Operació Turquesa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentOperació Turquesa
Imatge
Map
 2° S, 30° E / 2°S,30°E / -2; 30
Tipusoperació militar
forces de pacificació Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps23 juny - 21 agost 1994 Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióRuanda Modifica el valor a Wikidata
EstatFrança Modifica el valor a Wikidata
Comandat perJean-Claude Lafourcade Modifica el valor a Wikidata
Nombre de participants2.500 soldats Modifica el valor a Wikidata
ObjectiuAcabar amb les massacres
CausaGenocidi de Rwanda
Resolució 929 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides Modifica el valor a Wikidata

L'Operació Turquesa (francès, Opération Turquoise) va ser una operació militar organitzada per França i autoritzada per la resolució 929 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 22 de juny de 1994[1] durant el genocidi dels tutsis a Ruanda. Tenia com a missió acabar amb els assassinats sempre que sigui possible, eventualment utilitzant la força.

L'operació turquesa és una gran intervenció militar francesa amb el desplegament de més de 2.500 homes. Defensada per alguns com una intervenció humanitària, ha estat fortament criticada i sempre ha estat objecte, fins tot 20 anys després dels fets, de controvèrsies pel que fa al paper de França en el genocidi.

Objectiu i ordre de missió[modifica]

L'objectiu d'aquesta operació s'especifica en la pròpia ordre d'operació, per les consignes següents del comandament relatives a les regles de comportament del sistema en el teatre d'operacions (paràgraf QUINTO/Alpha):[2]

« Adoptar una actitud d'estricta neutralitat vis-a-vis de les diferents faccions en guerra. Insistir en la idea que l'exèrcit francès ha vingut a aturar les massacres però no a lluitar contra el FPR ni a recolzar les FAR perquè les accions empreses no s'interpretin com una ajuda a les tropes del govern. Manifestar la determinació de França, en aquesta acció, tot intentant promoure l'inici d'un veritable diàleg entre els bel·ligerants. Marcar, si fos necessari, l'ús de la força per la voluntat francesa de detenir les massacres i protegir la població. »

Va ser dirigida pel general francès Jean-Claude Lafourcade. La resolució 929 precisa que el Consell de Seguretat:

« ...dona el seu acord a que es pugui establir una operació multinacional a Ruanda amb finalitats humanitàries fins que la UNAMIR sigui dotada dels efectius necessaris» Ha de ser ...una operació temporal, sota comandament i control nacional, tenint com a objectiu contribuir imparcialment a la seguretat i protecció de persones desplaçades, refugiats i civils en risc a Ruanda. »

L'operació de l'ONU com la UNAMIR, l'estatut de l'Operació Turquesa li dona més mitjans militars, ja que es refereix al Capítol VII de la Carta de les Nacions Unides[3] (Acció en cas d'amenaça per a la pau, violació de la pau i acte d'agressió), a diferència de la UNAMIR, que cau sota Capítol VI de la Carta de les Nacions Unides[4] (Arranjament pacífic de controvèrsies).

La formació[modifica]

El 16 de maig de 1994, Jean-Hervé Bradol, membre de Metges Sense Fronteres que va obrir un hospital de campanya el 13 d'abril a Kigali, acusa seriosament les autoritats polítiques franceses en una entrevista a TF1: « Les responsabilitats de França són particularment aclaparadores. Les persones que avui estan matant, que estan implementant aquesta planificada política d'extermini sistemàtica, són finançades, entrenades i armades per França [...]. No hem escoltat per ara que cap funcionari francès condemni clarament aquestes massacres, però aquestes persones són ben conegudes per l'estat francès, ja que estan equipades per ell.»[5] El 18 de maig, l'organització va demanar públicament a les autoritats franceses que utilitzessin la seva influència per aturar les massacres. El 24 de maig va testificar davant la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides i el 18 de juny va demanar una intervenció armada per part de les Nacions Unides, afirmant: « No aturem d'un genocidi amb metges »[6][7]

