Oda a la Pàtria
L'Oda La Pàtria és un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major (versos nobles), escrit el 1832 per Bonaventura Carles Aribau a Madrid per a felicitar l'aniversari del banquer Gaspar Remisa. El poema portà realment per títol La Pàtria. (Trobes), però ha estat popularment conegut per Oda a la Pàtria.
El poema és un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua catalana. La seva publicació, l'any 1833, en el diari "El Vapor", es considera el punt d'inici de la Renaixença a Catalunya. El poema tornà a ser reproduït el 1836 a Memorias para un Diccionario crítico de los escritores catalanes de Fèlix Torres.[1]
Anàlisi de l'obra
Motivació de l'obra
En la carta que Aribau adjuntà al manuscrit del poema i que envià al seu amic Francesc Renart i Arús, hi exposà el motiu d'haver escrit l'Oda i li encomanà de corregir-la i de remetre-la a l'impressor Antoni Bergnes de las Casas.[2]
En la carta, el mateix Aribau explica com va ser escrita l'Oda per a felicitar llur patró Gaspar Remisa en el dia del seu sant. L'ofrena d'Aribau a Gaspar Remisa va aparèixer posteriorment al diari El Vapor el 24 d'agost del 1833.
La Pàtria presenta dues finalitats: una de general, l'evocació de la pàtria, i una d'específica, l'elogi de Gaspar Remisa. Mitjançant la primera intenció, Aribau vol agradar el seu patró, el qual lloa a la darrera octava del poema.
Primera octava
Aribau lamenta que hi ha una cosa que es perd per sempre, la llengua catalana. És un plany, un comiat resignat d'una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyala Manuel de Montoliu i Victor Revolta.
L'evocació de la pàtria es fa com el d'un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme.[3]
Segona octava
La retòrica del poema està al servei de l'enyorament, de l'elegia. Ara s'associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.
Tercera octava
És també un cant d'enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb les Apologies de la llengua de Josep Pau Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: Fem-li un refugi a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la.
Quarta octava
El que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho amb el propòsit de l'obra perquè la grandesa s'encomana a l'amo i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró. Aqui es venç al castellanisme.
Cinquena octava
Torna l'evocació del què podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, doncs és amb la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit.
Sisena octava
Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i amb l'exaltació del lloc d'origen lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.
Referències
- ↑ Joan Manuel Prado i d'altres, Història de la Literatura Catalana, Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I, ISBN 84-8332-596-9
- ↑ Carta d'Aribau a Francesc Renart i Arús
- ↑ Manzoni, I promesi esposi, capítol VII
