Mercè Rius i Santamaria

Mercè Rius i Santamaria

Biografia
Naixement	20 setembre 1953 (70 anys) Barcelona
Activitat
Ocupació	Professora de filosofia (UAB) i escriptora
Influències	Xavier Rubert de Ventós
Participà en
les signatures del manifest Koiné, 2016
Premis Carles Rahola d'assaig, 1990. V d'assaig Càtedra Blasco de la Universitat de València, 2017

Mercè Rius i Santamaria (Barcelona, 20 de setembre de 1953) és filòsofa i escriptora. Ha estat professora titular al Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual continua actualment com a honorària.

Va cursar els estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona, on entrà en contacte amb el jove professor Miguel Morey i amb Xavier Rubert de Ventós com a professor visitant, el qual esdevindria el director de les seves tesis acadèmiques, la de llicenciatura i la doctoral, totes dues presentades a la Universitat Autònoma.

El professor Josep Maria Calsamiglia va ser tutor de la primera, una anàlisi de les teories lingüístiques de Ferdinand de Saussure i Wilhelm von Humboldt (1982). A la tesi doctoral es decantà per investigar la filosofia d'Eugeni d'Ors, que acabava de descobrir junt amb la significació que tindrien per a ella els pensadors catalans del segle XX, revisats en un text posterior: “La supervivència de les idees”.

Des de 1982 fins a 1991, treballà en estreta col·laboració amb Rubert de Ventós, de qui traduí El cortesà i el seu fantasma. A més van publicar un llibre en comú (De filosofia). El 1990, Victòria Camps la incorporà al seu equip de l'àrea de Filosofia moral i política a la UAB.

Obres

Destaca el seu primer llibre en la mesura que no hi havia cap assaig anterior sobre el pensament de Theodor W. Adorno escrit originàriament en castellà. Quant a la publicació de la tesi doctoral, oferia una exposició íntegra de la filosofia orsiana que només comptava amb l'antecedent parcial de José Luis López Aranguren.

L'autor a qui ha prestat una atenció més constant ha estat Jean-Paul Sartre. Primerament, l'edició i la traducció d'una selecció de L'être et le néant amb notes suplementàries, per a la col·lecció de “Textos filosòfics” en català dirigida per Pere Lluís Font (1999). Seguidament dos assaigs, l'un en castellà i l'altre en català. Aquest es publicà després en la traducció francesa d'Annie Bats. Cal afegir a la llista el pròleg a l'edició valenciana de Defensa dels intel·lectuals (2006).

També són destacables les seves incursions en el gènere de la narració, així com la tendència creixent a l'escriptura fragmentària, des d'El diari de Nora Gil, passant per Viatge a Liliput, fins a El Pont de la Girada. Reflexions vora mar. En aquest últim, on descriu les impressions arran d'algunes visites a la literària Venècia, ressalta la figura de Massimo Cacciari, llavors alcalde de la ciutat. D'aquí vindria l'espai dedicat a la seva filosofia, en paral·lel a la de Giorgio Agamben, en Contra filósofos. O ¿en qué se diferencia una mujer de un gato?, tot i que el gruix d'aquest assaig és una crítica de l'androcentrisme, si no la misogínia, observable en autors o autores de qui no ho esperaríem.

Finalment, el llibre de maduresa on desenvolupa la seva proposta filosòfica és Matèria. El grau zero de la filosofia.

Pensament

La seva aportació a la filosofia del present es pot esquematitzar en tres punts:

• Habituada a tot d'evidències que no s'arriben a comprendre, la societat de la informació és acusada equivocadament de materialista. En realitat, només escenifica la degradació de l'idealisme.
• Dues premisses d'un nou materialisme: a) La realitat és allò que el llenguatge diu que no és llenguatge, i ho és talment perquè el llenguatge ho diu. b) Tot allò que existeix és material, però l'existència de la matèria no es redueix al seu sentit tradicional com a pasta de les coses.
• Materialisme és respecte a la multiplicitat, sense promoure tanmateix el desordre. Generen confusió, en canvi, els discursos que volen legitimar-se amb abstraccions mancades de significança.

Llibres

• 1985  T.W. Adorno. Del sufrimiento a la verdad.
• 1991  La filosofia d'Eugeni d'Ors. Premi Carles Rahola d'assaig 1990.
• 1992  De filosofia. Coautor: Xavier Rubert de Ventós.
• 1995  Apunts per a una ètica.
• 1998  El diari de Nora Gil.
• 1998  Viatge a Liliput. Finalista del Premi Josep Pla de narrativa 1998.
• 2005  De vuelta a Sartre.
• 2008  Tres assaigs sobre Sartre. I una conferència de més.
• 2010  Quatre essais sur Sartre.
• 2010  D'Ors, filósofo.
• 2010  El Pont de la Girada. Reflexions vora mar.
• 2013  Diguem-ne el nom sense por: independència.
• 2014 Contra filósofos. O ¿en qué se diferencia una mujer de un gato?
• 2018  Matèria. El grau zero de la filosofia. V Premi d'Assaig Càtedra Blasco (UV).
• 2024  Discurs contrafeminista.

Capítols de llibres més destacables

• 1998 “La supervivència de les idees”, P. Gabriel dir., Història de la cultura catalana, Vol. 10.
• 2010 “El descrèdit de la realitat i la filosofia”, N. Campillo, ed., Joan Fuster i la filosofia.
• 2010 “El ciudadano sin atributos”, V. Camps ed., Democracia sin ciudadanos. La construcción de la ciudadanía en las democracias liberales.
• 2014  “La fe en la libertad”, a D. Gamper ed., La fe en la ciudad secular. Laicidad y democracia.