Papamosques gris

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'ésser viupapamosques gris
Muscicapa striata
SpottedFlycatcheronfence.jpg
Exemplar fotografiat a Suffolk (Anglaterra).
LBT167(loz).jpg
Exemplars fotografiats a Alemanya.
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
IUCN 22709192
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaMuscicapidae
GènereMuscicapa
EspècieMuscicapa striata
Pallas, 1764
Subespècies[1]

M. striata tyrrhenica (illes de la Mar Tirrena).

  • M. striata sarudnyi
Modifica les dades a Wikidata

El papamosques gris o matamosques (Muscicapa striata) és una espècie d'ocell de la família dels muscicàpids que es pot observar als Països Catalans. Al País Valencià és conegut com a mastegatatxes.[2]

Abundor de noms a les Balears[modifica]

A Mallorca rep els noms[3] de becafigues, becafigo, papafigues, papafiga, papafigo, papafígol, pagof(r)igo, menjafigues, figuer (Mall), figuerol, blanqueta, jua, juia d’estiu (àrea de Sóller, Alaró, Bunyola i alt.), llosca (comarca d’Artà), caçamosques (a ponent de les Balears), capçotí[4] (Menorca), matamosques (Son Servera, Son Carrió Manacor), enclotxamosques, menjamosques (Sant Joan i alt.), mosquero (Maria i voltants), pagofigo (Felanitx), petxeta.[5] (àrea de Biniamar, Selva i alt.), pillamosques (Felanitx, Petra, Sineu), tatxeta (àrea de Lloret i alt.), xícara, xixera, xiguera, etxiguera, xipret[4] (Menorca).

Morfologia[modifica]

Fa 14 cm de llargària total i 24 cm d'envergadura alar. Pesa 17 g.[6] És bastant esvelt. Parts superiors de color bru grisenc i les inferiors blanquinoses amb el pit lleugerament llistat. Té unes estries fosques al cap, les ales llargues, les potes curtes i negres, el bec negre i el cap gros i arrodonit. Els exemplars immadurs són més marronosos que els adults.


Ecologia[modifica]

Menja dípters i himenòpters, tot i que les mosques són el seu aliment predilecte i les captura després d'haver-les estat controlant des d'un lloc de guaita. És estiuenc i migrador. Pot arribar a viure 9 anys[7] Se situa sobre branques i pals des d'on se llança, en vol ràpid, a la caça d'insectes voladors. Sovint es pot sentir un "clac", com si fos un esclafit de llengua, quan la presa és aglapida amb el bec.[8]

Cria a Europa i hiverna a l'Àfrica tropical[9] i meridional, i/o a l'Índia. Als Països Catalans ocupa ambients diversos, com marges de boscos, conreus i jardins, però no es troba a les muntanyes més altes. És molt abundant als pinars. També és present a les garrigues costaneres sempre que tinguin arbres d'un cert port on fer els nius. És una de les poques espècies d'ocells que ocupa l'alzinar essent-hi l'espècie més abundant després del ferrerico blau (Parus caeruleus).

Fa un niu aixoplugat en arbres, en plantes enfiladisses, en murs, etc., emprant molsa, llana, pèls i ho cimenta tot amb teranyines. Al maig-juny la femella hi pon 3 o 5 ous, que ella mateixa, principalment, cova al llarg de 13 dies. Ambdós pares s'encarreguen d'encebar els petits, que als 12-13 dies volen. Realitzen dues postes.[10]

Referències[modifica]

  1. Avibase. (català)
  2. Guía de la naturaleza de la Comunidad Valenciana Emilio Sanchis Moll, Editat per Editorial Prensa Alicantina, S.A. diario Información i Institució Valenciana d'Estudis i Investigació,1990
  3. http://comunadebunyola.blogspot.com.es/2014/01/juia.html
  4. 4,0 4,1 http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/64887/1/TFG_PonsDavid.pdf
  5. Els aucells de les Balears. Joan Mayol Serra. Manuals d'introducció a la naturalesa. Editorial Moll. Palma,1978,p. 104
  6. BirdFacts. (anglès)
  7. http://www.oiseaux.net/oiseaux/gobemouche.gris.html (francès)
  8. Enciclopèdia Balear d'Ornitologia. (català)
  9. Enciclopèdia Catalana.
  10. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya,plana 95. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona,1987. ISBN 84-315-0434-X

Enllaços externs[modifica]