Nínox rialler
Sceloglaux albifacies  | |
|---|---|
 | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Extint | |
| UICN | 22689496 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Strigiformes |
| Família | Strigidae |
| Gènere | Sceloglaux |
| Espècie | Sceloglaux albifacies Kaup, 1848 |
El nínox rialler[1] (Ninox albifacies; syn:Sceloglaux albifacies)[2] fou una espècie extinta d'au estrigiforme de la família dels estrígids (Strigidae).[3][4] Endèmica de Nova Zelanda, el seu estat de conservació es considera extint.[5]
Es considera que es va extingir a principis del segle xx. Alguns espècimens van ser enviats al Museu Britànic on es va publicar una descripció científica l'any 1845. En maorí s'anomena Whēkau .
Taxonomia[modifica]
Anteriorment el nínox rialler estava classificada al gènere monofilètic Sceloglaux i així consta encara en el Handook of the Birds of the World i la quarta versió de la BirdLife International Checklist of the birds of the world (Desembre 2019).[4] Tanmateix, el Congrés Ornitològic Internacional passà a encasellar aquesta espècie dins del gènere Ninox en la seva llista mundial d'ocells a partir del 2021 (versió 11.1, gener 2021).[6]
Descripció[modifica]
Mesurava uns 38 cm i pesava 600 g. El seu plomatge era de color marró groguenc amb ratlles de color marró fosc. Tenia bandes blanques en les escàpules i ocasionalment en la part posterior del coll. Les ales i la cua tenien ratlles de color marró clar. Potes llargues, cobertes de plomes i de color groguenc vermellós. El disc facial era blanc per darrere i sota els ulls, descoloració grisa amb ratlles de color vermell fosc-marró cap al centre.
Realitzava reclams molt sonors, sobretot durant les nits, compostos d'una sèrie de xiscles, que repetia sovint; i d'una mena de lladruc. El seu reclam li va conferir el nom comú, tant en català com en altres llengües (Laughing Owl, en anglès), perquè semblava que reia.[7]
Distribució i hàbitat[modifica]
Era endèmica de Nova Zelanda, la subespècie albifacies es distribuïa per l'illa del Sud i l'illa Stewart (encara que també s'han trobat registres fòssils d'aquesta espècie a les illes Chatham); i la subespècie rufifacies a l'illa del Nord.
Habitava en diversos àmbits: boscos, matolls, zones obertes; però en zones escarpades i rocoses per poder-se refugiar i niar.
Comportament[modifica]
S'alimentava sobretot d'aus, dragons, ratpenats i rosegadors; encara que també menjava insectes (escarabats i cucs).
Niaven en afloraments rocosos, en forats profunds, secs, i estrets. Ponien dos ous, que mesuraven uns 48x40 mm.
Extinció[modifica]
Les raons de la seva extinció no són clares, possiblement va ser la modificació dels seus hàbitats i la introducció de mamífers que la depredaven i depredaven sobre les seves preses (sobretot per la disminució de les poblacions de rata de la Polinèsia). També la introducció de malalties aviàries, i la recol·lecció d'exemplars per als museus van poder contribuir a la seva extinció.[7]
Era una espècie abundant quan els europeus van arribar l'any 1804. Però cada vegada menys freqüent cap a la dècada del 1840, i el seu declivi va ser molt ràpid. L'últim espècimen de la subespècie de l'Illa Nord (rufifàcies) va ser confirmat l'any 1889, malgrat va haver-hi albiraments no confirmats fins a la dècada de 1930.
La subespècie de l'Illa del Sud va resistir més, l'últim albirament confirmat es va produir l'any 1914 a South Canterbury, tot i que hi va haver notícies d'albiraments fins a la dècada de 1960.
Referències[modifica]
- ↑ «Nínox rialler». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 11 desembre 2022 (català)
- ↑ nínox rialler (Sceloglaux albifacies), p. TERMCAT.
- ↑ «Owls» (en anglès). IOC World Bird List Version 13.1. International Ornithologists' Union, gener 2023. [Consulta: 17 gener 2023].
- ↑ 4,0 4,1 del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 250. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ BirdLife International. «Laughing Owl. Ninox albifacies (formerly as: Sceloglaux albifacies)» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2016. [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «Taxonomic Updates IOC» (en anglès). Congrés Ornitològic Internacional, 20-01-2021. [Consulta: 1r febrer 2023].
- ↑ 7,0 7,1 Heather,B. i Robertson, H.. The Field Guide to the Birds of New Zealand. Penguin Books, 2005. ISBN 978-0-14-302040-0.
