Nicolás Maduro
.jpg?lang=ca)
Nicolás Maduro Moros (Caracas, 23 de novembre de 1962) és un polític veneçolà, que exercí de president de la República Bolivariana de Veneçuela entre 2013 i 2026. El 3 de gener de 2026 fou arrestat per l'exèrcit dels Estats Units d'Amèrica[1][2] i traslladat forçosament a Nova York,[3] on roman detingut a l'espera que se celebri el judici on se l'acusa de conspiració per narcoterrorisme, conspiració per a introduir cocaïna als Estats Units i altres delictes relacionats amb armes.[4] Tot i que va ser destituït de facto del poder, segons el govern veneçolà i la presidenta interina Delcy Rodríguez, encara és el president de jure de Veneçuela.
Anteriorment, fou ministre d'Afers exteriors de Veneçuela (2006-2012) i vicepresident executiu del govern (2012-2013). Durant l'absència política del president Hugo Chávez a causa del seu càncer, Maduro va assumir les funcions administratives i econòmiques del país. Quan finalment Chávez va morir, va assumir de forma interina la presidència de l'Estat, guanyant posteriorment la presidència a les eleccions presidencials de 2013 i revalidant el càrrec a les eleccions de 2018 i 2024.
Biografia
[modifica]Nicolás Maduro va néixer el 23 de novembre de 1962 a Caracas, al si d'una família de classe mitjana progressista.[5] El seu pare, Nicolás Maduro García, va ser dirigent sindical i membre d'Acción Democrática —més endavant de l'escissió Moviment Electoral del Poble—, exiliat a Bogotà durant la dictadura de Marcos Pérez Jiménez per participar en la planificació d'una vaga petroliera a l'Estat Zulia.[6]
Així, amb l'exemple del seu pare, als dotze anys Maduro ja militava en una organització d'esquerres anomenada Ruptura.[7] Posteriorment va ingressar a la Lliga Socialista, arribant a ser membre de la seva direcció nacional i del Comitè Regional de Caracas. Entre el 1986 i 1987 va cursar estudis a l'escola cubana per a quadres polítics de l'Habana Ñico López, gràcies a una beca del propi partit.[8]
A finals de la dècada de 1980, un cop va tornar a Veneçuela, aconsegueix treball com a conductor al metro de Caracas, on participa en la fundació del Sindicat de Treballadors del Metro de Caracas (SITRAMECA). Des de la Lliga i el Sindicat donen suport a Hugo Chávez i d'altres militars en els Intents de cop d'estat a Veneçuela del 1992, els quals aprofiten els túnels del metro per escapar un cop va ser frustrat.[6]
El 16 de desembre de 1993, juntament amb altres treballadors del metro simpatitzants del MBR-200, visita a la presó de Yare a Chávez, el qual restava condemnat pel cop d'estat. En aquella reunió Chávez li assigna una tasca clandestina de coordinació amb altres oficials i li assigna el pseudònim de «verde».[6] Des de llavors es converteix en un fervent defensor de l'alliberament del militar, el qual aconsegueix l'indult al 1994.
En aquells anys coneix a Cilia Flores, que havia estat advocada de Chávez, la qual seria més endavant la seva parella sentimental, així com futura procuradora general de la República i diputada de l'Assemblea Nacional pel Districte Capital.
Durant la dècada de 1990 passà a formar part del Moviment Cinquena República, partit amb què participà en la campanya presidencial del 1998 en la qual Hugo Chávez fou escollit President de Veneçuela. Fou elegit diputat de l'Assemblea Constituent del 1999 que redactà una nova constitució aquell any, i posteriorment fou elegit diputat de l'Assemblea Nacional de Veneçuela el 2000, càrrec que tornà a ocupar a les següents eleccions legislatives. L'any 2006 deixà aquest càrrec per petició del mateix Hugo Chávez per ingressar al gabinet ministerial com a cap del Ministeri del Poder Popular d'Afers Exteriors.
El 10 d'octubre de 2012, després de tres dies de les eleccions presidencials, fou nomenat nou vicepresident executiu, substituint Elías Jaua.
