Pau Mas i Dordal
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | c. 1731  Barcelona |
| Mort | 1808 (76/77 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | mestre de cases |
| Ocupador | Ajuntament de Barcelona |
| Família | |
| Fills | Josep Mas i Vila |
| Germans | Josep Mas i Dordal |
Pau Mas i Dordal (Barcelona, c. 1731 - Barcelona, 1808) va ser un mestre de cases català, germà de Josep Mas i Dordal i pare de Josep Mas i Vila.
Biografia[modifica]
Nascut a Barcelona[1] el 1731 o 1732,[2] era germà dels mestres de cases Francesc i Josep Mas, i probablement es va veure influït per ells per a dedicar-se al mateix ofici.[3] Va titular-se com a mestre del Gremi de Mestres de Cases de Barcelona el 1770, tot i que portava bastants anys treballant, tant en obres civils com religioses, sota la cobertura del seu germà Josep.[2] Va ocupar diversos càrrecs dintre del gremi entre 1774 i 1808.[3]
Mestre d'obres municipal de Barcelona[modifica]
A petició del seu germà Josep, que aleshores ocupava el càrrec de mestre fontaner, el 1762 va ser nomenat suplent del mestre fontaner de Barcelona, encarregat de la construcció de conduccions i fonts de la ciutat. El 1767 va obtenir el càrrec en propietat, quan el seu germà va passar a ser mestre d'obres municipal a la mort d'Oleguer Juli. Amb la dimissió del seu germà, el 1770 va obtenir també el càrrec de mestre d'obres municipals, que va compatibilitzar amb el de fontaner fins a la seva mort.[3]
Malgrat semblar un personatge menor en l'àmbit arquitectònica, la seva importància és cabdal perquè es fa omnipresent a la documentació municipal de l'època com a màxima autoritat urbanística municipal.[3] A més, va ocupar el càrrec en un moment de creixement de la ciutat i quan es començaren a regular els procediments per a sol·licitar llicències d'obres i fer reformes als edificis,[2] a més de dur a terme gran quantitat d'obres municipals, atès que només les de gran volum es feien per subhasta pública. A més, va tenir capacitat de decisió sobre la concessió de llicències d'obres, emissió de dictàmens, supervisió de projectes públics i la planificació i execució de la política urbanística de la darreria del segle xviii i els primers anys del xix.[3]
A partir de 1800 va comptar amb la col·laboració del seu fill, Josep Mas i Vila, que va ser nomenat adjunt seu el 1803. Pau Mas va morir a el mes de febrer de 1808, i el seu fill va obtenir el seu càrrec en propietat.[4]
Obres[modifica]
En l'àmbit privat, va treballar sobretot amb el seu germà. Ambdós es repartien les tasques de traçat de plànols i de contractació de paletes.[3] Van treballar per a diversos clients, com el capítol de la catedral de Barcelona, i van actuar en nombroses obres, tant particulars com públiques, especialment en la construcció o reforma d'esglésies.[2] Van ser autors del cos i la façana de la plaça Nova del Palau Episcopal de Barcelona (1782-1784) i de l'aixecament, bastiment i decoració del Palau Moja (1774-1786).[5]
Pel que fa al seu estil, en les esglésies la tipologia i el llenguatge són barrocs, mentre que en els encàrrecs privats, és a dir, en cases i en el Palau Episcopal, el seu estil s'apropa més al classicisme.[3] A més, pel seu compte, Pau Mas va tenir importants clients a la ciutat de Barcelona com els convents de les Magdalenes, Santa Maria de Jerusalem i de Santa Elisabet, Josep Francesc Saguí en la construcció de la seva fàbrica d'indianes o l'Hospital de la Santa Creu en les obres del teatre, entre altres.[3]
Referències[modifica]
- ↑ «Defuncions.1856.Llibre 1. Registre núm.1112». AMCB, 31-03-1856. [Consulta: 25 juliol 2019].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Montaner, Josep Maria. La modernització de l'utillatge mental de l'arquitectura a Catalunya (1714-1859). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 110, 381.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Vallugera, Anna. El mercat artístic a Barcelona (1770-1808). Producció, consum i comerç d’art (tesi). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2016, p. 125, 691-697.
- ↑ Carreras i Candi, Francesc. Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona. Barcelona: Establiment Editorial d'Albert Martín, 1916, p. 835-836.
- ↑ Mària i Serrano, Magda; Minguell i Font, Joan Claudi «El Palau Episcopal de Barcelona. Cronologia arquitectònica d'un edifici de vint segles d'història». Locvs Amoenvs, núm. 10, 2009-2010, pàg. 75-76.