Mapa de la Fase 1 de l'Operació Turquesa

Sense que sigui fàcil saber en quina mesura aquestes intervencions públiques han pesat sobre les decisions franceses, tot i haver votat reducció de d'efectius de la UNAMIR el 21 d'abril de 1994, França va esdevenir molt activa a l'ONU en els debats sobre l'enfortiment de la UNAMIR al de maig de 1994, però es negà a enfortir les seves pròpies forces.[8] Durant la primera setmana del genocidi, Nigèria havia intentat enfortir la UNAMIR. Era el mateix, més tard, de la República Txeca, Espanya, Argentina i Nova Zelanda.[9] Però l'ONU no va poder acceptar que aquesta UNAMIR 2 s'hagués d'instaurar ràpidament. Enfront del que descriu com una inèrcia de la comunitat internacional, França va decidir intervenir i presentar una proposta de resolució el 20 de juny,[10][11]però obté difícilment[12] l'aprovació del Consell de Seguretat de l'ONU, per dur a terme l'Operació Turquesa del 22 de juny al 21 d'agost de 1994, data del reforçament de la UNAMIR demanat pel seu comandant des del començament del genocidi.[13] Alguns països africans[14] van accedir a unir-se a França en aquest operació.

La dificultat d'obtenir aquesta missió estava relacionada amb la percepció que molts països tenien de la política de França a Ruanda i les seves intencions reals o suposades, atesa la seva participació a Ruanda durant molts anys, la seva oposició al FPR, i perquè va ser l'únic país que va reconèixer el Govern interí ruandès,[15] responsable del genocidi[16] Aquest debat també existia dins de l'estat francès. De cara als partidaris[17][18] d'una intervenció militar per oposar-se al FPR, Édouard Balladur, llavors primer ministre de la República Francesa, va escriure el 21 d'abril al president François Mitterrand que una de les condicions per a l'èxit de l'operació exigia « limitar les operacions humanitàries i no deixar-nos anar al que seria considerada com una expedició colonial al cor de Rwanda. »[19] A més, la presència francesa estava limitada a dos mesos. Abans de la missió d'informació parlamentària sobre Ruanda, el Sr. Balladur va especificar[20] que « slguns funcionaris (han) considerat una intervenció militar, incloent a Kigali. No obstant això, es va arribar ràpidament a un acord entre el President de la República i ell per rebutjar la hipòtesi que podria arrossegar a França en el conflicte o el risc de ser acusat per les potències de la regió.»

Aquesta ambivalència[21] també sembla compartida pels soldats i els seus oficials sobre el terreny. Durant la seva entrevista a Goma a finals de juny amb el general Lafourcade per delimitar les zones respectives ocupades pel FPR i l'Operació Turquesa, el comandant de la UNAMIR, el general Dallaire assenyala que si bé el general Lafourcade no cerca la confrontació directa amb el FPR, no es pot dir el mateix dels que l'envolten, que en nom de la lleialtat de França amb els seus antics amics, pensen que l'operació està destinada a ajudar a les Forces Armades Ruandeses per contrarestar el FPR.[22] La confrontació amb les realitats del genocidi va ser un xoc per a molts membres de l'Operació.

El desenvolupament de l'operació[modifica]

Inici, 22 de juny de 1994[modifica]

Aquesta operació fou dirigida des del Zaire. L'ordre de la missió de Turquesa de 22 de juny de 1994 estableixi que l'exèrcit francès ha d'entrar a Rwanda des de Gisenyi, al nord-oest de Ruanda, i Cyangugu al sud-oest de Ruanda. L'aeroport de Goma al Zaire serveix com a base logística de l'operació mentre el destacament d'aire està situat a Kisangani.

L'objectiu declarat és protegir, en una «zona humanitària segura », les «persones amenaçades » tant pel genocidi com pel conflicte militar entre el FPR i el govern interí ruandès. No s'estableix cap jerarquia entre els amenaçats pel genocidi i els que estan amenaçats pels efectes col·laterals del conflicte armat. Es van equiparar amb els dos bàndols d'un conflicte militar. Per tant, el genocidi es percebia com un fenomen col·lateral de la guerra. Es va ordenar romandre neutral entre aquestes parts. En particular, no es tractava d'arrestar als responsables del genocidi. La missió era aturar les matances i incitar les Forces Armades Ruandeses a restablir la seva autoritat,[23] mentre que eren directament implicades en el genocidi. La neutralitat de la intervenció va ser criticada en particular per Jean-Hervé Bradol, gerent del programa de Metges Sense Fronteres, una operació purament humanitària que semblava insuficient per evitar un genocidi.[24]

