Religió d'Urartu

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La religió o mitologia d'Urartu és el sistema de creences adoptat per l'antic regne d'Àsia occidental que hi havia entre els s. VIII i VI ae a l'Altiplà Armeni. La religió d'Urartu tenia els trets característics dels regnes despòtics politeistes d'Orient Pròxim i enfonsava les arrels en altres sistemes religiosos més antics de Mesopotàmia i Anatòlia.[1] Igual que altres religions de l'antic Orient, la religió urartiana presentava un ampli panteó de deïtats relacionades amb diferents fenòmens, i el seu déu suprem era Khaldi. Els urartians contactaven amb les divinitats del panteó amb sacrificis rituals. La religió urartiana incloïa elements típics de l'antic Orient, com l'arbre de la vida, la serp, el disc alat, etc., anàlegs a altres sistemes religiosos de l'antiga Mesopotàmia.[2] Un tret característic de la religió urartiana era la relativa tolerància religiosa deguda a l'estructura multinacional del regne.[3][4]

Deïtat urartiana alada, bronze, Toprak-kale, Ermitage

Fonts per a l'estudi de la religió urartiana[modifica]

L'anomenada Porta de Mjer, el 'portal del déu', prop de Rusajinili

Les fonts per a l'estudi de la religió urartiana són escasses: els investigadors només disposen d'un nombre limitat de documents cuneïformes que descriuen els seus ritus religiosos o les seues creences. Únic en aquest sentit és el text redactat durant el regnat d'Ixpuini i gravat en la roca propera al Toprak-kale, el Portal del Déu, que més tard seria conegut com Porta de Mjer. La "porta" en si són tres esquerdes rectangulars successives en la roca: el triple portal del déu pel qual, segons les creences de l'antic Orient, la deïtat podia abandonar la muntanya.[5][6] Gràcies a aquesta inscripció cuneïforme, descoberta per Iósif Orbeli en l'expedició de la Societat Russa d'Arqueologia del 1916, la comunitat científica coneix tot el panteó d'Urartu.[7] En una excavació recent d'Ayanís, fortalesa urartiana del temps de Rusa II, s'ha trobat un document que descriu sacrificis rituals al déu Khaldi.[7] A més d'aquests testimoniatges, hi ha un nombre limitat d'apel·lacions estandarditzades al déu Khaldi (del tipus: «En el nom del déu Khaldi, jo, el rei d'Urartu, he construït aquest graner...») en inscripcions cuneïformes, així com algunes poques imatges de déus i ritus que s'han conservat entre els objectes urartians. Fins a hui encara no s'han trobat texts mitològics, oracions o conjurs màgics urartians.[8]

D'altra banda, facilita la recerca el fet que les pràctiques religioses urartianes eren molt properes a les assíries i hittites, de manera que l'estudi de la religió d'Assíria i el regne hittita ajuda a comprendre el sentit dels distints símbols religiosos d'Urartu.[9][10]

Història de la formació i desenvolupament de la religió d'Urartu[modifica]

Segurament alguns elements religiosos de l'antic Orient penetraren a poc a poc en l'Altiplà Armeni molt abans de l'aparició del Regne d'Urartu. A la fi del II mil·lenni ae els urartians que havien migrat cap a la zona que esdevindria el nucli d'Urartu des de Rawandiz (Azerbaidjan oest) se'n dugueren una variant del sistema religiós mesopotàmic que cimentaria la religió urartiana. Els hurrites que habitaven aquestes terres després de la desintegració del Regne de Mitanni devien professar una religió propera a aquest sistema, que també arrelava en la religió de Mesopotàmia. Borís Piotrovski considerava que la religió hurrita havia transmés molts elements a la urartiana, i Ígor Dyákonov veia aquesta influència en la relació existent entre el déu hurrita Tessub i l'urartià Teysheba, i assenyalava que en la resta els panteons hurrita i urartià eren completament diferents, malgrat la proximitat lingüística d'aquests pobles.Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; les referències sense nom han de tenir contingutError de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; les referències sense nom han de tenir contingut

El sistema religiós urartià va ser influït en certa manera pel Regne dels hittites (mitjançant els hurrites), el panteó dels quals també entroncava amb la Mesopotàmia més antiga. D'aquesta barreja s'anà diferenciant i consagrant progressivament la religió oficial d'Urartu i el seu panteó.[11][12][13][14]

