Mirall de Claude

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Pastor (1655-1660), de Claude Lorrain (National Gallery of Art, Washington, D. de C.) Exemple que representa la gradació de tons i de llum que els artistes van voler emular amb els miralls de Claude.

Un mirall de Claude (o mirall negre) és un petit mirall lleugerament convex [1] que té la seva superfície tintada. Aquests miralls, guardats en petites caixes o en petits estoigs plegats, eren usats per artistes, pintors de paisatges, viatgers i aficionats al paisatgisme. La seva curvatura produïa l'efecte d'abstreure la porció del paisatge que interessava veure de tot el que l'envoltava, reduint l'escala de la vista, i el tint (que generalment era sèpia o marró) simplificava el color i el rang tonal de l'escena per donar-li una qualitat més pictòrica.[2]Cal tenir en compte que: "la persona que usava el mirall havia de donar sempre l'esquena a l'objecte que volia dibuixar".[3]

Descripció[modifica]

Thomas Gainsborough, Home sostenint un mirall de Claude dibuix, Yale Center for British Art.

Aquests instruments van ser molt usats pels pintors paisatgistes anglesos de finals del s. XVIII i principis del XIX com a mètode a partir del qual realitzar esbossos i apunts de color dels paisatges que després anaven a pintar.[4] Aquell que l'utilitzava adoptava una postura molt característica doncs havia de girar l'esquena al paisatge real per poder veure la imatge es veia reflectida al mirall - com un si d'una lent pre-fotogràfica es tractés - que així adquiria una subtil gradació dels tons de llum i de color. El pare Thomas West a A guide to the Lakes (1778) explica que "la persona que l'usa [el mirall] ha de donar sempre l'esquena a l'objecte que vol dibuixar. Ha de sostenir-per la part superior de la caixa... movent uns graus a la dreta o a l'esquerra (fins trobar la posició que permeti veure la part desitjada) i portant la pantalla amb la cara cap al sol ".[3]

Història[modifica]

El mirall de Claude rep el seu nom per Claude Lorrain, pintor francès del s. XVII, cèlebre sobretot pels seus paisatges i vistes escèniques clàssiques, molt apreciat ja en la seva època i en el s. XVIII, considerat sinònim de l'estètica del pintoresc (adjectiu aquest últim entès com a ideal estètic en pintura). No està documentat que els fes servir. Però se suposa que el mirall de Claude ajudaria a aconseguir obres similars a les de Lorrain. El reverend William Gilpin, clergue, pintor aficionat i professor del s. XVII que va ser un dels creadors del gènere estètic del pintoresc, advocava per l'ús d'aquests miralls dient que "dóna a l'objecte de la naturalesa un tint suau i melós similar als tons d'aquest Mestre".[5]

Els turistes i artistes amateurs que utilitzaven aquests miralls aviat es van convertir en blancs de la sàtira de l'època. Hugh Sykes Davis, observant-dirigint la seva mirada cap al mirall, en direcció oposada a la vista real, comentava: "Això és molt típic de la seva actitud cap a la Naturalesa, de tal manera que aquesta posició i no una altra hauria de ser la desitjada".[6]

Referències[modifica]

  1. «Claude Glass». Paintings & Drawings. Victoria and Albert Museum. [Consulta: 7 juny 2007].
  2. DESBUISSONS. «Jacques-Louis David's "Sabine women"». Art History, Vol 20, No 3, septiembre 1997. [Consulta: 28 abril 2012].
  3. 3,0 3,1 Thomas West. A Guide to the Lakes in Cumberland, Westmorland and Lancashire. B. Law; Richardson and Urquhart, 1784. 
  4. «Claude Glass». Paintings & Drawings. Victoria and Albert Museum. Arxivat de l'original el 30 de març de 2008. [Consulta: 7 juny 2007].
  5. Sophie Thomas. Romanticism and Visuality: Fragments, History, Spectacle. Routledge, 12 desembre 2007, p. 26–. ISBN 978-1-135-89930-1. 
  6. James Buzard (2002). "The Grand Tour and after 1660-1840", en The Cambridge Companion to Travel Writing. ISBN 0-521-78140-X

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mirall de Claude Modifica l'enllaç a Wikidata