Papamosques gris

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuPapamosques gris
Muscicapa striata Modifica el valor a Wikidata
SpottedFlycatcheronfence.jpg
Exemplar fotografiat a Suffolk (Anglaterra). Modifica el valor a Wikidata
LBT167(loz).jpg
Exemplars fotografiats a Alemanya.
Dades
Pes1,92 g (pes al naixement) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura24 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries3,5 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou14 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN22709192 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaMuscicapidae
GènereMuscicapa
EspècieMuscicapa striata Modifica el valor a Wikidata
Pallas, 1764
Subespècies

M. striata tyrrhenica (illes de la Mar Tirrena).

  • M. striata sarudnyi

El papamosques gris o matamosques (Muscicapa striata) és una espècie d'ocell de la família dels muscicàpids que es pot observar als Països Catalans. Al País Valencià és conegut com a mastegatatxes.[1]

Abundor de noms a les Balears[modifica]

A Mallorca rep els noms de becafigues, becafigo, papafigues, papafiga, papafigo, papafígol, pagof(r)igo, menjafigues, figuer (Mall), figuerol, blanqueta, jua, juia d'estiu (àrea de Sóller, Alaró, Bunyola i alt.), llosca (comarca d'Artà), caçamosques (a ponent de les Balears), capçotí[2] (Menorca), matamosques (Son Servera, Son Carrió Manacor), enclotxamosques, menjamosques (Sant Joan i alt.), mosquero (Maria i voltants), mosquerola (Val.), bitxal (Val.), pagofigo (Felanitx), petxeta.[3] (àrea de Biniamar, Selva i alt.), pillamosques (Felanitx, Petra, Sineu), tatxeta (àrea de Lloret i alt.), xícara, xixera, xiguera, etxiguera, xipret[2] (Menorca).[4][5]

Morfologia[modifica]

Fa 14 cm de llargària total i 24 cm d'envergadura alar. Pesa uns 17 g.[6] És bastant esvelt. Parts superiors de color bru grisenc i les inferiors blanquinoses amb el pit lleugerament llistat. Té unes estries fosques al cap, les ales llargues, les potes curtes i negres, el bec negre i el cap gros i arrodonit. Els exemplars immadurs són més marronosos que els adults.

Ecologia[modifica]

Menja dípters i himenòpters, tot i que les mosques són el seu aliment predilecte i les captura després d'haver-les estat controlant des d'un lloc de guaita. És estiuenc i migrador. Pot arribar a viure 9 anys[7] Se situa sobre branques i pals des d'on se llança, en vol ràpid, a la caça d'insectes voladors. Sovint es pot sentir un «clac», com si fos un esclafit de llengua, quan la presa és aglapida amb el bec.

Cria a Europa i hiverna a l'Àfrica tropical[8] i meridional o a l'Índia. Als Països Catalans ocupa ambients diversos, com marges de boscos, conreus i jardins, però no es troba a les muntanyes més altes. És molt abundant als pinars. També és present a les garrigues costaneres sempre que tinguin arbres d'un cert port on fer els nius. És una de les poques espècies d'ocells que ocupa l'alzinar essent-hi l'espècie més abundant després del ferrerico blau (Parus caeruleus).

Fa un niu aixoplugat en arbres, en plantes enfiladisses, en murs, etc., emprant molsa, llana, pèlls i ho cimenta tot amb teranyines. Al maig-juny la femella hi pon 3 o 5 ous, que ella mateixa, principalment, cova al llarg de tretze dies. Ambdós pares s'encarreguen d'encebar els petits, que als 12-13 dies volen. Realitzen dues postes.[9]

Referències[modifica]

  1. Guía de la naturaleza de la Comunidad Valenciana Emilio Sanchis Moll, Editat per Editorial Prensa Alicantina, S.A. diario Información i Institució Valenciana d'Estudis i Investigació,1990
  2. 2,0 2,1 Pons Borràs, David. Universitat de Barcelona. Caracterització dialectal del Diccionari Aguiló (treball de Grau), 2014. 
  3. Mayol Serra, Joan. Els aucells de les Balears. Palma: Editorial Moll, 1978, p. 104 (Manuals d'introducció a la naturalesa). 
  4. Janer Torrens, Antoni «Quan els noms volen». Ara Balears, 07-09-2014.
  5. Aguiló Adrover, Cosme; Mestre Vallbona, Antoni. Atles ornitonìmic de les Illes Balears. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2017. ISBN 978-84-9965-354-9. 
  6. Robinson, R.A. «Spotted Flycatcher Muscicapa striata Pallas, 1764». BirdFacts: profiles of birds occurring in Britain & Ireland, 2005.
  7. «Gobemouche gris Muscicapa striata - Spotted Flycatcher» (en francès). Oiseau.net, 10-02-2019.
  8. «papamosques». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  9. Lalueza i Fox, Jordi. El llibre dels ocells de Catalunya. Barcelona: Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig, 1987, plana 95. ISBN 84-315-0434-X. 

Enllaços externs[modifica]