Anne de Lenclos nasqué a París. Era filla d'Henri de Lanclos, mariscal del duc de Turena, un gentilhome, llibertí neoepicuri, de qui va rebre el sobrenom de «Ninon». Va ser el seu pare qui la va introduir en una visió del món escèptica i en un codi d'ètica llibertí en el qual ella se situà aviat. La seva mare, en canvi, Marie-Barbe de la Marche, era una devota catòlica que tenia com a objectiu educar la seva filla en els estrictes estàndards morals de la contrareforma catòlica.[1]
Ben aviat va mostrar el domini del llaüt i el clavicordi, el coneixement de diverses llengües estrangeres, com el castellà i l'italià, l'afició a la lectura i la devoció per la filosofia de Montaigne.[1]
L'any 1632 el seu pare fugí de França per haver partipat en un duel, i com que la mare de Ninon morí pocs anys més tard, Anne de l'Enclos entrà en un convent durant un any. Per a la resta de la seva vida ella decidí romandre soltera i independent.
Quan tornà a París esdevingué una persona popular en els salons francesos i la seva cambra un centre de discussió de literatura i altres arts. Va encoratjar el jove Molière i també a la mort de Ninon deixà diners, per a comprar llibres, a un nen de 9 anys, François Marie Arouet, que arribaria a ser Voltaire.
Portada d'una edició de les cartes de Ninon de l'Enclos
Lenclos va ser una de les cortesanes més cèlebres de París, i al llarg de la seva vida va ser amant de molts homes prominents, entre els quals Luis II de Borbó-Condé, cosí del rei; François-Jacques d'Amboise, comte d'Aubijoux, François, duc de La Rochefoucauld, Gaston de Coligny, el mariscal d'Estrées, l'astrònom Christiaan Huygens. Es diu que l'autor Horace Walpole nascut anys més tard de la mort de Ninon li posaria el sobrenom de «Notre Dame des Amours». Va classificar els seus amants en «pagadors», «màrtirs» (pretendents desesperats) i favorits o «capritxos» (els electes del moment).[5] Entre els seus amants del clergat incloïa l'abat de Chateauneuf, padrí de Voltaire, i l'abat Gédoyn. El cardenal Richelieu va ser un dels seus peticionaris rebutjats.
La vida d'ella, les seves opinions sobre la religió organitzada i les seves actituds liberals i hedonistes la conduïren a la presó, al convent de Madelonnettes, l'any 1656. Tanmateix, no gaire temps després la va visitar la reina Cristina de Suècia i va ser qui va escriure al cardenal Mazarino per alliberar-la.
La seva actitud filosòfica propugnava la llibertat sexual, una llibertat que donés pas a les experiències de la naturalesa material humana i a la seva variant sublimada, l'experiència amorosa, a la recerca dels plaers. Així, Lenclos renegava del platonisme, que exalta un amor espiritualitzat il·lusori i impossible, i atribuïa la motivació de moltes activitats intel·lectuals a la primacia del plaer, en la consecució del qual equiparava l'actitud epicúria de dones i homes.[1]
Nicolas-André Monsiau, Molière llegint Tartuf a casa de Ninon de Lenclos (1802)
A finals de la dècada de 1660 es va concentrar més en el suport als seus amics literats. Des de 1667, hostatjà els seus invitats a l'hôtel Sagonne. En aquells anys va ser generosa mecenes de diversos escriptors, entre els quals Jean Racine, Voltaire, Molière, que li demanà consells per a la seva obra teatral Tartuffe... Més tard va ser amiga íntima de Françoise d'Aubigné, més coneguda sota el nom de Madame de Maintenon, després esposa morganàtica de Lluís XIV.[1]
Ninon de L'Enclos morí als 84 anys molt acabalada i, sempre agnòstica, es va mantenir convençuda de no tenir pas ànima.[7]
Se'n conserva un recull de cartes, algunes de les quals probablement són apòcrifes:
Lettres de Ninon de L'Enclos au marquis de Sévigné, recollides per Damours, 1750, éditions Francois Joly.
Lettres de Ninon de L'Enclos au marquis de Sévigné, recollides per Crébillon fils, édition François Joly, Amsterdam, 1750. Deux parties en un volume in-12, XII-184-200 pages (cada part precedida per un gravat de Fessard). De fet, la primera edició d'aquestes cartes, l'ha atribuí, falsament, Gay a Damours, però Tchemerzine les restituí a Crébillon fill. Vegeu Gay II, 828. Tchemerzine IV, 197.
Bibliothèque épistolaire, ou choix des plus belles lettres des femmes les plus célèbres du siècle de Louis XIV. Lettres de Ninon de l'Enclos, de Mme de Maintenon, des Ursins, de Caylus, etc., recollides per A. Delanoue.
El 1659, dins La Coquette vengée (obra d'atribució dubtosa), ella respon a diversos atacs que li van fer.
S'han fet diverses obres literàries, i tambe musicals, sobre ella:
Ninon de l'Enclos, comédie historique en un acte, mêlée de vaudevilles per Charles Henrion, Armand Henri Ragueneau de la Chainaye. Éditeur Mad. Cavanagh, Paris, An XII [i. e. 1804].
El científic Huyghens, que va ser un dels seus amants, va fer versos dedicats a ella:
Elle a cinq instruments dont je suis amoureux:
Les deux premiers, ses mains; les deux autres, ses yeux;
Hôtel de Ninon de Lenclos, al número 28 de la rue des TournellesPour le plus beau de tous, le cinquième qui reste,
Lettres de Ninon de L'Enclos au marquis de Sévigné, recollides per Crébillon fils, édition François Joly, Amsterdam, 1750. Deux parties en un volume in-12, XII-184-200 pages (cada part precedida per un gravat de Fessard). De fet, la primera edició d'aquestes cartes, l'ha atribuí, falsament, Gay a Damours, però Tchemerzine les restituí a Crébillon fill. Vegeu Gay II, 828. Tchemerzine IV, 197.
.jpg)
