Vés al contingut

Urartu

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaUrartu
Tipusestat històric i civilització antiga Modifica el valor a Wikidata
Lloc
Modifica el valor a Wikidata Map
 38° 30′ 00″ N, 43° 20′ 33″ E / 38.5°N,43.3425°E / 38.5; 43.3425
CapitalTuixpa
Arzashku Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Idioma oficialurartià Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Creaciódècada del 860 aC Modifica el valor a Wikidata
Dissolució590 aC Modifica el valor a Wikidata
SegüentSatrapia d'Armenia Modifica el valor a Wikidata

Urartu és una regió geogràfica que s'utilitza habitualment com a exònim del regne de l'edat del ferro, també coneguda per la interpretació moderna del seu endònim, el Regne de Van, centrada al voltant del llac Van a l'històric altiplà d'Armènia.[1] El regne va assolir el poder a mitjans del segle ix aC, però va entrar en declivi gradual i finalment va ser conquerit pels medes iranians a principis del segle vi aC.[2]

S'han descobert diversos jaciments, els més importants són Karmir Blur, Armavir i Erebuni, que confirmen la importància del regne d'Urartu. Els hitites van signar diversos tractats amb Urartu, que semblen indicar que aquests llocs estaven governats per dinasties locals, i que els pactes es feien amb els «prínceps» i també amb el poble i els ancians. Políticament Urartu es dividia en diverses entitats i no hi havia una estructura uniforme. Les cròniques assíries, sobretot les de Salmanassar I i Teglatfalassar I, parlen de les campanyes a la regió de Nairi, on van lluitar contra un gran nombre de reis.[3]

Des del seu redescobriment al segle xix, Urartu, que es creu comunament que era almenys parcialment de parla armènia,[4][5][6][7][8] ha tingut un paper important en el nacionalisme armeni.[9]

Història

[modifica]

Orígens

[modifica]

Urartu va sorgir en una època coetània o molt propera als hurrites fruit de la immigració des de l'Àsia central.

Les fonts hitites esmenten alguns països a la zona d'Urartu: Haiasa, Azzi, Suhma, Isuwa i Altxe (cap al 1388 aC i 1320 aC). Els assiris van atacar la regió el 1114 aC i van arribar al llac Van, i esmenten que el país, que es deia Nairi, tenia 23 reis. Els estats de Nairi van ser sotmesos repetidament a atacs i invasions dels imperi assiri mitjà i l'Imperi Neoassiri, especialment sota Tukultininurta I,[10] Teglatfalassar I,[11] Aixurbelkala, Adadnirari II, Tukultininurta II i Assurnasirpal II.

Cap a l'any 880 aC, aquests 23 principats ja estan unificats sota el rei Arame de Biaini (és a dir, del llac Van),[12] que les fonts assíries denominen rei d'Urartu (en les seves inscripcions, els reis d'Urartu es titulen reis de Nairi si escriuen en assiri, i reis de Biaini i senyors de Tushpa si ho fan en urartià). El primer rei va ser Arame, titulat erili-erilave ('rei de reis'), que va donar nom a la província d'Aramili (més tard, coneguda com a Apahuniq), que tenia com a capital Arzachkun (suposadament, Manazkert).

Biaini era el nom que els urartians donaven al Regne d'Urartu (que n'és el nom assiri). Biaini vol dir una cosa semblant a 'Regne del llac Van', zona que abans els assiris anomenaven Nairi.

Període d'expansió

[modifica]

Sarduri I, potser un usurpador, va fundar una dinastia i va traslladar la capital a Tuixpa (la moderna Van), a la vora del llac Van, més ben defensable, abastible i més lluny dels assiris, i la va fer fortificar.[13] El seu fill Ixpuini va iniciar una estratègia d'expansió territorial i des de mig regnat va regnar conjuntament amb el seu fill Menua I, incorporant al regne el país de Mutsatsir, d'on es creu que provenia la seva dinastia i es trobava el principal santuari de Khaldi,[14] una de les tres deïtats principals d'Urartu i del qual va fer governador el seu fill (el futur Sarduri II), però Shamshi-Adad V d'Assíria el va atacar. El 827 aC Ixpuini va conquerir el regne de Manna[15] i Teppe Hasanlu[16] al sud del llac Urmia, on va situar diverses guarnicions conquerint tota la plana del llac.