La consolidació del Regne d'Urartu consagrà la religió urartiana, perquè els règims despòtics de l'antic Orient utilitzaven la religió com una eina més de control sobre la població.[15] Aquest procés es completà durant el regnat d'Ixpuini (828-810 ae), que reforçà la religió oficial: incorporà a Urartu Musasir, ciutat estat situada al territori de l'actual província iraniana d'Azerbaidjan occidental que havia estat el focus d'expansió inicial dels urartians i ciutat sagrada del seu déu suprem, Khaldi.[14] Amb el rei Ixpuini l'escriptura urartiana incorporà fórmules obligatòries que introduïen les inscripcions reials, com "En nom del déu Khaldi..."; el mateix rei manà gravar a la Porta de Mjer la llista dels déus urartians amb indicació de les ofrenes exactes per a cadascun d'ells.[9]

Després, en l'època de prosperitat que visqué Urartu durant els regnats de Menua, Argisti I, Sarduri II i Rusa I, es construí massivament temples, dedicats en la seua majoria al déu Khaldi, i moltes ciutats hi realitzaren amb regularitat solemnes sacrificis rituals.

L'edat d'or de la religió urartiana acaba l'any 714 ae, quan el rei assiri Sargon II, després d'una llarga campanya militar, derrota l'exèrcit urartià comandat pel rei Rusa I i captura i saqueja Musasir, la ciutat sagrada del déu Khaldi. Aquest fet se sumà a l'incipient declivi politicomilitar d'Urartu i suposà un sever cop al culte del déu Khaldi i a tota la religió urartiana. Si bé Urartu pogué recuperar, a canvi d'un important rescat, l'estàtua principal del déu Khaldi raptada pels assiris de Musasir, la preeminència del déu assiri Assur i "les seues armes" sobre el déu Khaldi es feren paleses per a la població d'Urartu. Tot i que l'existència d'Urartu i la seua religió encara es perllongarien durant molts anys, el culte de Khaldi no es recuperà de la destrucció de Musasir. Així, durant el regnat de Rusa II (685-639 ae), en el segon període de prosperitat d'Urartu, els urartians ja no destacaven a Khaldi en la seua construcció monumental com ho havien fet en els primers temps del regne, quan quasi tots els temples li eren dedicats.[14]

En els darrers anys d'Urartu, quan les derrotes militars havien afeblit significativament el regne, els escrits reials, en lloc de Khaldi, apel·len al déu Teysheba, i fins i tot al déu suprem assiri Assur o al babiloni Marduk.[16] És possible que el trasllat de la capital d'Urartu a Teishebaini en els darrers anys del regne també tinguera a veure amb l'extinció del culte de Khaldi i les esperances posades en Teysheba. La religió urartiana entra en decadència en aquest període.[14]

El panteó d'Urartu[modifica]

L'estructura del panteó urartià està relacionada sobretot amb les religions mesopotàmiques, en part per mediació d'Assíria i en part per la dels hurrites, i sols el déu suprem és substituït per un originàriament urartià: Khaldi. Així, per referir-se als déus Teysheba i Shivini, l'escriptura urartiana usava ideogrames anàlegs als utilitzats per als déus assiris Adad i Xamaix, alhora que el nom de Khaldi es transcrivia fonèticament. Els ritus religiosos que es coneixen, fins als sacrificis rituals, tenien arrels mesopotàmiques.[17] Els déus urartians eren antropomorfs, si bé conservaven alguns elements zoomorfs. Així, entre els seus atributs tenien sovint banyes i ales.[18]

En el panteó urartià també figuren distintes manifestacions de Khaldi.[19] Igual que en els panteons de Mesopotàmia, algunes deïtats tenen una ancestral naturalesa totèmica (déus del sol, dels camins, de coves, etc.) Les masculines n'ocupen un lloc preponderant i en la llista de l'anomenada Porta de Mjer ocupen els 63 primers llocs d'un total de 79.[20][21]

Així mateix, s'ha formulat la hipòtesi d'una relació entre el panteó d'Urartu i l'orografia circumdant: a cada deïtat urartiana podria correspondre un determinat cim de l'Altiplà Armeni.[6]

Déus suprems d'Urartu[modifica]

Entre els déus suprems d'Urartu cal esmentar Khaldi, Teysheba i Shivini, així com a les seues esposes Arubaini, Juba i Tushpuea. Les tres deïtats masculines supremes formaven una tríada, situació recurrent en les religions d'Orient Pròxim. En les diferents descripcions de les seues gestes els reis d'Urartu destacaven aquestes tres divinitats. Per exemple, el rei Argisti I en les seues cròniques relata:

« Per tercera volta reuní els guerrers i preguí al déu Khaldi, el sobirà, al déu Teysheba, al déu Shivini, a tots els déus del país d'Biainili, pel que volia fer per augmentar la grandesa senyorial; atengueren els déus el meu prec. Isquí en expedició cap al país d'Urme, conquerí el país d'Urme.[22] »

Sembla que les peticions d'ajut per a campanyes militars eren l'aspecte més important de les relacions entre els reis urartians i el panteó diví. El déu suprem Khaldi era la principal força que els recolzava en els combats. S'associava a Khaldi la flama divina i els seus temples eren anomenats "casa d'armes" o "casa de l'escut".[23][19] Una altra forma habitual en què s'esmentava les divinitats supremes era al final de les esteles o inscripcions cuneïformes col·locades a la base de les construccions, amb la fórmula: "a aquell que trenqui aquesta inscripció que el destruïsquen els déus Khaldi, Teysheba i Shivini".

Imatges dels déus suprems de UrartuReconstrucción d'imatges de l'escut oposat en la fortalesa urartiana de Anzaf i del pectoral del Museu Britànic.



NewHaldi.jpg
NewTeisheba.jpg
NewShivini.jpg
Urartu God Arubani.jpg
Déu suprem Khaldi armat amb foc Déu del tro Teysheba muntat en un lleó Déu del sol Shivini muntat en un toro Dea Arubaini, esposa del déu Khaldi

Khaldi[modifica]

Khaldi era el déu suprem d'Urartu i la seua esposa era la dea Arubaini. Dels déus principals d'Urartu només Khaldi té un origen veritablement urartià.[17] L'etimologia de la paraula "Khaldi" no està esclarida encara. La proximitat provada entre les llengües hurrourartianes i les llengües caucàsiques del nord-est permet especular amb la relació entre "Khaldi" i l'arrel "hal-" que en diverses llengües caucàsiques significa 'cel'. En tal cas "Khaldi" podria significar 'celestial'.[19][24] Els darrers estudis de llengües hurrourartianes no ho han esbrinat encara.[25] La ciutat sagrada de Khaldi era l'antiga urbs de Musasir situada a l'actual província iraniana d'Azerbaidjan occidental.[11][26]

Teysheba[modifica]

Teysheba era el segon déu important urartià, déu del tro i de la guerra. La seua esposa era la dea Juba i se li representava dempeus sobre un bou o, menys sovint sobre un lleó. Era l'equivalent urartià de l'assiri Adad i fins i tot era representat en l'escriptura cuneïforme urartiana amb el mateix ideograma. També està relacionat amb el déu hurrita Tessub.[8] Segons una hipòtesi Teysheba seria un préstec que els urartians haurien pres de Mesopotàmia mitjançant la mitologia hittita.[17] La coneguda ciutat urartiana de Teishebaini situada al pujol de Karmir-Blur (Armènia) duia el seu nom.

Shivini[modifica]

Shivini era el tercer déu per ordre d'importància del panteó urartià, déu del Sol. La seua esposa era la dea Tushpuea i el seu símbol era el disc alat. Shivini era l'equivalent urartià de l'assiri Xamaix i fins i tot era representat en l'escriptura cuneïforme urartiana amb el mateix ideograma.[8] Sembla que la capital del regne d'Urartu, Tushpa, era el lloc del culte de Shivini.[27][28]

Altres deïtats destacades[modifica]

En destaquen les tres dees principals del panteó, esposes dels tres déus suprems: Arubaini, Juba i Tushpuea. És interessant la divinitat lunar urartiana Shelardi, equivalent al mesopotàmic Nanna. La dea Tsinuardi és identificada amb la mesopotàmica Ixtar.[27]

També s'ha trobat una sèrie de divinitats totèmiques i multitud de hipòstasis del déu Khaldi.

Alguns investigadors han intentat trobar una relació entre Shebitu[29] i la dea babilònia Sabitu però, en com que en la llista d'Ixpuini els déus estaven ordenats per gènere i els masculins figuraven en primer lloc, aquesta equiparació perdé consistència.[27]

Altres elements mitològics[modifica]

Alguns elements mitològics urartians no són esmentats en els escrits cuneïformes però es troben àmpliament representats en imatges representades en objectes materials, com ara l'arbre de la vida, la serp, els grius i el disc alat. La semblança entre aquests elements i les seues representacions i els equivalents que es poden trobar en les mitologies de països veïns (especialment a Assíria) apunta a l'extensió d'aquests cultes d'Urartu i a una probable semblança de ritus.[20]