El 8 de desembre de 2012 Hugo Chávez va dir que, en cas que el càncer li impedís continuar al càrrec, Nicolás Maduro, pel seu càrrec de Vicepresident, havia d'ocupar el càrrec de President de la República fins a la convocatòria d'unes noves eleccions d'acord amb l'article 233 de la Constitució. El mateix Chávez va demanar el suport popular per a Maduro, indicant que:
| « | Si es presentés alguna circumstància que m'inhabiliti per continuar al front de la presidència, Maduro ha de concloure. La meva opinió ferma, absoluta, total, irrevocable és que en aquest escenari, vostès escullin a Nicolás Maduro com a nou president de Veneçuela. | » |
President de Veneçuela
[modifica]President provisional (2013)
[modifica]El 5 de març de 2013 Hugo Chávez va morir i aquell mateix dia, Maduro va assumir el càrrec de president de Veneçuela fins a la celebració d'uns nous comicis presidencials.[9]
Primer terme com a president (2013-2018)
[modifica]
Les eleccions presidencials de Veneçuela de 2013 es van celebrar el 14 d'abril. Hi van participar 18.897.588 persones i els vots es van distribuir de la següent manera: Nicolás Maduro en va obtenir 7.587.532[10] (el 50,61%) i Henrique Capriles Radonski, 7.363.264 (el 49,12%). La mateixa nit del 14 d'abril Capriles va demanar un nou recompte per suposades irregularitats, amb el suport de nombrosos governs i figures importants. La sol·licitud va ser presentada formalment el 17 d'abril i es va confirmar la victòria de Maduro,[9] que va jurar com a President de la República el 19 d'abril a l'Assemblea Nacional. Segons l'article 233 de la Constitució, va completar el període constitucional corresponent al de l'expresident Hugo Chávez.
Sis mesos després de ser elegit, Maduro va rebre el poder de governar per decret del 19 de novembre de 2013[11] al 19 de novembre de 2014, del 15 de març de 2015[12] al 31 de desembre de 2015 i més tard pel Tribunal Suprem des del 15 de gener de 2016 per fer front a la crisi econòmica en curs al país, amb una enèrgica condemna per part de l'oposició veneçolana al·legant que el poder del legislador havia estat usurpat pel tribunal.
Entre 2013 i 2016 Veneçuela va transportar 113 tones mètriques d'or per valor de gairebé 4.140 milions de francs suïssos (5.200 milions de dòlars) a Suïssa.[13] La creixent escassetat a Veneçuela es va intensificar sota el govern de Maduro, agreujant-se amb els baixos preus del petroli a principis de 2015, i la caiguda de la producció de petroli a Veneçuela per falta de manteniment i inversió. La corrupció, l'escassetat crònica d'aliments i medicaments, el tancament d'empreses, l'atur, el deteriorament de la productivitat, l'autoritarisme, les violacions dels drets humans, la mala gestió econòmica i la sequera provocada pel fenomen el Niño i l'elevada dependència del petroli també han contribuït a l'agreujament de la crisi,[14] que va provocar que Veneçuela tingués una inflació del 180 per cent, la més alta del món.[15] El gener de 2016, l'Assemblea Nacional liderada per l'oposició des de les eleccions parlamentàries de 2015 va declarar una «crisi humanitària sanitària».
El 29 de març de 2017, el Tribunal Suprem va desposseir l'Assemblea Nacional de Veneçuela de les seves competències, dictaminant que tots els poders es transferirien al Tribunal Suprem i van esclatar les protestes i es van detenir nombrosos líders de l'oposició i es va cancel·lar el diàleg entre l'oposició i el govern de Nicolás Maduro.[16] El 4 d'agost de 2017, Veneçuela va convocar una nova Assemblea Constituent després d'unes eleccions especials que van ser boicotejades pels partits de l'oposició.