Fortalesa d'Erebuni
Murs d'Argištiḫinili

El seu successor, Argisti I va perdre el control sobre Manna[15] però encara amplià més els dominis a la regió de l'Araxes i el llac d'Erevan, a més d'aconseguir rebutjar els atacs de Salmanassar IV d'Assíria i construí la fortalesa d'Erebuni l'any 782 aC amb 6.600 presoners de guerra d'Hatti i Sofene,[17] i en 776 aC la fortalesa d'Argištiḫinili.[18]

Sarduri II va succeir al seu pare Argisti I i el 754 aC va derrotar l'exèrcit assiri sota el comandament d'Aixurnirari V a Arpad, un esdeveniment que podria haver provocat que l'exèrcit assiri no fes campanya durant diversos anys.[19] Sarduri va expandir el territori sotmetent cap al nord-est Tulikhu, Uelikuḫi, Doğubayazıt, Arguqiu. També va fer campanya contra Etiuni, Aiararat[a] i Eriaqi. Al nord va sotmetre la ciutat de Maqaltu, i al nord-oest va arribar a Còlquida. Al sud, va lluitar contra els assiris i va tornar a Manna; al sud-oest va sotmetre a vassallatge els països de Tumeichki i Kauri va tornar a Khaté, va cobrar tribut a Kummukh i va sotmetre Gurgum i el Regne de Samal.

El 739 aC Teglatfalassar III d'Assíria va iniciar la lluita pels districtes fronterers que s'havien sotmès a Urartu derrotant Sarduri a Rumqala i recuperant Diyar Bakr, Bohtan, Batman, Kharpurt i Kummukh. L'any 736 aC el rei assiri va sotmetre el país d'Ulluba i l'any següent va envair Urartu assetjant Tushpa, però va ser rebutjat. Els intents assiris de controlar Kubutxkia, Mutsatsir i Manna no van reeixir i van restar lleials a Urartu. Sarduri va morir cap a l'any 735 aC i el va succeir Rusa I.[20][21]

Període de decadència

[modifica]
Urartu en 743, en la seva màxima extensió

Quan Rusa I va heretar el tron, el rei assiri Teglatfalassar III va intentar expandir el seu imperi continuant les campanyes contra Urartu, que van envair repetidament obligant Rusa a passar els primers anys del seu regnat lluitant contra les forces d'Assíria fins que va aconseguir infligir una dura derrota als assiris entre el 734 i el 727 aC, en la qual l'exèrcit assiri va ser totalment aniquilat.[22] A meitat del segle viii aC, es va enfrontar amb el Regne de Manna, i a finals del segle van començar els atacs dels cimmeris. Els assiris, dirigits per Sargon II, van atacar el regne el 719 i el 717 aC, però el 715 aC Urartu va prendre 22 ciutats assíries.[23] En 714 aC Rusa I va ser derrotat per Sargon II al llac Urmia i saquejant el temple de Khaldi a Mushashir,[24] causant gairebé la derrota total d'Urartu.

Vuitena campanya de Sargon II
Una processó d'alts funcionaris assiris seguits per portadors d'homenatge d'Urartu. Del Palau Reial de Sargon II a Khorsabad

Rusa es va posar malalt i va morir (alguns pensen que es va suïcidar) l'any 713 aC. El va succeir el seu fill Argisti II.[25][26] Després de la mort de Sargon el 706 aC Argisti II va llançar un contraatac important, amb les seves forces fent retrocedir els assiris a través de la frontera anterior a la guerra i endinsant-se en les colònies assíries del nord-oest de l'Iran, reconquerint importants pobles i ciutats al voltant del llac Urmia, com ara Mutsatsir, Ushnu i Tepe.

Rusa II va tornar part de l'esplendor al regne amb la construcció de monuments i l'estabilització administrativa,[27] però no va ser capaç de recuperar el poder militar necessari per a resistir enfront els veïns cada cop més poderosos. La successió de Rusa II és confusa. Sembla que el va succeir Erimena, potser fill seu, que va tenir un breu regnat, seguit per Rusa III, fill d'Erimena.[28]

Urartu es va debilitar sota els atacs constants dels invasors cimmeris i escites i va passar a dependre d'Assíria, com ho demostra el fet que el fill de Rusa II, Sarduri III es refereix al rei assiri Assurbanipal com el seu pare.[29] Sarduri III va ser succeït per Rusa III (també conegut com a Rusa Erimenahi) i el seu fill, Rusa IV. El pare de Rusa III, Erimena, també podria haver estat rei establint una nova dinastia armènia,[29] doncs en el moment de la mort de Sarduri III, el seu fill Sarduri IV encara no havia arribat a l'edat adulta.[30]