L'arbre de la vida i la serp[modifica]

Representació de l'arbre de la vida i la serp en el yelmo del rei de Urartu Sarduri



IIEl yelmo va ser trobat en excavar la ciutat de Teyshebaini en el pujol de Karmir-Blur. Es conserva en el Museu Nacional d'Història d'Armènia a Erevan.
Helmet08.jpg
Urartu Helmet Fragment 2~.jpg
Dibuix frontal del casc. Diverses serps pengen a l'esquerra i a la dreta sobre imatges de l'arbre de la vida Fragment augmentat de la imatge del casc que conté un arbre de la vida amb divinitats alades als costats

L'arbre de la vida figura en diferents segells urartians descoberts al jaciment de Tuixpa. Els segells contenen escenes d'adoració de l'arbre i a voltes figura com a objecte de culte el pitxer d'aigua.[30] Molts segells contenen la imatge de l'arbre de la vida combinada amb símbols astrals (estels, mitja lluna). A més l'arbre de la vida apareix sovint en diferents pintures murals com a part de la decoració. Els temes urartians de l'arbre de la vida mantenen importants semblances amb els temes assiris.[20]

Representacions de l'arbre de la vida i la serp
UrartianArt13.jpg
Urartian Seal06.jpg
Tree of life in Urartian Fresco.jpg
A l'esquerra: típica de l'art d'Urartu, l'estilització de l'arbre de la vida, talla d'os, Toprak-kale, Museu de Civilitzacions d'Anatòlia. Al centre: segell cilíndric amb la imatge de la serp, Karmir-Blur, Museu d'Història d'Armènia. A la dreta: fresc amb la imatge de l'adoració de l'arbre de la vida, Altintepe, Museu de Civilitzacions d'Anatòlia

Grius i àngels[modifica]

Els objectes de la cultura material urartiana conserven moltes representacions de grius i deïtats alades (àngels). Els investigadors consideren que l'aparició d'aquest tipus d'éssers, particularment en la cultura urartiana, es relaciona amb el procés d'antropomorfisme de les divinitats. La gradual transformació dels déus zoomorfs de l'edat de pedra en deïtats antropomorfes ha deixat una sèrie d'etapes intermèdies que estarien representades, entre altres, per àngels i grius voladors, així com per aquells déus del panteó que conserven trets zoomorfs (per exemple, ales) o animals simbòlics.[31]

Imatges de divinitats aladas
Urartu God Grifon.jpg
UrartianArt11.jpg
Urartian Art 02~.jpg
Dibuix de griu en un cinturó urartià, Karmir-Blur, Museu d'Història d'Armènia Divinitats alades, talla d'os, Toprak-kale, Museu de Civilitzacions d'Anatòlia Divinitat alada, part de la decoració del tron d'Urartu, bronze, Toprak-kale, Ermitage

Disc alat[modifica]

A Urartu estava àmpliament estés el símbol del disc alat les representacions del qual s'han trobat també a Mesopotàmia, l'antic Egipte i el Regne hittita. A Urartu el disc alat solia representar el déu del Sol Shivini, si bé també es pot observar en altres contexts mitològics. Les representacions del disc alat a Urartu eren estilitzades i no contenien tants detalls com les imatges egípcies o mesopotàmiques. Les imatges urartianes del disc alat s'acostaven més a les dels hittites i el tema mitològic era propi dels assiris.[31]

Imatges de disc alat
Urartu God Shivini.jpg
Urartu Locket 1.jpg
Urartian Locket 05.jpg
Dibuix de Shivini en un cinturó uratià, Karmir-Blur, Museu d'Història d'Armènia Tapa d'una arca de pedra, Karmir-Blur, Museu Erebuni. El disc alat apareix en un context d'adoració de l'arbre de la vida Medalló de plata del període de decadència d'Urartu, Karmir-Blur, Museu d'Història d'Armènia

Cerimonial religiós[modifica]

