Muscicàpids
Muscicapidae  | |
|---|---|
 Cuaenlairat del Kalahari. | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Superfamília | Muscicapoidea |
| Família | Muscicapidae Vigors, 1825 |
.svg){kind=icon}
La família dels muscicàpids (Muscicapidae) o papamosques són una família d'ocells de l'ordre dels passeriformes. Coneguts en anglès com a «Old World flycatchers» (papamosques del Vell Món), estan presents majoritàriament a Euràsia i Àfrica.[1]
Descripció
[modifica]Molts membres d'aquesta família són insectívors de mida petita i tenen les ales relativament llargues, les potes curtes i el bec ample i curt, el que permet que agafin les seves preses al vol. Són característiques dels papamosques típics (subfamília Muscicapinae), el fet de ser arborícoles, la dificultat per caminar per terra i la posició estirarda al perxar-se.
L'aspecte d'aquests ocells és molt variat, però la majoria tenen cants febles i reclams aspres. Són ocells petits i mitjans, que oscil·len entre els 9 i els 22 cm de llargada.[2] Moltes espècies són de color bru apagat, però el plomatge d'algunes pot ser molt més brillant, sobretot en els mascles.[3] La majoria tenen els becs amples i aplanats adequats per capturar insectes en vol, tot i que les poques espècies que s'alimenten a terra solen tenir uns becs més fins.[4]
Morfologia
[modifica]- Bec ample i curt, i que té uns pèls a les comissures.
- Potes curtes i dits febles.
- 10 rèmiges principals i 12 rectrius.
Alimentació
[modifica]Són insectívors. Per atrapar les preses, primer les espien des d'una talaia i després s'hi llencen al damunt.[5]
A més de capturar insectes a l'aire, algunes espècies també cacen recollint insectes de troncs d'arbres, fulles i altres superfícies. Aquest mètode és particularment comú en els papamosques que habiten els boscos, que utilitzen el seu agut sentit de la vista per seguir el moviment de les seves preses. Les seves estratègies d'alimentació poden variar significativament depenent del seu hàbitat i de l'espècie en qüestió.[6][7]
Costums
[modifica]Els muscicàpids viuen en gairebé tots els hàbitats amb una disponibilitat adequada d'arbres, des de boscos densos fins als matollars oberts. També poden viure en boscos d'alta muntanya com els de l'Himàlaia. Les espècies més al nord migren cap al sud a l'hivern, assegurant-se una dieta contínua d'insectes.[4]
Una característica clau dels membres de Muscicapidae és la seva vocalització. La majoria d'aquestes aus són conegudes pels seus cants melodiosos i crides, que utilitzen per comunicar-se i defensar el seu territori. Les vocalitzacions varien àmpliament entre les espècies; algunes aus són capaces de produir cançons complexes, mentre que altres emeten xiulades o trins simples.
Depenent de l'espècie, els nius són copes ben construïdes col·locades en un arbre o un penya-segat, o simplement fan un revestiment en un forat d'arbre preexistent. Les espècies que nien en forats tendeixen a posar niuades més grosses, amb una mitjana de vuit ous, en lloc d'entre dos a cinc.[4]
Pel que fa a la reproducció, la majoria de les espècies de Muscicapidae són territorials, amb els mascles utilitzant el cant i les exhibicions per establir i defensar el seu territori. Els llocs de nidificació varien àmpliament entre espècies, però molts papamosques construeixen els seus nius en branques d'arbres, arbustos o fins i tot en estructures fetes per l'home. Els nius solen estar fets de matèria vegetal, plomes i altres materials suaus, amb la femella normalment ponent entre dos i sis ous, depenent de l'espècie.[6]
Llista de gèneres
[modifica]Segons la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 12.1, gener 2022) aquesta família conté 50 gèneres, amb 343 espècies,[8] amb les subdivisions proposades per George Sangster i col·laboradors:[9]
Familia Muscicapidae
- Subfamilia Muscicapinae (Fleming, 1822)
- Gènere Alethe, amb dues espècies
- Tribu Copsychini (Sundevall, 1872)
- Gènere Cercotrichas, amb 10 espècies.
- Gènere Copsychus, amb 13 espècies.
- Tribu Muscicapini (Fleming, 1822)
- Gènere Fraseria, amb dues espècies.
- Gènere Myioparus, amb dues espècies.
- Gènere Melaenornis, amb 12 espècies.