Davant la degradació de la situació a Veneçuela, el 14 de novembre de 2017 la Unió Europea va imposar la congelació de fons per impedir qualsevol moviment, transferència, alteració o ús, accés o gestió de fons de qualsevol mena.[17] Els EUA i el Canadà també van imposar sancions i un embargament sobre les relacions amb Veneçuela el 2017, i Suïssa ho va fer el 2018[18] comportant l'aturada de les trameses d'or.[13]
Segon terme com a president (2018-2024)
[modifica]
Les eleccions presidencials de Veneçuela de 2018 es van celebrar el 20 de maig i Nicolás Maduro va ser reelegit per un segon mandat de sis anys. Alguns analistes van descriure el plebiscit com unes eleccions simulades,[19] ja que a molts partits de l'oposició se'ls va impedir participar-hi. Les eleccions van tenir la participació de votants més baixa en l'era democràtica de Veneçuela.[20] El govern davant la caiguda dels ingressos del petroli, la contracció de l'economia i les sancions imposades pels EUA, Canadà i la Unió Europea, va aplicar una reducció important de despeses per part de l'Estat, restriccions al crèdit bancari i una despesa menor en bolívars per mantenir l'estabilitat del tipus de canvi i va abordar la crisi negant-ne l'existència i reprimint violentament l'oposició, i des del darrer trimestre del 2017 fins al desembre del 2020, Veneçuela va viure una hiperinflació que va arribar en 2018 a una taxa del 130.060 per cent.[21] Les morts extrajudicials per part del govern veneçolà es van fer habituals, i les Nacions Unides (ONU) van informar de 5.300 assassinats per part de les Forces d'Acció Especial el 2018.[22]
L'11 de gener de 2019, van iniciar-se manifestacions a nivell nacional i internacional com un esforç coordinat en contra del govern de Maduro, originades per la crisi que es va produir quan l'Assemblea Nacional va nomenar com a president transitori i interí Juan Guaidó i a l'hora es van organitzar manifestacions de suport al govern de Maduro. Almenys 1.569 persones moriren a mans de les Forces d'Acció Especial durant els primers sis mesos del 2019, alguns com a represàlia per la participació en manifestacions antigovernamentals. Les protestes es van reprendre parcialment a principis del 2020, però es van suspendre a causa de l'arribada de la pandèmia de COVID-19 a Veneçuela.
El 22 de març del 2020, el president Maduro va anunciar les mesures econòmiques per afrontar la pandèmia de COVID-19 que van consistir en la inamobilitat laboral fins al 31 de desembre, l'activació del pla especial de pagament de salaris per a la petita i mitjana indústria durant sis mesos, la supressió del pagament de lloguers per sis mesos, ratificació del pla prioritzat d'inversió agroalimentari, la suspensió per sis mesos dels pagaments de capital i interessos dels crèdits del país, suspensió i moratòria de pagaments, l'obligatorietat d'adreçar l'esforç productiu a aliments i fàrmacs i l'aprovació de la reestructuració d'accés al crèdit.[23]
El desembre de 2022 Guaidó va perdre el suport de la majoria parlamentària i fou cessat,[24] i enmig de la seva precandidatura presidencial, va abandonar el país.[25]
.svg)
El 3 de desembre de 2023 va tenir lloc un referèndum per conèixer l'opinió de la població veneçolana sobre la qüestió de la Guaiana Essequiba, governat i reconegut internacionalment com a part de la Guyana i reivindicat per Veneçuela[26] La comunitat internacional va donar suport a Guyana, però el 8 de desembre Maduro va afirmar haver nomenat personal per gestionar la incorporació de l'Esequibo i va signar diversos decrets en un procés es completaria fins al 2030.[27]
Tercer terme com a president (2024-)
[modifica]
Les eleccions presidencials de Veneçuela de 2024 es van celebrar el 29 de juliol i Maduro va ser reelegit per un segon mandat de sis anys amb el 51 per cent dels vots, però l'oposició no va reconèixer la seva victòria,[28] esclatant una nova onada de protestes.[29] Maduro va jurar el càrrec el 10 de gener de 2025[30] en absència dels presidents de Brasil, Colòmbia i Mèxic, i va trencar relacions diplomàtiques amb Argentina, Xile, Costa Rica, Panamà, Perú, República Dominicana, Uruguai i Paraguai.[31]
