Parsua

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Parsua, Parsuah, Parshua o Parsuash és un territori que apareix esmentat als texts assiris des del segle IX aC. Els estudis recents localitzen aquest territori a la comarca de la moderna Kirmanshah, a l'Iran occidental. No s'ha de confondre amb Parsuwash, que apareix també sota els noms Parsumash, Parsamish, Parsuash, Parsuah o Parsa, i que estava molt més al sud (el modern Fars). Parsua tenia al sud el país de Namri i a l'est el Misu (Misianda).

Salmanassar III esmenta una campanya empresa a Parsua o Parsuah, el país dels perses l'any 16 del seu regnat (845/844 aC). Aquesta fou la seva segona expedició a Zamua i Namri. A Namri, governava un príncep de nom Marduk-shum-udanmiiq, d'origen babiloni, que fou expulsat pels assiris i un príncep local del districte de Bit-Khamban, de nom (o títol) Yanzu, fou posat al seu lloc. Al cap de 8 anys (836 aC), el nou príncep va refusar el tribut anual i el rei Salmanassar va creuar el Zab i va envair altre cop el país. Yanzu va fugir a les muntanyes i el país fou assolat i deixat buit (finalment, fou atrapat i portat a Assíria). Salmanassar, content amb aquest petit èxit, es va dirigir llavors cap al nord a territori de Parsua, que estava dividit en almenys 27 prínceps, els quals van pagar tribut; després, girant cap a l'est, va entrar al país d'Ellipi, que era habitat pels madai (pels clans medes), on diverses ciutats foren saquejades, si bé no va passar de ser una ràtzia de saqueig; va retornar per la via del sud, passant prop de la moderna Hulwan. Aquesta és la primera referència escrita de la segona migració de les tribus indo-europees que entrarien en relació amb les cultures de l'Antic Orient.

El 829 aC [13] el rei d'Assíria Salmanassar III va enviar un exèrcit a Khubushkia manat pel tartan Ashur-Dayan, que va atacar els districtes fronterers i va reclamar el tribut al príncep local (avui Djelamerk) que es deia Datana, que va pagar immediatament. Després, l'exèrcit assiri va passar al Mutsatsir o Musasir (entre el mont Djelo i l'Ushnu), que no va poder sotmetre tot i ocupar la fortalesa de Sapparia i devastar altres 50 pobles. L'exèrcit assiri va entrar al regne de Gilzan (regió de Salmas, al nord-oest del llac Urmia) on el rei Upu va acceptar de pagar tribut. D'allí, els assiris es van dirigir a Man o Minni (Manna), a la zona del llac Urmia, (al sud de la ciutat d'Urmia) on era rei Ualki, que va fugir a les muntanyes sense sotmetre's, però la seva capital Zirta (Izirta) fou destruïda, i la regió assolada i cremada en la manera habitual. Va tornar per la part sud del llac, on diversos petits estats foren saquejats i arribà a Parsua, on altre cop fou cobrat el tribut que va pagar el príncep Mannash de Burir (un dels 27 principats de Parsua) i el príncep d'Andria (o Andia?); altres territoris de Parsua foren saquejats, entre els quals les ciutats de Shalatamanu, Bastu i Kiniyamana. Seguidament, la terra de Namri fou envaïda; els habitants van fugir a les muntanyes i abandonaren tots els seus béns; el tartan va saquejar, destruir i cremar 250 pobles i retornà a Assíria per Hulwan.