La composició de la força Turquesa[modifica]

La força comptava amb 2.550 militars de l'exèrcit francès i 500 altres vinguts de set països d'Àfrica (Senegal, Guinea Bissau, el Txad, Mauritània, Egipte, Níger i Congo). Es va beneficiar de cobertura per satèl·lit de la Unió Europea Occidental que li va permetre localitzar els camps de refugiats i les columnes mòbils. La flota d'Antónov del traficant d'armes Viktor Bout fou utilitzada per a l'ocasió per l'exèrcit francès per a la transferència d'equips i tropes a través del transport de mercaderies i la societat SPAIROPS (Spécial Air Opération Inlt) dirigida per Michel Victor Thomas.[25]

Unitats franceses implicades :

Les primeres intervencions[modifica]

Paracaigudistes francesos el 14 d'agost de 1994 vigilant l'aeroport de Kigali.

El camp de refugiats Nyarushishi, prop de Cyangugu, agrupava entre 8.000 i 10.000 supervivents, principalment tutsis. El campament està organitzat pel CICR i regularment amenaçat pels genocidaris. L'operació Turquesa va proporcionar ràpidament protecció per a aquest campament, ubicat a la zona sud del ZHS, inclosa la companyia del 2n Regiment d'Infanteria Exterior.

Les forces franceses van salvar la vida d'unes 15.000 persones,[26] proporcionant protecció als camps de refugiats (com ara Nyarushishi) i organitzant operacions d'exfiltracions de supervivents de massacres.

A Bisesero, una cadena de turons a l'Oest de Ruanda, al sud de Kibuye (Ruanda), on 65.000 tutsis són enterrats en un memorial. Foren massacrats durant el genocidi.

Bisesero era part de la zona nord de l'Operació Turquesa. A l'inici de l'Operació Turquesa, els comandos del COS havien rebut informació falsa a les autoritats ruandeses segons les quals infiltrats del FPR es concentrarien a Bisesero. En realitat eren supervivents debilitats per tres mesos de resistència al genocidi. Alertat pels periodistes, un destacament del COS va descobrir el 27 de juny de 1994 unes dotzenes d'aquests refugiats i reconeix la realitat de la matança de civils per les forces del govern de Ruanda (FAR, la gendarmeria i la milícia). Tres dies després, el 30 de juny de 1994, un altre destacament va trobar aquests supervivents. Però mentrestant la meitat d'ells havien estat massacrats, al voltant d'un miler dels dos mil restants. Aquests esdeveniments donen lloc a una considerable controvèrsia en 1998: ¿per què els militars han d'esperar tres dies per rescatar els supervivents?[27] Es va enviar la informació del primer destacament als seus superiors? Havia calculat les conseqüències? El segon destacament va descobrir els supervivents per casualitat? Havia rebut l'ordre de rescatar-los? Va actuar per iniciativa pròpia? Aquesta controvèrsia serà ressuscitada el 2005 per denúncies de ruandeses davant del Tribunal aux Armées de Paris.

Mapa de la Fase 2 de l'Operació Turquesa

Segons el mandat donat per l'ONU, s'hauria d'evitar qualsevol contacte militar hostil entre els soldats de la Operació Turquesa i el FPR. No obstant això, es van produir enfrontaments militars amb soldats del FPR de Paul Kagame del 2 al 20 de juliol de 1994.[28] Una dotzena de soldats de l'Operació Turquesa, fets presoners pel FPR després d'una emboscada a la regió de Butare, van ser alliberats a conseqüència de les negociacions. En un altre incident entre Kibuye i Gikongoro, dos soldats francesos van sobreviure al foc del FPR amb la seva armilla antibales.[29]

La creació de la « Zona Humanitària Segura »[modifica]

Es va crear una « zona humanitària segura» al sud-oest de Ruanda, destinada a prevenir els enfrontaments entre les Forces Armades Ruandeses del govern genocida i el Front Patriòtic Ruandès que guanyava terreny.