- Gènere Empidornis, amb una espècie: papamosques argentat (Empidornis semipartitus)
- Gènere Muscicapa, amb 26 espècies.
- Subfamilia Niltavinae (Sangster, Alström, Forsmark and Olsson, 2010)
- Gènere Leucoptilon, amb una espècie: Papamosques cuablanc (Leucoptilon concretum)
- Gènere Anthipes, amb dues espècies.
- Gènere Cyornis, amb 35 espècies.
- Gènere Niltava, amb 7 espècies.
- Gènere Cyanoptila, amb dues espècies.
- Gènere Eumyias, amb 6 espècies.
- Gènere Sholicola, amb dues espècies.
- Subfamilia Erithacinae (G.R. Gray, 1846)
- Gènere Erithacus, amb una espècie: pit-roig (Erithacus rubecula)
- Gènere Chamaetylas, amb 4 espècies.
- Gènere Cossyphicula, amb una espècie: còssifa ventreblanc (Cossyphicula roberti)
- Gènere Cossypha, amb 14 espècies.
- Gènere Xenocopsychus, amb una espècie: còssifa d'Angola (Xenocopsychus ansorgei)
- Gènere Swynnertonia, amb una espècie: rossinyol de Swynnerton (Swynnertonia swynnertoni)
- Gènere Pogonocichla, amb una espècie: rossinyol estel·lat (Pogonocichla stellata)
- Gènere Stiphrornis, amb una espècie: rossinyol selvàtic dorsibrú (Stiphrornis erythrothorax)
- Gènere Sheppardia, amb 10 espècies.
- Gènere Cichladusa, amb tres espècies.
- Subfamilia Saxicolinae (Vigors, 1825)
- Gènere Heinrichia, amb una espècie: alacurt de Sulawesi (Heinrichia calligyna)
- Gènere Leonardina, amb una espècie: turdina de Mindanao (Leonardina woodi)
- Gènere Heteroxenicus, amb una espècie: alacurt estel·lat (Heteroxenicus stellatus)
- Gènere Brachypteryx, amb 6 espècies.
- Gènere Vauriella, amb 4 espècies.
- Gènere Larvivora, amb 7 espècies.
- Gènere Luscinia, amb 4 espècies.
- Gènere Irania, amb una espècie: irània (Irania gutturalis)
- Gènere Calliope, amb 5 espècies.
- Gènere Myiomela, amb tres espècies.
- Gènere Tarsiger, amb 6 espècies.
- Gènere Enicurus, amb 8 espècies.
- Gènere Myophonus, amb 9 espècies.
- Gènere Cinclidium, amb una espècie: rossinyol frontblau (Cinclidium frontale)
- Gènere Ficedula, amb 35 espècies.
- Gènere Phoenicurus, amb 14 espècies.
- Gènere Monticola, amb 13 espècies.
- Gènere Saxicola, amb 15 espècies.
- Gènere Campicoloides, amb una espècie: bitxac coronat (Campicoloides bifasciatus)
- Gènere Emarginata, amb tres espècies.
- Gènere Pinarochroa, amb una espècie: còlit afroalpí (Pinarochroa sordida)
- Gènere Thamnolaea, amb dues espècies.
- Gènere Myrmecocichla, amb 8 espècies.
- Gènere Oenanthe, amb 32 espècies.