La tercera campanya de Shamshi-Adad V, el 819 aC, fou contra la part oriental i el nord de l'imperi amb la idea de prevenir una aliança entre Manna, els clans medes i Urartu. Els països de Khubuskia i de Parsua foren els objectius; el rei Dadi de Khubuskia va pagar tribut, igual que els prínceps de Parsua (ara eren 28), on les ciutats de Samasha i Karsibuta foren conquerides per rendició, el país de Guinunbuda es va sotmetre i la fortalesa d'Urash ocupada; el rei Pirishati fou fet presoner. Després de creuar aquests territoris, l'exèrcit va arribar a la costes del llac Urmia i després cap a Mataa (Mèdia), on les forces medes foren derrotades i perseguides fins a la Muntanya Blanca (potser l'Helwand prop d'Ecbatana), on va aniquilar 2.300 guerrers del príncep mede Khanaziruka; la capital Sagbita fou destruïda, igual que un bon nombre de ciutats; en la tornada, els assiris van matar mil guerrers del príncep Munisuarta d'Araziash. El nom dels 28 reis de Parsua es donen en la inscripció junt amb el nom dels seus principats; molts en porten noms preiranians però almenys 10 en porten noms iranians.[1]

En els següents anys, Parsua no s'esmenta però les llistes d'epònims informen de set expedicions contra Mataa (809, 800, 799, 793, 792, 788 i 766 aC) i dues contra Manna (807 i 806). Segons una inscripció del 802 aC, l'imperi reclamava sobirania sobre Ellipi, Ḫaṛḫar, Araziaš, Messi, Mataa, “tot el Gizilbundi”, Manna, Parsua, Allabria, Abdadana i Andia. Al segle viii aC, l'enfrontament entre el partit militar dirigit pel mateix rei, i el partit dels sacerdots i comerciants, van portar la decadència a Assíria, cosa que va aprofitar Urartu per avançar posicions i es va apoderar de part del territori de Manna i de Parsua. Els intents d'Assíria de recuperar aquests territoris no van reeixir .[1]

El 744 aC, l'exèrcit assiri va remuntar el Diyala, va creuar el territori de Namar (Namri) i va entrar a Bīt-Ḫamban i a Parsua, que va ocupar. En una ciutat, Teglatfalassar III va alliberar alguns presoners després de tallar-los els dits perquè no poguessin tornar a combatre, però sí treballar. Un fragment parla de la conquesta del poble d'Erinziaš a l'Iran occidental, de la fugida de Ramatea, príncep d'Araziaš, i que els assiris es van apoderar de ramats i de lapislàtzuli emmagatzemat. El resultat principal de la campanya fou la conversió de Parsua i Bit Hamban (Bīt-Ḫamban, Bit Khamban) en províncies assíries (amb aquests noms) a les quals es van afegir algunes regions perifèriques (especialment Bit Zittti o Bīt-Zitti, inclosa Parsua), províncies que van restar part d'Assíria fins al final de l'imperi. A Parsua, a mitjan segle viii aC, un líder de nom Tunaka havia iniciat la unificació i s'havia apoderat de diversos districtes veïns, segurament aliat a Urartu, cosa que havia obligat els assiris a reaccionar. En els annals, s'esmenta la capital de Tunaka, que era Nikur o Niqur, que després fou capital de la província de Parsua. En una expedició del 740 aC, Teglatfalassar III va imposar a les terres situades entre Parsua (al nord) i Mataa (al sud) un tribut de 9 tones de lapislàtzuli i 15 tones d'objectes de bronze.[1]

Aquesta àrea és identificada com a Parsuah per una inscripció de Sargon II (vers 721-705 aC) i en aquest moment era una província assíria. Sargon II va envair (716 aC) la Mèdia occidental, on va derrotar el príncep o governador de Kishesim (Kišesim), que tenia un nom assiri (Bel-Shar-usur) segurament perquè la influència assíria a la zona ja tenia uns anys; es va establir el culte assiri i el nom de la ciutat fou canviat a Kar Adar, i s'hi va erigir una estela; la zona fou erigida en província amb capital a Kar Adar i abraçava la major part de Parsua, amb els districtes de Bit Sagbat, Bit Khirmani, Bit Umargi i altres ciutats. La ciutat de Kharkhar (Ḫaṛḫar), el governant de la qual havia estat expulsat, va seguir la mateixa sort i el seu nom va esdevenir Kar-Sharrukin (Ciutat de Sargon) i fou colonitzada per captius i erigida en capital d'una nova província (anomenada Kharkhar). Karallu fou unida a la província de Lullume (Lullu, Lullubi/Zamua). Altres territoris foren agregats a la província de Parsua. Itti, rei d'Allabria, fou deportat a Hamath i el tron concedit a Bēlapaliddina (Belapalidin), que fou un lleial vassall asiri. Més tard, els assiris van crear les províncies de Kār-Kašši o Bīt-Kāri (Kar Kassi, o Bit Kari), de Saparda, i de Mādāya (Mèdia), que van conservar, això no obstant, una àmplia autonomia interna.