Les invasions dels escites i els seus aliats medes van continuar i, a finals del segle vii aC, gairebé havien destruït el regne (les excavacions arqueològiques mostren un alt nivell de destrucció per foc). Entre el 612 aC i el 585 aC, el país va ser conquerit per tribus traciofrígies (que acabarien formant el futur poble dels armenis), que van destruir el regne.[31] L'últim rei d'Urartu o un dels primers reis dels invasors armenis es va sotmetre als medes que van prendre la capital urartiana de Van el 590 aC, posant fi efectivament a la sobirania d'Urartu.[32]

Reis d'Urartu o Biaini

[modifica]

Arqueologia

[modifica]

El descobriment de la civilització es va fer el 1827 per Friedrich Eduard Schulz, de la societat francesa d'orientalistes. Schulz va morir assassinat per bandits kurds el 1829. Van seguir altres troballes i intents de traducció de les inscripcions, i alguns investigadors van tenir la mateixa fi que Schulz. A partir del 1870, les ruïnes de la zona van ser saquejades pels residents, per vendre els objectes als exploradors europeus. La primera catalogació de les inscripcions la va fer sir Archibald Henry Sayce i Karl Sester a la darrera part del segle xix. L'estela de Rusa es va descobrir el 1891. La regió passà a control rus el 1915, i Nikolai Jakovlevich Marr i Iosif Abgarovich Orbeli hi van fer algunes troballes rellevants, especialment els annals de Sarduri II. Al llarg del segle xx, es van fer nombroses troballes, primer a l'Armènia soviètica, com ara Karmir Blur i després també a la part turca.

Jaciments arqueològics

[modifica]

Economia

[modifica]

L'estructura econòmica d'Urartu era similar a la d'altres estats del món antic, especialment a Assíria. L'estat depenia en gran manera de la ramaderia (ovelles i cabres) i l'agricultura, expandida malgrat la sequedat d'algunes regions gràcies a un sistema d'irrigació que aprofitava l'aigua del llac Van amb un reg centralitzat que requeria obres gestionades pels reis, però implementades per habitants lliures i possiblement per mà d'obra esclava proporcionada per presoners. La geografia abundant en muntanyes proporcionava materials de construcció i metalls diversos, que després eren treballats pels artesans, orfebres d'anomenada a la regió. S'exportaven gerres i pots de metall a Frígia, així com vi i carn a Assíria.[33]

Administració

[modifica]

El rei tenia el poder suprem i era, a més a més, gran sacerdot de Khaldi, la principal deïtat del país. Alguns temples de Khaldi formaven part del complex del palau reial i n'hi havia d'altres separats.

El territori estava dividit en províncies dirigides per un governador que n'era el cap militar i que depenia de la cort, ja que l'estructura de poder estava fortament centralitzada. La uniformitat d'estil de les fortaleses on residien els nobles mostra també aquesta irradiació des de la capital.

Art

[modifica]

Els trets de les escultures d'Urartu mostren una influència de l'art hitita, com s'aprecia als trets de les figures dels relleus. Destaquen les figures de metall esculpides i gravades, les més luxoses de les quals usen el bronze.[34] Els motius són majoritàriament mitològics.

S'han trobat també restes de pintures murals a diverses ciutats, amb un predomini d'art ornamental de paisatges i animals en colors vius.

Els edificis, tant militars com de culte, tenen murs gruixuts per protegir-se dels invasors i alguns d'ells presenten arcs ocults per repartir el pes de les teulades. Tant els edificis comunals com les cases mostren restes de decoració i presència de balcons. Les cases particulars comptaven amb accés a aigua potable i al clavegueram.

Religió

[modifica]
Moderna representació del deu Khaldi basada en originals urartians

La religió d'Urartu tenia els trets característics dels regnes despòtics politeistes d'Orient Pròxim i enfonsava les arrels en altres sistemes religiosos més antics de Mesopotàmia i Anatòlia.[35] La principal deïtat n'era Khaldi, però la religió dels urartians era politeista. Altres deïtats n'eren Teisheba, déu dels cels, Teshsub, deïtat hurrita, i Khurits i Shiwini, dees del sol. Els mites estaven fortament influïts per les cultures de Mesopotàmia.

Els enterraments en tombes decorades i amb profusió d'ofrenes funeràries mostren la importància del més allà en aquesta cultura, si bé estaven reservats a les elits socials. Els cossos s'enterren envoltats d'atuells i només en èpoques tardanes s'observa un auge de la cremació.