El principal ritu cerimonial d'Urartu era el ritual del sacrifici. Les cerimònies tenien lloc tant a l'aire lliure com a dins dels temples. D'acord amb el cànon elaborat en temps del rei Ixpuini als déus se sacrificaven bous, vaques i ovelles. La magnitud del sacrifici variava segons la importància de la deïtat: des d'una ovella per a la dea Bartsia fins a 17 toros i 34 ovelles al déu Khaldi. A Tuixpa, la capital d'Urartu, damunt la roca de Van hi havia una plataforma per a grans sacrificis, amb canalons per al desguàs de la sang.[32] Se n'han trobat també en altres fortaleses urartianes.[33] La incorporació de noves regions a l'est i a l'oest d'Urartu en temps dels reis Argisti I, Sarduri II, Argisti II i Rusa II diversificà la composició ètnica d'Urartu i les seues pràctiques religioses.[34] Hi ha constància de sacrificis realitzats en temps de Rusa II que s'allunyaven del cànon d'Ixpuini: se sacrificaven sovint animals molt joves, de 1 i 3 dies de vida, i ho feien a dins dels temples. Així, al jaciment de Karmir-Blur, en una de les cambres s'han trobat restes de més de 4.000 animals cremats, entre els quals hi havia nounats.[35][36] En l'excavació de Toprak-kale, capital d'Urartu amb Rusa II, l'expedició alemanya trobà un altar que, a més d'ossos d'animals, contenia restes humanes.[37] En l'excavació de Bastam, fortalesa urartiana de Rusa II, es trobaren indicis de sacrificis humans i en una altra fortalesa de Rusa II, Ayanís, aparegué un escrit cuneïforme amb la descripció del ritual del sacrifici d'un xiquet al déu Khaldi.[26][38][7]

Cerimonial religiós a Urartu
Tushpa12.jpg
Erebuni106.jpg
RusahiniliAltar2.jpg
Plataforma per a sacrificis sobre la roca de Van a Tuixpa Paret reconstruïda del temple de Khaldi amb frescs i elements del peristil, Erebuni Altar per a sacrificis del temple de Khaldi a Rusajinili, Museu Arqueològic d'Istanbul

Temples d'Urartu[modifica]

La majoria dels temples urartians no eren massa grans. La decoració contenia sobretot diferents atributs bèl·lics, com ara escuts, cascs, buiracs i llances decoratius fets amb coure, bronze i metalls preciosos.[39] A la fi del s. VIII ae les armes de bronze havien quedat obsoletes i foren substituïdes per les de ferro, les velles les donaven als temples, que es convertien així en una mena de museus.[15] Així, d'acord amb els annals de Sargon II el seu exèrcit capturà al temple de Musasir més de 100 tones de coure, 25 mil escuts, 1.500 llances i més de 300 mil espases i dagues de coure i bronze.[40] El temple de Khaldi a Musasir, el principal d'Urartu, fou saquejat pels assiris l'any 714 ae, i van quedar impressionats per les riqueses acumulades.[14] A Musasir es van fer amb unes 2 tones d'or i 10 d'argent en lingots i articles diversos.[41][42]

Com que, després del saqueig del temple de Musasir per Sargon II, els assiris no esmenten cap captura d'artefactes de ferro, els investigadors conclouen que, igual que en altres regnes de l'antiga Mesopotàmia i Palestina, també estava prohibit introduir objectes de ferro als temples urartians.[43]

Ritus funeraris[modifica]

Urna funerària urartiana, Karmir-Blur, Museu Erebuni

La incineració devia ser el ritu funerari més estés a Urartu: era practicada en tot el regne i utilitzada per enterrar reis i nobles urartians als sepulcres reials de la roca de Van de Tuixpa. No és possible, però, identificar una pràctica funerària urartiana unificada, perquè en variava d'una població a una altra dins de cada període. Així, es podia donar la incineració i l'enterrament comú en un mateix cementiri.[26] Després de la incineració l'urna funerària s'enterrava. A voltes s'hi utilitzava un recipient d'argila amb la característica triple obertura o altres atuells d'argila trencats i en desús.[44] L'enterrament incloïa en ocasions béns personals: braçalets i cinturons amples de bronze, així com armes prèviament trencades i, a vegades, els arnesos del cavall.[45][46] Aquesta diversitat de pràctiques funeràries és reflex de la composició multiètnica d'Urartu i de l'absència d'una rígida política d'unificació del poder central.[26][33]

Els investigadors han remarcat la relació morfològica que s'observa entre els sepulcres reials de la roca de Van i les construccions equivalents de Jerusalem i Frígia, i això ha fet pensar en un origen comú més antic de totes aquestes construccions que es remuntaria a l'antic Egipte.[47]

Altres ritus coneguts[modifica]

Malgrat que no s'han conservat inscripcions cuneïformes urartianes amb oracions, conjurs o descripcions de ritus, els investigadors es recolzen en indicis indirectes per detectar l'existència a Urartu d'una sèrie de ritus i fórmules màgiques pròpies de l'antic Orient, com ara la màgia del número tres: la triple repetició d'una paraula o d'una acció que apareix en les apel·lacions reials al déu Khaldi; o el significat màgic d'alguns objectes, com els segells normals i els cilíndrics, i sobretot els amples cinturons de bronze que, segons la creença, donaven protecció màgica.[23]