Replegament de les forces genocidàries al Zaire[modifica]

Zona humanitària segura

No va ser fins al 7 de juliol, sobre el consell de l'ambaixador de França a Ruanda i del General Lafourcade, comandant de la Força Turquesa, que França va començar a considerar desacreditat el govern interí ruandès com a responsable del genocidi. En particular, França va rebutjar una extensió de la "zona humanitària segura" que va demanar el govern per allunyar-se del FPR. El 14 de juliol es va enviar un telegrama al general Lafourcade demanant-li que denegués l'accés a la "zona humanitària segura" als membres del govern interí. Però si França no havia portat a terme una operació d'exfiltració, tampoc havia detingut els membres del govern interí que havia va demanat estar al HSZ, amb l'argument que aquestes mesures no podien ser preses per decisió de l'ONU.[30]

També la « zona humanitària segura » podria servir com a refugi per a diversos funcionaris del govern interí ruandès que podrien passar al Zaire. En particular, el 17 de juliol de 1994, un comboi civil escortat per membres armats de la guàrdia presidencial de Ruanda s'atura a una vila de Cyangugu, a la vora del llac Kivu, al sud de la ZHS controlada pels francesos. El comandant del sector, el tinent coronel Jacques Hogard, garanteix la identitat d'aquestes persones, amb un grup comandament del 2n Regiment Estranger Paracaigudista i identifica dos líders polítics del govern interí de Ruanda: el President de la República en funcions Théodore Sindikubwabo, i el ministre d'afers exteriors, Jérôme Bicamumpaka. L'entrevista és tibant. Jacques Hogard anuncia als seus interlocutors que està fora de qüestió que un govern interí es traslladi a Cyangugu. Sense informació o instruccions sobre què fer amb aquestes personalitats, informa al seu superior, el general Lafourcade, qui informa a París. Però els fugitius deixen en 24 hores la zona humanitària segura abans que arribin instruccions sobre què fer.[30][31][32]

L'informe parlamentari francès mostrarà molts elements que testimonien que el desarmament dels genocidaris era insuficient, i que no es va produir cap detenció de genocidaris. En la seva audiència, Alain Juppé, ministre d'Afers Exteriors de França el 1994, argumentarà que «donat el personal assignat a l'Operació Turquesa, no ha estat possible procedir a l'arrest de probables criminals de guerra, a més el Consell de Seguretat mai ha concedit tal mandat».[33]

A l'octubre de 1994, la revista mensual de la legió, Képi blanc, va escriure que l'estat major tàctic va provocar i va organitzar l'evacuació del govern de Ruanda a Zaire.[34]

Els soldats de l'Operació Turquesa s'enfrontaren a una greu epidèmia de còlera que va esclatar en els campaments de refugiats hutus de Goma alZaire. Es van dur a terme gairebé 100.000 consultes mèdiques i 25.000 vacunacion.[35]

Metges Sense Fronteres va abandonar els camps de refugiats al Zaire el novembre de 1994 davant el control dels genocidaris dels campaments. Segons Metges Sense Fronteres:

« ' Els camps [...] es transformaren en una base per a la reconquesta de Ruanda a través de la desviació massiva d'ajuda, la violència, el reclutament forçat, la propaganda i les amenaces contra els candidats al repatriament. »

Les controvèrsies plantejades per aquesta operació[modifica]

L'ambigüitat de l'operació i el paper de França en el genocidi a Ruanda[modifica]

La classe política francesa va ser gairebé unànimement a favor d'aquesta operació. Valéry Giscard d'Estaing va ser un dels pocs polítics francesos a criticar obertament l'existència mateixa d'aquesta operació, el 7 de juliol 1994 en declaracions recollides pel diari Le Monde « ... què anem a fer es va preguntar l'expresident de la República Francesa. Hi ha tutsis avançant. Anem a oposar-nos al seu avanç, amb quin dret?, Va exclamar. Actualment hi ha tutsis que avancen, és a dir, les víctimes, i darrere nostre una part dels que van portar a terme les matances ...».