Llengua i escriptura

[modifica]
Inscripció urartiana cuneïforme en pedra exposada al Museu Erebuni d'Erevan. A la inscripció es pot llegir: «Per al deu Khaldi, el senyor, Argisti I d'Urartu, fill de Menua, va construir aquest temple i la poderosa fortalesa. El proclamo Irbuni (Erebuni) per a la glòria dels països de Biai (Urartu) i per a mantenir els països Lului (enemics) en el temor. Per a la grandesa del deu Khaldi, aquest és Arghisti, fill de Menua, el poderós rei, el rei dels països de Biai, governador de la ciutat de Tushpa

El llenguatge d'Urartu és aglutinatiu i emparentat amb l'hurrita, i està classificat en el grup hurrourartià de llengües; cronològicament, la llengua sembla una continuació dels dialectes hurrites; no presenta influències semites ni indoeuropees, però sí d'algunes llengües del Caucas, emparentada amb la família de llengües alaròdies. Els georgians li atribueixen també una connexió amb el georgià. La sintaxi és generalment d'estructura subjecte-objecte-verb (Llengua SVO).[36]

Per a escriure, s'utilitzava un sistema local jeroglífic, però més tard van adoptar el cuneïforme assiri, limitant l'ús del sistema nacional que, al segle viii, va quedar reduït a escrits religiosos i comptables.

Notes

[modifica]
  1. ↑ Aquest nom el donaven els urartians a una regió no ben identificada, probablement situada a l'est d'Etiuni. La paraula recorda el mont Ararat