L'administració nord-americana de Donald Trump considera que Maduro encapçala el Càrtel dels Soles i va oferir 50 milions de dòlars per informació que porti a la seva detenció, i en la guerra contra les drogues en setembre de 2025[32] va començar a destruir al Carib i l'oceà Pacífic desenes de llanxes de narcotraficants veneçolans i en desembre va destruir una planta de producció de droga en territori veneçolà.[33]
En 2025 les Nacions Unides calculaven que per la situació a Veneçuela gairebé 7,9 milions de veneçolans havien migrat o s'havien refugiat en altres països i molts ciutadans per aconseguir aliments o per evitar caure en situació de carrer havien de recórrer a la prostitució, mendicitat o endeutament.[34]
Veneçuela va revocar el 26 de novembre de 2025 els drets d'operació a Iberia, TAP Air Portugal, Avianca, Latam Colombia, Turkish Airlines i Gol Transportes Aéreos que dies abans havien suspès els vols al país després de l'advertència de l'Administració Federal d'Aviació estatunidenca,[35] i en resposta Trump va anunciar el tancament de l'espai aeri del país advertint que les seves forces armades actuarien molt aviat contra narcotraficants de Veneçuela.[36]
Arrest a mans dels Estats Units d'Amèrica (2026)
[modifica]
El 3 de gener de 2026 durant un atac a gran escala a Veneçuela, Nicolás Maduro i la seva esposa i diputada, Cilia Flores, foren arrestats[1] al seu domicili de Caracas per les forces d'elit estatunidenques Delta Force. L'operació va deixar 80 morts entre civils i militars.[37] Posteriorment, foren duts forçosament a l'USS Iwo Jima, des d'on foren conduïts a Guantánamo i d'allà a Nova York per ser jutjats sota la legislació estatunidenca pels càrrecs de tràfic de drogues i d'armes en un tribunal federal de Manhattan.[1]
El 5 de gener de 2026 Maduro i la seva dona, Cilia Flores, van comparèixer davant del tribunal federal del districte sud de Nova York. Maduro es va declarar un presoner de guerra i no culpable en la seva primera aparició en el jutjat. Tanmateix, va al·legar immunitat com a cap d'estat.[38] Per a la seva defensa va contractar el penalista Barry J. Pollack, també advocat de Julian Assange als EUA.[39][40]
També el 5 de gener, a Caracas, Delcy Rodríguez, va prestar jurament en l'Assemblea Nacional com a presidenta interina de la República Bolivariana, ja que el govern veneçolà considera que Maduro continua sent el president constitucional i titular del càrrec.[41]
Per la seva banda, Trump va descartar la convocatòria d'eleccions a curt termini i va rebutjar facilitar el poder a la Nobel de la Pau María Corina Machado. El president dels Estats Units d'Amèrica va acceptar reconèixer de facto la presidència de Rodríguez, però sota l'advertiment que els Estats Units estava ara "al càrrec" de Veneçuela i volien accés total al petroli. A més, es reservaven llançar un segon atac si les autoritats veneçolanes no complien amb les seves demandes.[42] El dimarts 6 de gener de 2026 Donald Trump va assegurar que Veneçuela enviarà als Estats Units "entre 30 i 50 milions de barrils" de petroli d'alta qualitat.[43]
El 6 de gener de 2026 el diari estatunidenc The New York Times va publicar que el Departament de Justícia dels Estats Units d'Amèrica va admetre que el Càrtel de los Soles no existeix com a entitat criminal estructurada.[44] Aquest pretext va ser el que Washington va utilitzar per la cerca i captura de Maduro, al·legant que el Càrtel de los Soles era una organització terrorista liderada per Maduro que donava suport a altres grups com el Tren d'Aragua i el Càrtel de Sinaloa, com a part d'una conspiració per a enviar drogues al territori estatunidenc.[45]
Referències
[modifica]- 1 2 3 «Venezuela President Maduro captured after US strike and will face drugs and weapons charges» (en anglès). CNN, 3 gener 2026. [Consulta: 3 gener 2026].