Si l'objectiu oficial de l'operació és humanitària, l'ambigüitat encara apareix en un informe de 16 de juny de 1994: « Donada la magnitud de la catàstrofe humanitària i la crítica de que han estat subjectes l'ONU i la nostra pròpia política, l'objectiu és promoure una acció internacional en que França prendria la direcció principal, i la finalitat és triple: aturar les matances, la protecció dels refugiats i la interrupció de l'extensió del conflicte. Des del punt de vista francès, cal evitar que se'ns acusi ahir d'acció i avui d'inacció.»[36] Quant a l'expressió interrupció de l'extensió del conflicte, i tenint en compte l'antic rol de França al costat del govern de Ruanda, s'ha entès per alguns soldats francesos allà com un intent d'evitar que el FPR prengués Kigali. Per tant, després d'haver tingut propòsits ferms contra el FPR depassant el mandat de neutralitat de l'Operació Turquesa, el coronel Tauzin serà repatriat prematurament a París.[37] Jean-François Dupaquier, periodista i expert davant del TPIR en el Procés dels Mitjans, qualifica Turquesa de desinformació "militar-humanitària"[38] Per defensar el punt de vista dels militars a Ruanda, Didier Tauzin escriu un llibre: Rwanda, je demande justice pour la France et ses soldats.[39]

Nombrosos ex soldats francesos van declarar l'ambigüitat de l'Operació Turquesa, que no hauria estat una missió humanitària, incloent-hi el tinent coronel Guillaume Ancel[40][41] i l'ajudant en cap Thierry Prungnaud.[42][43] Llurs testimonis qüestionen de manera més àmplia el paper de França en el genocidi de Ruanda.

Les relacions entre els responsables d'UNAMIR i Turquesa[modifica]

Quan es va produir el desplegament de tropes de l'Operació Turquesa a la frontera entre Zaire i Ruanda, Roméo Dallaire, comandant de la UNAMIR va anar a Goma per a discutir els termes de l'operació amb l'exèrcit francès. Aquests li van oferir un acolliment gèlid. Els soldats francesos es van quedar sorpresos perquè Roméo Dallaire no pogués retardar el FPR. L'exèrcit francès era aliat històricament amb les Forces Armades de Ruanda i van criticar obertament Roméo Dallaire; li van retreure la derrota de les FAR.[44] Els francesos acusaren Dallaire d'ajudar els rebels del FPR a guanyar terreny.[45]

Els articles de Patrick de Saint-Exupéry a le Figaro[modifica]

Després de 1994, els articles de Patrick de Saint-Exupéry rellançaren el 1998 la controvèrsia sobre la política de França a Ruanda, l'Operació Turquesa i en particular els fets de Bisesero, del qual va ser un dels principals testimonis. El 2004 va reprendre la seva anàlisi en un llibre.[46] En general, es reconeix que el treball de Patrick de Saint-Exupéry va ser l'origen de la creació de la missió d'informació parlamentària per Ruanda el 1998.

Procediment judicial a França[modifica]

El juny de 2005, es van presentar diverses queixes al Tribunal aux armées de Paris. Tres dones tutsis van presentar una denúncia contra X per violació per soldats francesos davant la justícia francesa.[47] Una segona sèrie de denúncies per «complicitat en genocidi i complicitat en crims contra la humanitat » va ser presentada el febrer de 2005 per sis supervivents (cinc homes i una dona tutsi) de les matances de 1994 a Ruanda.Acusaven de complicitat en el genocidi als soldats francesos que participaren en l'Operació Turquesa, duta a terme entre juny i agost de 1994 a Ruanda sota el mandat de les Nacions Unides. Segons els demandants, soldats francesos haurien ajudat a la milícia "Interahamwe" principals responsables del genocidi, a eliminar les seves víctimes i ells mateixos haurien comès abusos.[15]

Aquesta denúncia dona lloc a la controvèrsia política i judicial perquè el govern francès sempre ha negat qualsevol participació en el genocidi, excepte Bernard Kouchner a posteriori.