El 708 aC, va fer una expedició a l'est cap al Zab Inferior i el Diyala, i establí la frontera al nord, a les muntanyes Gizilbundi (Qāflān-kūh) i a la regió de Zandjan-Qazvín (Zanǰān-Qazvīn), mentre al sud la frontera passava pel mont Alvand, al nord de la vall de Kermanshah i les valls tributàries del Diyala. Dins del territori assegurat, hi havia Zamua, Parsua, Bit Hamban, Kishesim i Kharkhar.

Sennàquerib (704-681 aC), el fill de Sargon II, va fer una expedició a Ellipi, contra el príncep Aspabara (de nom irànic), fill de Talta, a qui els assiris havien posat al tron el 708 aC. La província de Bit Barrua (Bīt-Barrūa) fou segregada d'Ellipi i agregada a Kharkhar. Al final de la campanya, es va cobrar tribut dels "llunyans medes" que mai n'havien pagat abans.

El 692 aC, els babilonis, dirigits per Mushezib-Marduk (Mušezib-Marduk), van preparar una coalició amb les tribus dels Zagros (Parsua, Ellipi, Puqudu, Gambuli), alguns estats caldeus entre els quals s'assenyala el príncep Samunu o Nabu Shuma Ishkun de Bit Yakuni (Bit Yakin), fill de Merodac-baladan, i amb els elamites, al nou rei dels quals, Umman-minanu o Humbanumena III (Ḫumban-nimena II), van oferir els tresors de l'antic temple d'E-sagila com a estímul perquè es posés al seu costat. Molts pobles de les províncies assíries de nova creació es van posar també contra els assiris. El cap militar elamita fou Humban-untash (Ḫumban-untaš); es va lliurar la Batalla d'Halule prop del Tigris (a la zona de la moderna Samarra), a Mesopotàmia (692 aC), on Senaquerib considera que va obtenir la victòria absoluta, però els babilonis diuen que no va tenir resultat decisiu.

Durant el regnat d'Assarhaddon (680-669 aC), els escites-cimmeris assentats a la regió que després fou la Sacasene van començar a atacar la frontera assíria. El 679 aC, el rei cimmerioescita Teušpa va envair Assíria, però fou rebutjat; en aquest temps, ja un cos d'escites servien en l'exèrcit assiri. Entre 679 i 677 aC, els assiris van atacar els revoltats maneus o manneus (de Manna) aliats als escites, dirigits per Ishpakaia (Išpakaia) i els assiris van fer una incursió a l'est fins a Patusharra (Patušarra, antic persa Pātišuvari, elamita Pattišmarriš, persa mitjà Padišxwārgar, grec Choarene, situat a l'est de Māzandarān), al nord-est del mont Bikni. El 676 aC, uns caps medes, Uppis de Partakka (grec Paraitakene, llatí Paraetacene, seria la moderna Isfahan), Zanasana de Partukka (a Hircània, lloc desconegut), i Ramataia d'Urakazabarna (Hircània, modern Gorgān, atacats per prínceps veïns o per caps escites, van demanar ajut a Assíria. Com que les expedicions a l'est cada vegada costaven més, el rei va decidir dedicar-se a consolidar el seu poder a Zamua, Parsua i Mèdia i, el 672 aC, va concertar tractats en aquest sentit amb els prínceps medes. Els medes es van desplaçar al sud mentre els cimmerioescites s'establien a Parsua.