El vi també ocupava un lloc important en els ritus urartians. S'oferia vi als déus i se'n consumia ritualment. Atuells solemnes i calders de fang i bronze eren adornats amb símbols de déus urartians i utilitzats en aquests esdeveniments. Aquests calders s'usaven en sacrificis oferts a Khaldi i Shivini.[48]

Calders rituals urartianos
UrartianCaldron02.jpg
UrartianCaldron03.jpg
Urartian pottery, Erebuni museum 6a.jpg
Calders de bronze adornats amb caps de toros i una divinitat alada. Museu de les Civilitzacions d'Anatòlia, Ankara Calder de fang adornat amb caps de toros, Karmir-Blur, Museu Erebuni, Erevan

Tolerància religiosa[modifica]

Un tret de la religiositat urartiana era la relativa tolerància religiosa.[3] La religió oficial consagrada pel rei Ixpuini coexistia amb creences locals de les regions conquistades a mesura que el regne s'anava eixamplant. Els reis d'Urartu fins i tot alçaren temples en honor a déus locals. Així, Argisti I construí a Erebuni un temple en honor a la deïtat hittita-luvita Immarshia (Ivarsha) per als colons d'Hatti.[49] Al jaciment de Karmir-Blur s'han trobat ídols del neolític als quals la població de la vall d'Ararat devia seguir retent culte després de ser conquerida per Urartu.

La diversitat de les pràctiques d'enterrament a Urartu és signe d'una certa llibertat religiosa.[50]

Presència d'altres religions a Urartu
Erebuni105.jpg
KarmirBlurGod01.jpg
KarmirBlurGod02.jpg
Fonaments del temple urartià dedicat a Immarshia, l'anomenat temple de Susi, elevat a Erebuni pel rei Argisti II.[51] Ídols de pedra trobats al jaciment de Karmir-Blur, Museu Sardarapat i Museu Erebuni, Armènia

El llegat de la religió urartiana[modifica]

A causa que la cultura d'Urartu era fonamentalment un atribut reial i es concentrava en unes poques ciutats, després de la seua destrucció el llegat cultural urartià pràcticament es perdé.[52] Per això la influència cultural d'Urartu fou limitada i afectà sobretot l'Imperi aquemènida (mitjançant Mèdia).[14][53] Els primers escrits zoroàstrics, dels temps aquemènides, usaven símbols de diverses religions de la zona. Així, el principal símbol del zoroastrisme fou el disc alat o faravahar.[54] La ulterior conquesta pels aquemènides de l'Altiplà Armeni, l'antic territori d'Urartu, feu que alguns elements urartians romangueren entre els armenis que habitaven aquest territori organitzats en una mena de producció comunitariotribal i dedicats a l'agricultura.[55][56] Com a conseqüència d'aquestes transformacions s'estengué entre els armenis del període precristià el zoroastrisme, alhora que alguns mites i llocs sagrats es conservaren, tot i que modificats.[56][57][58] Així, Portal del Déu situat en una roca al costat de Rusajinili, en què en l'època del rei Ixpuini, en un context de consagració de la religió urartiana, es gravà el panteó d'Urartu, rebé dels armenis un nom d'origen etimològic persa: Porta de Mjer (Porta de Mijr, en persa mitjà: Der-i Mihr). L'heroi mitològic armeni Mijr està etimològicament relacionat amb Mitra (en persa mitjà: Mihr) i la tradició oral èpica armènia ha transmès el mite de Mijr, que periòdicament abandonava la roca de la qual en temps d'Urartu s'esperava que isquera el déu Khaldi.[59]

Dyákonov considera que “no es pot infravalorar la rellevància que els historiògrafs soviètics atorguen al passat urartià: Urartu no sols fou el més antic dels regnes que íntegrament o parcial es troben al territori de l'actual Rússia, la cultura dels pobles de la Transcaucàsia russa és hereva directa de la cultura urartiana si aquesta s'entén en un sentit ampli com a cultura d'una població amb diversitat tribal que ha intervingut en la constitució d'Urartu, les seues obres de rec, la seua arquitectura i el seu art.”