El 29 de maig de 2006, la Cambra d'Instrucció del Tribunal d'Apel·lació de París va validar aquesta queixa.[48] La jutgessa d'instrucció Florence Michon es va fer càrrec de Brigitte Reynaud en 2007.[49]

Arran d'aquestes queixes, els antics oficials de Ruanda van crear una associació France Turquoise per tal de defensar l'honor de l'exèrcit francès i els soldats francesos que serviren a Ruanda.[50]

Referències[modifica]

  1. ↑ Résolution 929 du Conseil de sécurité
  2. ↑ Article du blog de Jean-Dominique Merchet "Rwanda 1994 : mettre fin aux massacres partout où cela sera possible"
  3. ↑ Chapitre VII de la Charte des Nations unies
  4. ↑ Chapitre VI de la Charte des Nations unies
  5. ↑ Médecins sans Frontières, Rwanda 20 an après
  6. ↑ Appel de MSF On n'arrête pas un génocide avec des médecins
  7. ↑ El 14 de juy de 1994 François Mitterrand va dir al personal de MSF sobre el govern interí ruandès i d'Agathe Habyarimana: « Són una banda d'assassins. A més, tenia Agathe Habyarimana a casa. És una boja que volia llançar una crida a la continuació del genocidi a les ràdios perifèriques franceses. Era difícil calmar-la. Ara estem farts, anem a intervenir, anem a tractar de posar ordre en tot això i salvar la gent. » Llavors, el President de la República Francesa va anunciar la seva Operació Turquesa i Jean-Hervé Bradol comenta: "Hi ha un canvi en la posició francesa. [...] Pel que he experimentat com a posició de neutralitat benèvola respecte al govern provisional, ens movem cap a una posició humanitària hostil. Aquestes persones són molt menys fraqüentables que abans. A França, comencem a comprendre que hi haurà un gran problema polític internacional per a França i iniciem l'Operació Turquesa. » Rapport Commission enquête citoyenne l'Horreur qui nous prend au visage Karthala, page 413.
  8. ↑ Roméo Dallaire, J'ai serré la main du diable, Libre Expression, p. 530
  9. ↑ HWR, FIDH, Aucun témoin ne doit survivre, le génocide au Rwanda, Karthala (1999) p. 35
  10. ↑ Histoire vivante Rwanda, entretien avec Laure de Vulpian, TSR.ch
  11. ↑ Rapport de la commission indépendante d'enquête sur les actions de l'ONU lors du génocide de 1994 au Rwanda, p.30
  12. ↑ Cinc membres del Consell de Seguretat es van abstenir: Nova Zelanda, Nigèria, Pakistan, la Xina i Brasil. Cf. rapport de la mission d'information parlementaire française sur le Rwanda et Roméo Dallaire, J'ai serré la main du diable, Libre Expression (2003), p.543. Parmi les pays ayant voté la résolution figure le Rwanda, représentant le gouvernement intérimaire qui conduit le génocide.
  13. ↑ L'amargor de Dallaire es percep a través de l'observació que es fa del material posat a disposició del Operació Turquesa quan va arribar a Goma per trobar-se amb el general Lafourcade. Roméo Dallaire, J'ai serré la main du diable, Libre expression (2003), p. 557
  14. ↑ Senegal, Mauritània, Níger, Egipte, el Txad, Guinea Bissau i Congo, cf informe de la missió d'informació parlamentària francesa sobre Ruanda, [1], p. 312
  15. ↑ 15,0 15,1 Catherine Coquio, Guerre coloniale française et génocide rwandais : la responsabilité, l'implication de l'état français et sa négation, Cahiers d'histoire. Revue d'histoire critique, 2006, mis en ligne le 01 avril 2009, consulté le 11 mars 2016.
  16. ↑ «  Això és en part a causa de la seva actitud per omfpr,ar al govern provisional, al que era difícil de fer acceptar el caràcter estrictament humanitari de l'Operació Turquesa, ja que alguns ho van veure com una oculta intenció de donar suport al règim que va organitzar el genocidi. » Rapport de la mission d'information sur le Rwanda, p. 362. Voir aussi [2], fichier auditio1.rtf, p. 212-214
  17. ↑ En la seva audiència davant la missió d'informació parlamentària francesa sobre Ruanda, Edouard Balladur no especifica qui està a favor d'aquest tipus d'intervenció, i la missió parlamentària no li va preguntar. Alain Juppé, ministre d'Afers Exteriors francès de llavors, va dir que el govern francès va ser unànime en l'opinió d'una intervenció humanitàri (Cf [3], fichier auditio1.rtf, p. 85, p. 107, p. 111). En la seva audició, Bernard Debré (que serà ministre de cooperació sis mesos després del genocidi) afirma que el Sr. Mitterrand era favorable a l'operació a tot el territori i el restabliment d'un poder hutu, i que el Sr. Balladur es va oposar a aquest disseny (cf [4] Audition de M. Debré).
  18. ↑ legir : Benoît Collombat, David Serveney, Au nom de la France, guerres secrètes au Rwanda, La Découverte (2014), capítol Les trois cercles du pouvoirs, que descriu les diferències entre l'Eliseu i Matignon, d'una banda, i d'altra banda, les tensions dins del govern que s'oposen a Balladur, recolzades per François Léotard als chiraquians com Alain Juppé i el seu director del gabinet Dominique de Villepin.
