida, 1999, p. 199. ISBN 9788489455276. 
  3. Salazar, María José. María Blanchard. La pintura, fundamento de una vida (en espanyol). Santander: Ediciones Librería Estudio, 2012, p. 252. ISBN 9788495742766. 
  4. Muñoz López, Pilar. Mujeres españolas en las artes plásticas (en espanyol). Madrid: Síntesis, 2003, p. 352. ISBN 9788497561518. 
  5. Muñoz López, Pilar. Mujeres españolas en las artes plásticas (en espanyol). Madrid: Sintesís, 2003, p. 352. ISBN 9788497561518. 
  6. Salazar, María José. María Blanchard (en espanyol). Madrid: Fundación Botín y Museo de Arte Reina Sofía, 2012, p. 288. ISBN 9788480264570. 
  7. Salazar, María José. María Blanchard. La pintura, fundamento de una vida (en espanyol). Santander: Ediciones de Librería Estudio, 2012, p. 252. ISBN 9788495742766.