- ↑ «Els Estats Units segresten el president de Veneçuela i pretenen jutjar-lo». [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ 3CatInfo. «3.350 quilòmetres escortat i emmanillat: el trajecte de Maduro entre Caracas i Nova York», 04-01-2026. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ 3CatInfo. «Maduro, davant el tribunal federal de Nova York: "Soc innocent, encara soc president de Veneçuela"», 05-01-2026. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Watts, Jonathan; Lopez, Virginia «Who is Nicolás Maduro? Profile of Venezuela's new president» (en anglès). The Guardian, 15-04-2013. ISSN: 0261-3077.
- 1 2 3 Santodomingo, Roger. De verde a Maduro. El sucesor de Chávez (en castellà). Penguin Random House Grupo Editorial Colombia, 2013-04-01. ISBN 978-958-8806-12-9.
- ↑ «La vida de Nicolás Maduro antes de ser presidente de Venezuela: de qué trabajaba y qué estudios tiene» (en castellà), 29-07-2024. [Consulta: 1r agost 2024].
- ↑ Zea. «Maduro se formó en Cuba desde 1986» (en castellà), 02-04-2013. [Consulta: 1r agost 2024].
- 1 2 Capetta, María del Pilar. «14 de abril de 2013: Nicolás Maduro asume a la presidencia» (en castellà). Instituto de Relaciones Internacionales, Universidad Nacional de La Plata. [Consulta: 12 agost 2024].
- ↑ «Oposición venezolana se lanza tras el revocatorio contra Maduro» (en castellà). La Informacion, 27 abril 2016. [Consulta: 8 agost 2024].
- ↑ «Maduro pren poders especials per governar per decret durant un any». 324, 20 novembre 2013. [Consulta: 28 gener 2025].
- ↑ «Maduro demana governar sis mesos per decret en matèria de seguretat». Ara, 12-03-2015. [Consulta: 28 gener 2025].
- 1 2 Revill, John. «Venezuela under Maduro shipped gold worth $5.2 billion to Switzerland» (en anglès). Reuters, 6 gener 2026. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Sibery, Brian; Loughman, Richard A. Bribery and corruption: navigating the global risks (en anglès). Hoboken, N.J.: Wiley, 2012. ISBN 978-1118011362.
- ↑ «La inflación de Venezuela llega al 180% y se confirma como la más alta del mundo» (en castellà). BBC Mundo, 18 febrer 2016. [Consulta: 28 gener 2025].
- ↑ Taylor, Alan. «Months of Deadly Anti-Government Protests in Venezuela» (en anglès). The Atlantic, 12 juny 2017. [Consulta: 21 juliol 2024].
- ↑ «Imposition of EU sanctions to address the situation in Venezuela» (en anglès). Unió Europea, 2017. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Hajdari, Una. «Switzerland freezes all Maduro-linked assets 'with immediate effect'» (en anglès). Euronews, 5 gener 2026. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ «Venezuela's sham presidential election» (en anglès). Financial Times, 16 maig 2018. [Consulta: 21 juliol 2024].
- ↑ Rodríguez Rosas, Ronny. «Maduro gana con la abstención histórica más alta en comicios presidenciales» (en castellà). Efecto Cocuyo, 20 maig 2018. Arxivat de l'original el 21 de desembre 2018. [Consulta: 21 juliol 2024].
- ↑ González Cappa, Daniel. «Cómo salió Venezuela de la hiperinflación y qué significa para la golpeada economía del país» (en castellà). BBC Mundo, 11 gener 2022. [Consulta: 29 juliol 2024].
- ↑ Olmo, Guillermo D. «Venezuela: la FAES, la polémica policía de élite creada por Nicolás Maduro a la que se acusa de ser un "grupo de exterminio"» (en castellà). BBC Mundo, 11 desembre 2019. [Consulta: 30 juliol 2024].
- ↑ Avendaño, Shari. «Maduro confirma 77 casos «importados» de COVID-19 y anuncia nuevas medidas económicas» (en castellà). Efecto Cocuyo, 22 març 2020. [Consulta: 17 octubre 2024].