Vers el 671 aC, les províncies medes es van revoltar. La direcció va correspondre a Kaštariti de Karkašši, Dusanni de Saparda, i Mamitiaršu de Maday o Mataa, que van aconseguir l'aliança de Manna, dels cimmeris i dels escites (aquests dirigits per Partatua). Kishesim i la província a l'oest d'aquesta, Bit Hamban, foren atacades. Vers el 670, la regió de Kišesim o Kishesim (també Kišesi, Kišasa, Kišusimai, probablement al nord-oest de Hamadan) fou atacada pels medes i la seva capital Kišasa (probablement Ecbatana/Hamadan) fou capturada (o almenys va estar a punt de ser-ho). Assíria va intentar negociar i el rei escita va demanar la mà d'una princesa assíria, i en el document agafa el títol de rei del país d'Ishkuza (Iškuza), que no ha estat identificat i es pensa que podria estar cap a Elam. El resultat final no es coneix, però els assiris van conservar essencialment Parsua, Zamua, Kishesim i Kharkhar, però Mèdia es va fer independent. El 669 aC, una carta dels arxius reials assiris l'esmenta com estat independent junt amb Urartu, Manna i Khubushkia (Hubuškia) i això es repeteix en el període del 669 al 662 aC, tot i que formalment Assíria en reclamava encara la sobirania.

Els escites i cimmeris es van aliar a Manna, van conquerir la fortalesa de Dūr-Ellil i van atacar l'establiment de Šarru-iqbi, que van ocupar. Els territoris perifèrics com Allabria foren també ocupats i Manna i Assíria van esdevenir frontereres des de Mèdia al Gran Zab. Però sota Assurbanipal, vers el 659 aC, els assiris van recuperar el control; arribaren a Izirtu, la capital de Manna (que no van poder ocupar) i el poble es va revoltar contra el rei Akhsheri (Ahšeri) i el van matar i van passejar el seu cadàver pels carrers. Els seus germans, família i clan foren morts per les armes. Un fill, Ualli, es va escapar de la matança i va esdevenir després rei, i va esdevenir aliat assiri, assegurant així la seguretat al nord de Parsua.

Després de la derrota d'Elam, el 643 aC, el rei Kurash (Kuraš) de Parsuwash (Cir I d'Anzan), que dirigia un grup de tribus iràniques, va enviar a Níniveh com a ostatge el seu fill gran Arukku, amb diversos regals. Per un temps, els perses van reconèixer la sobirania d'Assíria en comptes de la d'Elam; però vers el 626 aC l'imperi va entrar en descomposició. Nabopolassar es va revoltar a Babilònia, però només va poder dominar les ciutats del nord (el centre i sud va romandre lleial a Assíria); el 623 aC, els rebels van ocupar Der, el 616 aC Uruk, el 615 aC Nippur, i el mateix any els babilonis pujaven cap al Khabur i el Balikh. Manna, com a estat, va romandre lleial a Assíria i la província de Parsua tampoc no va donar cap símptoma conegut de rebel·lia. Les forces assíries i mannees van ser derrotades pels babilonis a Qablinu (probablement al curs mitjà de l'Eufrates) i aquest èxit va alarmar el faraó Psammètic I, que va optar per enviar-hi ajut, que fou poc efectiu. El 615 aC, va ser assetjada Assur pels babilonis, però el setge va haver de ser aixecat amb fortes pèrdues i llavors van obtenir l'aliança de Ciaxares de Mèdia, que es va apoderar de Manna i d'Arrapkha (615 aC), deixà sense sotmetre Parsua i es va dirigir a Nínive; no la va poder ocupar, però sí que va conquerir Assur (614 aC); el 612 aC, els medes eren altre cop davant Nínive i al cap de tres mesos (agost del 612 aC) la van ocupar. Tota la part oriental, amb Parsua i les altres províncies, van passar als medes.

Notes[modifica]

Bibliografia[modifica]