Nostra Senyora de París

*Nostra Senyora de París*
(fr) Notre-Dame de Paris
	;
Subtítol	1482
Tipus	obra literària
Fitxa
Autor	Victor Hugo
Llengua	francès
Il·lustrador	Luc Olivier Merson
Publicació	França , 1831
Dades i xifres
Tema	patrimoni cultural, modals i arquitectura gòtica
Gènere	ficció històrica i ficció gòtica
Personatges	Clopin Trouillefou (en) ; Esméralda (en) ; Fleur-de-Lys (en) ; Claude Frollo (en) ; Captain Phoebus (en) ; Quasimodo; Pierre Gringoire (en) ; Sister Gudule (en) ; Jehan Frollo (en) ; Lluís XI de França; Djali (en)
Lloc de la narració	París ; Notre-Dame de París ; place de l'Hôtel-de-Ville - Esplanade de la Libération (en) ; Cour des miracles ; Palau de Justícia de París
Representa a	Ananke i Notre-Dame de París
Moviment	Romanticisme
Obra derivada	Esmeralda (en) , La Esmeralda, Una gran promesa, Klokkeren fra Notre Dame (en) , La Esmeralda (en) , Notre-Dame de Paris (fr) , Quasimodo d'El Paris (en) , The Magical Adventures of Quasimodo (en) , Esmeralda (en) , The Darling of Paris (en) , The Hunchback of Notre Dame (en) , The Hunchback of Notre Dame (en) , The Hunchback of Notre Dame (en) , El geperut de Notre Dame, The Hunchback (en) , The Hunchback of Notre Dame (en) , The Hunchback of Notre-Dame (en) , Notre-Dame de Paris, Phantom of the Paradise, Nostra Senyora de París, El geperut de Notre-Dame i The Hunchback of Notre Dame II

Nostra Senyora de París - originalment en francès Notre-Dame de Paris - és una novel·la de Victor Hugo^[1] publicada el 1831. També pren el nom de El geperut de Nôtre Dame, pel seu protagonista, que viu a l'església de Notre-Dame de París. L'èxit del llibre ha propiciat diverses adaptacions al teatre i al cinema i al·lusions en autors posteriors.

Argument[modifica]

Frollo s'encarrega de l'església de Nostra Senyora amb l'ajuda del campaner Quasimodo, un geperut sord-mut a qui ha adoptat. Un dia veu ballar Esmeralda, d'una tribu de gitanos, i se n'enamora perdudament. Mana al seu protegit que la segresti, però el capità Febus ho evita i Quasimodo és arrestat. Mentre el geperut està patint el càstig públic i sent com la multitud l'increpa, s'acosta Esmeralda per donar-li aigua i animar-lo. Ell queda enamorat de la compassió de la jove.

Frollo planeja matar Febus per gelosia i ho munta de tal manera que sembla que sigui Esmeralda la culpable. La justícia la vol condemnar a la forca però Quasimodo s'hi acosta i la rescata, portant-la a dins de l'església que, en ser terreny sagrat, no permet que entrin a buscar-la els guàrdies. Allà dins Frollo vol fer-la seva i com que ella s'hi nega, l'entrega a la justícia malgrat els precs de la mare d'Esmeralda, que retroba la seva filla després d'anys de separació. Quasimodo, furiós per la traïció, mata Frollo fent-lo caure des de dalt del campanar i busca el cadàver de la seva estimada per plorar-lo com es mereix.

Temes[modifica]

La novel·la conté diversos temes propis del romanticisme. En primer lloc Quasimodo és una figura marginal però extremadament positiva, igual que la gitana, fruit de la fascinació dels romàntics per allò exòtic i situat als marges de la societat burgesa. L'amor com a motor de les accions (un amor no correspost, impossible), els elements de fulletó com la trobada amb la mare i el final tràgic són també típicament romàntics.

El llibre explora l'oposició entre el bé i el mal, la bellesa física i la lletjor (amb una parella principal semblant a la Bella i la Bèstia), els espais oberts (París) i tancats (l'església) i l'amor pur (Quasimodo) i el merament carnal (Frollo). Aquests antagonismes estructuren la novel·la, que denuncia la injustícia de les forces de l'ordre, les quals massa sovint persegueixen els pobres i no els autèntics instigadors dels crims, impedint la felicitat dels protagonistes.

Estil[modifica]

L'ambient de l'obra és crepuscular i gairebé totes les escenes d'importància se situen tenint la catedral de Notre Dame com a eix principal (d'aquí que el seu nom sigui el títol original). Aquesta elecció no és causal, ja que l'església personifica l'estil gòtic i l'atmosfera que hi associaven els romàntics: una època fosca, amb la religió dominant un panorama amb presència d'elements misteriosos i grans passions. Els episodis s'encadenen com escenes de teatre, fet que reflecteix el vessant d'Hugo com a dramaturg, que passen tots a un sol escenari, que esdevé alhora decorat i personatge.

El llibre té una prosa detallada, amb descripcions d'indrets i personatges i abundant ús del monòleg interior indirecte i un narrador omniscient per reflectir els pensaments i sentiments dels personatges, una tècnica molt emprada durant el segle xix. D'aquest segle és propi també el costumisme que apareix a la novel·la en la descripció de tipus socials, especialment del poble.

Referències[modifica]

↑ "Real-life Quasimodo uncovered in Tate archives", Roya Nikkhah, The Daily Telegraph, 15 Aug 2010

Vegeu també[modifica]

Francon

Llista de referències catalanes en obres escrites

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nostra Senyora de París

[nikkhah-1] "Real-life Quasimodo uncovered in Tate archives", Roya Nikkhah, The Daily Telegraph, 15 Aug 2010

[1]