Nikolai Krestinski

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaNikolai Krestinskí
Bundesarchiv Bild 102-08858, Nikolai Nikolajewitsch Krestinski.jpg
Biografia
Naixement 13 d'octubre de 1883
Rússia Mogilev, voblast de Mahiliou (Imperi Rus)
Mort 15 de març de 1938(1938-03-15) (als 54 anys)
Bandera de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia Moscou, RSFS de Rússia
Causa de mort Afusellament
Lloc d'enterrament Camp d'afusellament Communarka
  Secretari Responsable del Partit Bolxevic
desembre de 1919 – març de 1921
  Comissari del Poble de Finances de la RSFS de Rússia
16 d'agost de 1918 – 22 de novembre de 1922
President Vladímir Lenin
Dades personals
Nacionalitat Unió Soviètica Soviètic
Activitat
Ocupació Diplomàtic, advocat i polític
Partit Partit Comunista de Tota la Unió
Participà en
26 gener 193417th Congress of the All-Union Communist Party Tradueix
26 juny 193016th Congress of the All-Union Communist Party Tradueix
2 desembre 192715th Congress of the All-Union Communist Party Tradueix
18 desembre 192514th Congress of the All-Union Communist Party Tradueix
23 maig 192413th Congress of the Russian Communist Party Tradueix
17 abril 192312th Congress of the Russian Communist Party Tradueix
27 març 1922XI Congrés del Partit Comunista Rus
8 març 192110th Congress of the Russian Communist Party Tradueix
29 març 1920IX Congrés del Partit Comunista Rus
18 març 19198th Congress of the Russian Communist Party Tradueix
6 març 1918VII Congrés del Partit Comunista Rus
8 agost 19176th Congress of the Russian Social Democratic Labour Party Tradueix
Signatura
Modifica les dades a Wikidata

Nikolai Nikolàievitx Kretinski (rus: Никола́й Никола́евич Крести́нский; 13 d'octubre de 1883 – 15 de març de 1938) va ser un revolucionari bolxevic rus i un polític soviètic.

Biografia[modifica]

Kretinski va néixer a la ciutat de Mogilev,[1][2] actualment al voblast de Mahiliou, Bielorússia. Segons l'arxiver rus A.B. Roginki, Kretinski era d'ètnia russa;[1] mentre que d'altres fons citen que tenia orígens ucraïnesos,[2] tot i que d'acord amb Fèlix Txuev, Viatxeslav Mólotov afirmava que la família de Kretinski s'havia convertit del judaisme al cristianisme rus.[3]

Ascens al poder[modifica]

Kretinski s'uní al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus el 1903, unint-se a la facció bolxevic. Després de la Revolució de Febrer, que acabà amb la monarquia a Rússia, demostrà ser un organitzador capaç i va ser elegit pel Comitè Central del Partit Bolxevic el 3 d'agost de 1917. El 16 de gener de 1919 va ser fet membre del primer Orgburó soviètic, i el 25 de març del mateix any membre del Politburó. A més, va ser fet membre del Comitè Central del Secretari Responsable del Partit Bolxevic el 29 de novembre, servint en aquest càrrec un any i mig.

Caiguda del poder[modifica]

A finals de 1920 i inics de 1921, després de la victòria bolxevic a la Guerra Civil Russa, Kretinski donà suport a la facció de Leon Trotski en una disputa cada vegada més amarga sobre la direcció del país. Després de la victòria de Vladímir Lenin al X Congrés del Partit del març de 1921, Kretinski perdé els seus càrrecs al Politburó, a l'Orgburó i al Secretariat, sent nomenat ambaixador soviètic a Alemanya. El càrrec era important i sensible a causa de la relació crucial i delicada de la Rússia Soviètica amb Alemanya en aquells moments, però realment no era tan important com els càrrecs que abandonava.

Kretinski donà suport a Trotski i a l'Oposició d'Esquerra entre 1923 i inicis de 1927, però a finals d'aquell any se separà de Trotski, fins a trencar amb l'oposició[4] a l'abril de 1928.

El judici-espectacle[modifica]

Kretinski continuà treballant com a diplomàtic dins el 1937, quan va ser detingut durant la Gran Purga. Va ser sotmès a judici (com a part del Judici dels Vint-i-un) el 12 de març de 1938. Mentre que la majoria de la resta d'acusats van admetre la seva culpa durant els Judicis Espectacle de Moscou, Kretinski inicialment ho negà tot, però l'endemà ho capgirà tot:

El 12 de març va dir al jutge president, Vasili Ulrikh:

« Mai no he estat un membre del "bloc de l'ala dreta i trotskista", que no sabia ni que existís. No he comès cap dels crims dels que hem culpen; i en particular, no sóc culpable d'haver mantingut relacions amb el servei secret alemany. »

Però el dia, després de mesures especials que li dislocaren l'espatlla entre altres coses, va capgirar el seu al·legat dient:[5]

« Ahir, sota la influència d'una momentània sensació de falsa vergonya, provocat per l'atmosfera de la penosa impressió creada per la lectura pública de l'acusació, agreujat per la meva mala salut, no us vaig dir la veritat, no podia dir que era culpable. I en lloc de dir "Sí, sóc culpable", gairebé vaig respondre de forma mecànica: "No, no sóc culpable". »

Als documents interns del NKVD es descobrí que Nikolai Krestinski (juntament amb Nikolai Bukharin i Christian Rakovski) va ser sentenciat a ser afusellat el 2 de març de 1938, el dia que s'inicià el judici. Si bé podria tractar-se d'un error, fa reflexionar sobre la possibilitat que la sentència real podria haver estat ja decidida prèviament a l'inici del judici.

Va ser parcialment exonerat dels seus càrrecs durant la desestalinització de Nikita Khrusxov, i declarat innocent durant la perestroika.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nikolai Krestinski Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 Roginsky, A.B. (Ed.). "1938. March". 1998. The Communarka Memorial. Жертвы политического террора в СССР (Victims of Political Terror in the USSR). Memorial International Historical-Enlightenment, Human Rights and Humanitarian Society. 26 Feb. 2009. (rus) http://www.memo.ru/memory/communarka/Chapter5.htm
  2. 2,0 2,1 Rumyantzev, Vyacheslav. "Крестинский Николай Николаевич " ("Krestinsky Nikolai Nikolaevich"). ХРОНОС – Всемирная История в Интернете (HRONOS World History on the Internet). 26 Feb. 2009. http://www.hronos.km.ru/biograf/krestinski.html (rus)
  3. Chuev, Felix (ed), Molotov Remembers: Inside Kremlin Politics, 1993, Dee Ivan Inc
  4. Gus Fagan Biographical Introduction to Christian Rakovsky, 1980
  5. Robert Conquest, The Great Terror: A Reassessment" Page 352