- ↑ Camille Rodríguez Montilla, Astrid Suarez. «Venezuela: en la cuerda floja Guaidó y el gobierno interino» (en castellà), 22 desembre 2022. [Consulta: 29 desembre 2022].
- ↑ «¿Qué pasó con Juan Guaidó y su polémico viaje a Colombia?» (en castellà), 25 abril 2023.
- ↑ «Il Venezuela vuole un pezzo di Guyana» (en italià). il Post, 26-11-2023.
- ↑ «Maduro assina decretos para anexar parte da Guiana e transformar região em estado venezuelano» (en portuguès). Metro 1, 8 desembre 2023. [Consulta: 12 agost 2024].
- ↑ Reventós Meseguer, Berta. «El consell electoral, controlat pel chavisme, dona la victòria a Maduro i l'oposició no la reconeix». Ara, 29 juliol 2024. [Consulta: 29 juliol 2024].
- ↑ «Las imágenes más impactantes de las protestas en Venezuela» (en castellà). Euro News, 31-07-2024.
- ↑ Tomàs, Lluís. «Nicolás Maduro jura com a president de Veneçuela enmig d'una greu crisi política». El Nacional, 10 gener 2025. [Consulta: 10 gener 2025].
- ↑ Peralta, Patricio. «Economía debilitada y duras sanciones: Maduro inicia su tercer mandato entre creciente presión» (en castellà). France 24, 11 gener 2025. [Consulta: 27 març 2025].
- ↑ Ruiz, Arnau. «Els EUA ataquen una segona embarcació i maten tres presumptes narcotraficants veneçolans». El Nacional, 16 setembre 2025. [Consulta: 16 setembre 2025].
- ↑ Faguy, Ana. «Trump says US hit 'big facility' linked to alleged Venezuelan drug boats» (en anglès). BBC. [Consulta: 31 desembre 2025].
- ↑ «Llamamiento de emergencia: Situación de Venezuela» (en castellà). ACNUR, 01-05-2025. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Florantonia Singer Javier F. Magariño. «Venezuela revoca las concesiones a Iberia, TAP, Avianca, Latam, Turkish y Gol tras suspender sus vuelos en plena escalada militar» (en castellà). El Pais, 27 novembre 2025. [Consulta: 30 novembre 2025].
- ↑ Asbert, Adrià. «Nova escalada a Veneçuela: Trump anuncia el tancament de l'espai aeri del país». El Nacional, 29 novembre 2025. [Consulta: 30 novembre 2025].
- ↑ «Revelen que hi ha 32 soldats cubans entre els 80 morts per l'atac de Trump a Veneçuela», 06-01-2026. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Christina Thykjaer, Gavin Blackburn. «Venezuela's Nicolas Maduro pleads not guilty to drugs charges in first US court appearance» (en anglès). Euronews, 5 gener 2026. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ «Maduro's lawyer, known for being 'meticulous,' previously defended Julian Assange» (en anglès). NBC News, 05-01-2026. [Consulta: 6 gener 2026].
- ↑ «Maduro contracta l'advocat d'Assange perquè el defensi contra l'acusació de narcoterrorisme als EUA». El Nacional, 05-01-2026. [Consulta: 6 gener 2026].
- ↑ «Delcy Rodríguez assumeix formalment la presidència interina de Veneçuela». [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ NTC, À Punt. «Trump descarta les eleccions a Veneçuela a curt termini», 06-01-2026. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Aranda, Quim. «Trump diu que Veneçuela li entregarà fins a 50 milions de barrils de petroli», 07-01-2026. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ RTVE.es/EFE. «El Departamento de Justicia de EE.UU. elimina la mención a Maduro como líder del Cartel de los Soles» (en castellà), 07-01-2026. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Gilbert, Abel. «EEUU corrige la designación del Cártel de los Soles como grupo criminal y lo califica ahora de 'sistema clientelar'» (en castellà), 06-01-2026. [Consulta: 7 gener 2026].