En la primera meitat del s. XX se suggerí que els caldes de les fonts antigues (en grec antic καλδαῑοι) constituïen restes de tribus urartianes que rebien la denominació del déu Khaldi, si bé aquesta suposició resultà totalment errònia.[60][61][1][14][62][63][64]

Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. 1,0 1,1 Zimansky P. E.. Ancient Ararat, A Handbook of Urartian Studies. Caravan books, 1998, p. 86. ISBN 0-88206-091-0. 
  2. Пиотровский, 1959, p. 220—231.
  3. 3,0 3,1 Chahin. Kingdom of Armenia, p. 141. 
  4. Zimansky. Ecology and Empire. 
  5. Пиотровский, 1959, p. 221,224—225.
  6. 6,0 6,1 Mirjo Salvini. «The historical background of the Urartian monument of Meher Kapisi». Anatolian Iron Ages 3; The proceedings of the Third Anatolian Iron Ages Colloquium held at Van, 6—12 1990. British Institue of Archaeology in Ankara [Ankara], 16, 1994, pàg. 205—210.
  7. 7,0 7,1 7,2 Mirjo Salvini «The Inscriptions of Ayanis. Cuneiform and Hieroglyphic». Ayanis I. Ten Years’ Excavations at Rusaḫinili Eiduru-kai, 1989—1998. CNR Istituto per GLI Studi Micenei ed Egeo-Anatolici [Roma], 2001, pàg. 257—320.
  8. 8,0 8,1 8,2 Пиотровский, 1959, p. 220.
  9. 9,0 9,1 Пиотровский, 1959.
  10. Zimansky P. E.. Ancient Ararat, A Handbook of Urartian Studies. Nova York: Caravan books, 1998. ISBN 0-88206-091-0. 
  11. 11,0 11,1 Melikishvili, Gueorgui «Мусасир и вопрос о древнейшем очаге урартских племён». Véstnik Drévney Istórii [Москва], 2, 1948, pàg. 37—48.
  12. Salvini Mirjo. Geschichte und Kultur der Urartäer, 1995. 
  13. Stone E. C., Zimansky P. «The Urartian Transformation in the Outer Town of Ayanis». Archaeology in the Borderlands. Investigations in Caucasia and beyound. University of California Press [Los Angeles], 2003.
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 Barnett. Urartu. 
  15. 15,0 15,1 Дьяконов; Неронова; Свенцицкая, 1989.
  16. Salvini M. «Una Stele di Rusa III Erimenahi dalla zona di Van». Studi micenei ed egeo-anatolici, 44/2, 2002, pàg. 115—144.
  17. 17,0 17,1 17,2 Пиотровский, 1959, p. 220—221.
  18. Piotrovski, Borís «Урартская мифология». Мифы народов мира. Советская энциклопедия [Moscú], 2, 1982, pàg. 549—550.
  19. 19,0 19,1 19,2 Пиотровский, 1959, p. 224.
  20. 20,0 20,1 20,2 Пиотровский, 1959, p. 228.
  21. Melikishvili, Gueorgui «К интерпретации урартской надписи Мхер-Капуси». XIV. Издательство Академии наук ГрузССР [Тбилиси], 1953.
  22. VI columna de la Crònica de Jorjor d'Arguishti I gravada en la roca de Van. Traducció de Melikishvili extreta de la recopilació: Меликишвили. УКН. 
  23. 23,0 23,1 Redgate, 1998, p. 47.
  24. Lehmann-Haupt. Armenien, p. 935. 
  25. Дьяконов И. М., Старостин С. А. «Хуррито-урартские и восточнокавказские языки». Древний Восток: этнокультурные связи. Наука [М.], 1988.
  26. 26,0 26,1 26,2 26,3 Burney Charles. «Urartian Funerary Customs». The Archaeology of Death in the Ancient Near East (Oxbow Monographs in Archaeology). Oxbow Books, 1995, pàg. 205—208.
  27. 27,0 27,1 27,2 Melikishvili, Gueorgui. Наири-Урарту. Tbilisi: Издательство Академии Наук Грузинской ССР, 1954, p. 446. 
  28. Пиотровский, 1959, p. 58.
  29. Капанцян Г.. Об урартском божестве Шебиту. Ereván: Издательство АН Армянской ССР, 1947, p. 16. 
  30. Lehmann-Haupt. Armenien, p. 2, 50, 323. 
  31. 31,0 31,1 Пиотровский, 1959, p. 226.
  32. Belli. Van, p. 48. 
  33. 33,0 33,1 Zimansky P. E.. Ancient Ararat, A Handbook of Urartian Studies. Nova York: Caravan books, 1998, p. 89. ISBN 0-88206-091-0. 