  19. ↑ Rapport de la mission parlementaire française d'information sur le Rwanda, annexe 9 - Turquoise, p. 373, [5], cité également par Patrick de Saint-Exupéry, L'inavouable, la France au Rwanda, les Arènes (2004) ISBN 2-912485-70-3, p. 101
  20. ↑ Mission d'information sur le Rwanda, audition de M Balladur
  21. ↑ Segons Patrick de Saint-Exupéry, l'Operació Turquesa era "literalment esquizofrènica", amb ordres de doble cadena. cf. L'inavouable, la France au Rwanda, p. 102. <s més, p. 143, creu que la combinació de neutralitat, de la determinació d'aturar la matança i la necessitat de restaurar l'autoritat dels responsables del genocidi són una "quimera".
  22. ↑ Un coronel de l'Operació Turquesa, ex assessor militar de les FAR, va declarar públicament que no estava a Ruanda per desarmar a les FAR o les milícies, sinó que posaria tots els mitjans a la seva disposició per derrotar el FPR si pensava a apropar-se a la zona ocupada pels francesos. Les seves observacions van ser preses per RTLM. Va haver de ser desautoritzat pel general Lafourcade. cf. Roméo Dallaire, J'ai serré la main du diable, Libre Expression (2003), p. 559-569
  23. ↑ Extret de l'ordre d'operacions Turquesa, datat el 22 de juny de 1994: «"Afirmar, amb les autoritats locals ruandeses, civils i militars, la nostra neutralitat i la nostra determinació d'aturar les massacres de tota la zona controlada per les forces armades ruandeses, encoratjant-les a restaurar la seva autoritat"». cf Annexe du rapport de la mission d'information de l'Assemblée Nationale sur le Rwanda, p. 387, ou encore, p. 389 « Adoptar una neutralitat estricta respecte a les diferents faccions en conflicte ». A la vista d'aquesta ordre, Patrick de Saint-Exupéry, autor de L'inavouable, la France au Rwanda, les Arènes (2004), jutjarà l'Operació Turquesa com un engany.
  24. ↑ Rapport de la mission parlementaire française d'information sur le Rwanda, p. 312
  25. ↑ Laurent Léger, Trafic d'armes, Bout Turquoise Arxivat 2016-03-05 a Wayback Machine., Bakchich, 20 septembre 2006
  26. ↑ HWR, FIDH, Aucun témoin ne doit survivre, le génocide au Rwanda, Karthala, (1999), 32
  27. ↑ Pel general Dallaire, comandant de la UNAMIR, aquest retard és degut a la dificultat de reunir suficients camions per evacuar tots els refugiats. Roméo Dallaire, J'ai serré la main du diable, Libre Expression (2003), p. 561
  28. ↑ Colonel Rosier, annexe 9.C.3 de la Mission Parlementaire de 1998,
  29. ↑ Roméo Dallaire, J'ai serré la main du diable, Libre Expression (2003), p. 552-553
  30. ↑ 30,0 30,1 Rapport de la Mission d'information sur le Rwanda
  31. ↑ « les Larmes de l'honneur » de Jacques Hogard, éditions Hugo Doc 2205
  32. ↑ David Servenay, Quand la « France officielle » parle du génocide rwandais, Rue89, 7 avril 2008.
  33. ↑ Cf [6], fichier auditio1.rtf, p. 94
  34. ↑ Patrick de Saint-Exupéry, L'inavouable, la France au Rwanda, Les arènes (2003), p. 260
  35. ↑ Audiència de François Léotard, ministre de Defensa de França el 1994 per la missió d'informació parlamentària francesa a Ruanda. François Léotard va especificar que l'Operació Turquesa podria resumir en la frase "un milió de refugiats protegits per un miler d'homes", semblant oblidar que molts d'aquests refugiats eren autors del genocidi. Cf [7], fichier auditio1.rtf, p. 95
  36. ↑ Rapport déclassifié Plantilla:N° DEF/DAS/SDQR/JM/LD, cité par Benoît Collombat, David Servenay, Au nom de la France, guerre secrère au Rwanda, La Découverte, (2014), p. 118
  37. ↑ Benoît Collombat, David Servenay, Au nom de la France, guerres secrètes au Rwanda, La Découverte (2014), p. 122
  38. ↑ Jean-François Dupaquier: Politiques, militaires et mercenaires français au Rwanda – Chronique d'une désinformation, éd. Karthala, Paris, 2014, 479 p. (p. 369-391)
  39. ↑ Jacob-Duverney (2011)
  40. ↑ «Hanté par Turquoise, Libération juillet 1994». Arxivat de l'original el 2014-07-07. [Consulta: 19 novembre 2018].
  41. ↑ «témoignage du Lieutenant-colonel Guillaume Ancel sur la préparation de frappes aériennes contre le FPR le 30 juin 94». Arxivat de l'original el 2014-07-14. [Consulta: 19 novembre 2018].
  42. ↑ «témoignage adjudant-chef Prungnaud, Jeune Afrique».
  43. ↑ Laure de Vulpian et Thierry Prungnaud. Silence Turquoise (en français). DonQuichotte, 2012. 
  44. ↑ [enllaç sense format] https://www.dailymotion.com/video/xvknu_rwanda-tuez-les-tous-bonus_people
  45. ↑ [enllaç sense format] https://www.dailymotion.com/video/x361jz_dallaire-maintenir-le-genocide-en-v_news
  46. ↑ « L'inavouable, la France au Rwanda », les Arènes, 2004
  47. ↑ Benoît Collombat, David Servenay, Au nom de la France, guerres secrètes au Rwanda, La Découverte (2014), p. 129
  48. ↑ Validation des plaintes visant l'armée française au Rwanda[Enllaç no actiu], dépêche Reuters, 29 mai 2006.
  49. ↑ Dépêche AFP 20 février 2006 citée par Pressafrique Arxivat 2016-03-05 a Wayback Machine.
  50. ↑ Benoît Collombat, David Servenay, Au nom de la France, guerres secrètes au Rwanda, La Découverte (2014), p. 130