- Incertae sedis (subfamília no determinada)
- Gènere Namibornis, amb una espècie: papamosques herero (Namibornis herero)
- Gènere Humblotia, amb una espècie: papamosques de les Comores (Humblotia flavirostris)
Per altra banda el Handook of the Birds of the World i la quarta versió de la BirdLife International Checklist of the birds of the world (desembre 2019) compten 335 espècies dins la família dels muscicàpids, havent-hi diversitat de criteris entre amdues llistes mundials a l'hora considerar la categoria d'espècie i sub-espècie dels diferents tàxons.[1]
Una diferència important és el tractament del gènere leonardina, amb una única espècie, la turdina de Mindanao, que el Congrés Ornitològic Internacional considera sobre la base d'estudis genètics que pertany a la família dels muscicàpids,[8] mentre que el HBW encara considera el criteri anterior classificant-lo en la família dels timàlids (Timaliidae).[10]
Pel que fa al gènere Pinarornis, amb una única espècie: el pinarornis (Pinarornis plumosus), anteriorment estava classificat a la família dels muscicàpids. Tanmateix, el COI va decidir reclassificar-lo a la família dels túrdids (Turdidae) sobre la base d'un estudi filogenètic de 2020.[11] Tot i que en el HBW encara es classifica el pinarornis dins de la família dels muscicàpids.[12]'
El cladograma següent es basa en un estudi de filogènia molecular de la família realitzat per Min Zhao i col·laboradors, publicat el 2023. Algunes parts de l'arbre filogenètic no van estar fortament recolzades per les dades de la seqüència[13] Tant els gèneres inclosos com el nombre d'espècies de cada gènere s'han extret de la llista d'ocells mantinguda per Frank Gill, Pamela C. Rasmussen i David Donsker en nom del Comitè Ornitològic Internacional (IOC).[11]
| Muscicapidae |
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Conservació i Amenaces
[modifica]Moltes espècies de la família Muscicapidae no es consideren en perill significatiu. Tot i això, com moltes altres famílies d'ocells, estan amenaçades per la pèrdua d'hàbitat, el canvi climàtic i les activitats humanes. La desforestació i la urbanització han reduït els hàbitats adequats per a algunes espècies. En particular, les espècies migratòries són vulnerables als canvis en la disponibilitat de fonts d'aliment i llocs de cria a causa de les fluctuacions climàtiques. Els esforços de conservació, que inclouen la protecció d'hàbitats i el monitoratge de les poblacions, són essencials per garantir la supervivència a llarg termini d'aquests ocells.[14]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 692-713. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ del Hoyo, J.; Elliot, A. & Christie D. (editors). (2006). Handbook of the Birds of the World. Volume 11: Old World Flycatchers to Old World Warblers. Lynx Edicions. ISBN 84-96553-06-X
- ↑ «Old World Flycatchers Muscicapidae». artfullbirds.com. Arxivat de l'original el 7 de juliol 2011.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Perrins, C. Encyclopaedia of Animals: Birds. Londres: Merehurst Press, 1991, p. 194–195. ISBN 1-85391-186-0.
- ↑ Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgina 95. ISBN 84-315-0434-X
- ↑ 6,0 6,1 Cramp, S., & Perrins, C. M. (Eds.) Handbook of the Birds of Europe, the Middle East, and North Africa: Volume 5: Flycatchers to Shrikes (1993) Oxford University Press 976 pag, ISBN: 978-0198575077
- ↑ Del Hoyo, J., Elliott, A., & Sargatal, J. (Eds.) Handbook of the Birds of the World, Volume 10: Cuckoo-shrikes to Thrushes (2005), Lynx Edicions 929 pag., ISBN: 978-8496553196
- ↑ 8,0 8,1 «Chats, Old World flycatchers». IOC World Bird List Version 12.1. International Ornithologists' Union, 01-01-2022. [Consulta: 16 gener 2022].
- ↑ Sangster, G.; Alström, P.; Forsmark, E.; Olsson, U. «Multi-locus phylogenetic analysis of Old World chats and flycatchers reveals extensive paraphyly at family, subfamily and genus level (Aves: Muscicapidae)». Molecular Phylogenetics and Evolution, 57, 1, 2010, pàg. 380–392. DOI: 10.1016/j.ympev.2010.07.008. PMID: 20656044.
- ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 651. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ 11,0 11,1 «Thrushes». IOC World Bird List Version 11.2. International Ornithologists' Union, 01-07-2021. [Consulta: 19 juliol 2021].
- ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 713. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ Zhao, M.; Gordon Burleigh, J.; Olsson, U.; Alström, P.; Kimball, R.T. «A near-complete and time-calibrated phylogeny of the Old World flycatchers, robins and chats (Aves, Muscicapidae)». Molecular Phylogenetics and Evolution, vol. 178, 2023, pàg. 107646. Bibcode: 2023MolPE.17807646Z. DOI: 10.1016/j.ympev.2022.107646. PMID: 36265831.
- ↑ Turner, A., & Rose, C. (Eds.) The Birds of the Western Palearctic, Volume 1: Passerines (1989), Oxford University Press 886 pag, ISBN: 978-0198547081
Enllaços externs
[modifica]
- Taxonomia dels muscicàpids (anglès)
- Informació sobre les 368 espècies de muscicàpids (francès) i (anglès)
- Fotos i enregistraments sonors del cant de diversos muscicàpids (castellà)