  34. Zimansky P. E.. Ancient Ararat, A Handbook of Urartian Studies. Nova York: Caravan books, 1998, p. 89—90isbn=0-88206-091-0. 
  35. Redgate, 1998, p. 45—47.
  36. Piotrovski, Borís. Кармир-Блур II. Результаты раскопок 1949—1950. Ereván: Издательство АН Армянской ССР, 1952, p. 23. 
  37. Lehmann-Haupt. Armenien, p. 476. 
  38. Krauss R.. Tierknochenfunde aus Bastam in Nordwest-Azerbaidjan/Iran (Fundmaterial der Grabungen 1970 und 1972), 1975. 
  39. Тер-Саркисянц. История и культура армянского народа, p. 50. 
  40. Дьяконов. АВИУ. 
  41. Пиотровский, 1959, p. 161.
  42. Арутюнян Н. В.. Земледелие и скотоводство Урарту. Ereván: Издательство АН Армянской СССР, 1964, p. 154. 
  43. Редер Д. Г. «Роль Муцацирского храма в экономике Урарту и Ассирии в VIII в. до н. э.». Véstnik Drévney Istórii [Moscú], 1, 1987, pàg. 147—158.
  44. Zafer Derin. «The Urartian cremation jars in Van and Elaziğ museums». Anatolian Iron Ages 3; The proceedings of the Third Anatolian Iron Ages Colloquium held at Van, 6—12 1990. British Institue of Archaeology in Ankara [Ankara], 1994, pàg. 49—62.
  45. Мартиросян А. А., Мнацаканян А. О. «Урартский колумбарий Нор-Ареша». Falta indicar la publicació. Издательство АН Армянской ССР [Ereván], 1958, pàg. 63—84.
  46. Redgate, 1998, p. 45.
  47. David Ussishkin. «The Rock-cut Tombs at Van and Monumental Tombs in the Near East». Anatolian Iron Ages 3; The proceedings of the Third Anatolian Iron Ages Colloquium Held at Van, 6—12 1990. British Institue of Archaeology in Ankara [Ankara], 1994, pàgs. 253—264.
  48. Пиотровский, 1959, p. 174—176.
  49. Melikishvili, Gueorgui «К вопросу о хетто-цупаннийских переселенцах в Урарту». Вестник древней истории [Москва], 2, 1958.
  50. Zimansky P. E.. Ancient Ararat, A Handbook of Urartian Studies. Nova York: Caravan books, 1998, p. 87—89. ISBN 0-88206-091-0. 
  51. En realitat “susi-” és un determinant urartià que significa “temple”, circumstància que desconeixien els investigadores en excavar Erebuni, per això la bibliografia ulterior consolidà la denominació convencional de “Susi” en referència a aquest temple d'Immarshia.
  52. Zimansky P. E. «The Kingdom of Urartu in Eastern Anatolia». Civilizations of the Ancient Near East. Scribner [Nova York], II, 1995, pàg. 1135—1146.
  53. Тер-Саркисянц. История и культура армянского народа, p. 52. 
  54. Religions of the ancient world. Cambridge, Mass: Harvard University Press, 2004, p. 612. ISBN 0674015177. 
  55. Burney C. A., Lang D. M.. The Peoples of the Hills, Ancient Ararat and Caucaus. New York — Washington: Praeger Publishers, 1972, p. 182, 188. ISBN 0297004956. 
  56. 56,0 56,1 Garsoïan N. «The Emergence of Armenia». The Armenian People from Ancient to Modern Times. St. Martin’s Press [Nova York], 2004, pàg. 37—62.
  57. Russell J. «The Formation of the Armenian Nation». The Armenian People from Ancient to Modern Times. St. Martin’s Press [Nova York], 2004, pàg. 19—36.
  58. Redgate, 1998, p. 61.
  59. Арутюнян С. Б. «Михр». Мифы народов мира. Советская энциклопедия [Moscú], 2, 1982, pàg. 160.
  60. Lehmann-Haupt. Armenien. 
  61. König F. W.. Handbuch der chaldischen Inschriften. Graz: E. Weidner, 1955. 
  62. Friedrich, Johannes. «Chalder oder Urartäer?». Zeitschrift der Deutschen Morgenländischen Gesellschaft, 1936, pàg. 60—82.
  63. Мещанинов И. И. «Древневанский бог Халд-Халдин». Восточные записки, 1927.
  64. Пиотровский, 1959, p. 117—119.

Bibliografia[modifica]