Bibliografia[modifica]

  • Jean-Claude Lafourcade et Guillaume Riffaud, Opération Turquoise : Rwanda, 1994, Perrin, Paris, 2010, 216 p. ISBN 978-2-262-03128-2
  • Jacques Morel, La France au cœur du génocide des Tutsi, Esprit Frappeur, 2010, 1503 p. ISBN 978-2-84405-242-1
  • Jean-François Dupaquier: Politiques, militaires et mercenaires français au Rwanda – Chronique d'une désinformation, éd. Karthala, Paris, 2014, 479 p.
  • Laure de Vulpian (journaliste) et Thierry Prungnaud (Membre du GIGN, participant à l'opération Turquoise), Silence Turquoise: Responsabilités de l'État français dans le génocide des Tutsi, Don Quichotte, 2012, 457 p. ISBN 978-2359490923
  • Guillaume Ancel, Vents sombres sur le lac Kivu, TheBookEdition, 2014, 144p ISBN 978-2-9547777-1-9
  • Hippolyte, Patrick de Saint-Exupéry, La fantaisie des Dieux Rwanda 1994, Édition des Arènes, Paris, 2014, 92p
  • Bruno Boudiguet, Vendredi 13 à Bisesero - La question de la participation française dans le génocide des Tutsis rwandais, Aviso, 2014, 446 p. ISBN 979-1-09345-300-2
  • Jacques Hogard, Les larmes de l'honneur, éd. Hugo doc, 2016.
  • Gaêl Faye, Petit Pays, 2016.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Operació Turquesa
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Operació_Turquesa&oldid=31067357»