Referències

[modifica]
  1. ↑ Jacobson, Esther. The Art of the Scythians: The Interpenetration of Cultures at the Edge of the Hellenic World (en anglès). BRILL, 1995, p. 33. ISBN 9789004098565.
  2. ↑ Scolnic, Benjamin Edidin. If the Egyptians Drowned in the Red Sea where are Pharaoh's Chariots? (en anglès). University Press of America, 2005, p. 29. ISBN 0761831479.
  3. ↑ Kuhrt, Amélie. El Oriente Próximo en la antugüedad c. 3.000-330 aC: vol. 2 (en castellà). Barcelona: Crítica, 2014, p. 196. ISBN 9788498926897.
  4. ↑ Diakonoff, Igor M. «First Evidence of the Proto-Armenian Language in Eastern Anatolia». Annual of Armenian Linguistics, 13, 1992, pàg. 51–54. ISSN: 0271-9800.
  5. ↑ J. P. Mallory, Douglas Q. Adams (eds.). Encyclopedia of Indo-European culture (en anglès). Londres: Fitzroy Dearborn, 1997, p. 30. ISBN 978-1884964985. OCLC 37931209. «La presència armènia als seus assentaments històrics s'hauria de buscar llavors en algun moment abans del 600 aC; (...) la fonologia armènia, per exemple, sembla haver estat molt afectada per l'urartià, cosa que pot suggerir un llarg període de bilingüisme.»
  6. ↑ Drews, Robert. Militarism and the Indo-Europeanizing of Europe (en anglès). Routledge, 2017, p. 228. DOI 10.7817/jaos.141.1.2021.brev004. ISBN 9780367886004. «El vernacle del Gran Regne de Biainili era sens dubte l'armeni. La llengua armènia era òbviament la llengua vernacla de la regió al segle V aC, quan els comandants perses i els escriptors grecs la van emparellar amb el frigi. Difícilment es pot suposar que va ser introduïda a la regió entre principis del segle VI i principis del V aC, i que immediatament va esborrar qualsevol altra cosa que s'hi havia parlat; (...) com que els parlants protoarmenis semblen haver viscut no lluny dels parlants hurrians, la nostra conclusió ha de ser que la llengua armènia de Mesrop Mashtots descendia d'una llengua indoeuropea que s'havia parlat al sud del Caucas a l'edat del bronze.»
  7. ↑ Martirosyan, Hrach «The place of Armenian in the Indo-European language family: the relationship with Greek and Indo-Iranian». Journal of Language Relationship, 10, 1, 01-02-2013, pàg. 85–138. DOI: 10.31826/jlr-2013-100107. ISSN: 2219-4029.
  8. ↑ Petrosyan, Armen «The Armenian Elements in the Language and Onomastics of Urartu» (en anglés). Aramazd: Armenian Journal of Near Eastern Studies, 2010 [Consulta: 14 gener 2022].
  9. ↑ Redgate, Anne Elizabeth. The Armenians (en anglès). Wiley, 2000, p. 276. ISBN 978-0-631-22037-4.
  10. ↑ Chahin, 2001, p. 56.
  11. ↑ Chisholm, Hugh. «Tiglath-Pileser s.v. Tiglath-Pileser I». A: Encyclopædia Britannica (en anglès). Vol. 26. 11th ed.. Cambridge University Press, 1911, p. 968.
  12. ↑ Hewson, Robert H.; Henige, David (ed.) «The Primary History of Armenia: An Examination of the Validity of an Immemorially Transmitted Historical Tradition» (en anglès). History in Africa, 2, 1975, pàg. 91–100. DOI: 10.2307/3171466. ISSN: 0361-5413.
  13. ↑ Chahin, 2001, p. 68.
  14. ↑ Baumer, 2021, p. 79.
  15. 1 2 Bryce, Trevor. The Routledge Handbook of the Peoples and Places of Ancient Western Asia (en anglès). Taylor & Francis, 2009, p. 443-444. ISBN 9781134159079.
  16. ↑ Baumer, 2021, p. 80.
  17. ↑ Smith, Adam T. The Political Landscape: Constellations of Authority in Early Complex Polities (en anglès). University of California Press, 2003, p. 168. ISBN 9780520936997.
  18. ↑ Zimansky, Paul. Ecology and Empire: The Structure of the Urartian State (en anglès). Oriental Institute of the University of Chicago, 1985, p. 94. ISBN 0-918986-41-9.
  19. ↑ Radner, Karen. «Tiglath-pileser III, king of Assyria (744-727 BC)» (en anglès). Assyrian empire builders. University College London, 2012. [Consulta: 15 agost 2025].
  20. ↑ Chahin, 2001, p. 81-83.
  21. ↑ Cassin, Elena (et al.) (eds.). Los imperios del antiguo Oriente: la primera mitad del primer milenio. Madrid: Siglo XXI, 1979, p. 110-11, 160. ISBN 8432301183.
  22. ↑ Hipp, Krzysztof «Sarduri II – One of the most unfortunate rulers of the 8th century B.C.E» (en anglès). Recherches Archaéologiques. Nouvelle Série. Jagiellonian University [Kraków], 5–6, 2014 [Consulta: 15 agost 2025].
  23. ↑ Carey, Brian Todd «Perspectives: Assyrian King Sargon ll's Urartu campaign of 714 BC was as sensible as it was ruthless» (en anglès). Military History, 22, 6, 9-2005, pàg. 64 [Consulta: 14 setembre 2025].
  24. ↑ Danti, Michael D. «Searching for the Kingdom of Musasir The Rowanduz Archaeological Program» (en anglès). Expedition, 56, 3, 2014 [Consulta: 14 setembre 2025].
  25. ↑ Cassin, Elena (et al.) (eds.). Los imperios del antiguo Oriente: la primera mitad del primer milenio. Madrid: Siglo XXI, 1979, p. 49-50, 52-53. ISBN 8432301183.
  26. ↑ Burney, Charles. Historical dictionary of the Hittites. Lanham, Md.: Scarecrow Press, 2004, p. 188. ISBN 9780810849365.
  27. ↑ Zimansky, Paul «An Urartian Ozymandias» (en anglès). The Biblical Archaeologist, 58, 2, 6-1995, pàg. 94–100. DOI: 10.2307/3210480. ISSN: 0006-0895.
  28. ↑ Lindsay, Ian; Adam T. Smith «A History of Archaeology in the Republic of Armenia». Journal of Field Archaeology, 31, 2, 2006, pàg. 173.
  29. 1 2 Chahin, 2001, p. 104.
  30. ↑ Dyakonov, I. M. «The last years of the Urartian state according to the Assyrian-Babylonian sources» (en anglès). Bulletin of Ancient History, 2, 1951.
  31. ↑ Chahin, 2001, p. 43.
  32. ↑ Chahin, 2001, p. 173.
  33. ↑ Çifçi, Ali. «The Economy of the Urartian Kingdom». A: Archaeology and History of Urartu (Biainili). Peeters, 2021, p. 111-144.
  34. ↑ Mirjo Salvini, « L'Urartu », dinss Bernard Holtzmann (dir.), L'Art de l'Antiquité, 2. l'Égypte et le Proche-Orient, Paris, Gallimard : Réunion des Musées nationaux, coll. « Manuels d'histoire de l'art », 1997, p. 320-351
  35. ↑ Zimansky, P. E.. Ancient Ararat, A Handbook of Urartian Studies (en anglès). Caravan books, 1998, p. 86. ISBN 0-88206-091-0.
  36. ↑ Gernot, Wilhelm. «Urartian». A: Roger D. Woodard. The Ancient Languages of Asia Minor (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2008, p. 105-123. ISBN 9780511486845.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Urartu&oldid=36909005»