Paul Bley

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaPaul Bley

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Hyman Paul Bley Modifica el valor a Wikidata
10 novembre 1932 Modifica el valor a Wikidata
Montreal (Quebec) Modifica el valor a Wikidata
Mort3 gener 2016 Modifica el valor a Wikidata (83 anys)
Cherry Valley (Nova York) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballJazz i composició de jazz Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópianista, compositor de bandes sonores, músic de jazz, artista d'estudi Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereJazz i bebop Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano i sintetitzador Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficECM Records
Columbia Records
BYG Actuel (en) Tradueix
ESP-Disk Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeCarla Bley (1957–1964)
Annette Peacock (1966–1972) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webimprovart.com… Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0088350 Allmovie: p6753 TMDB.org: 1322131
Facebook: PaulBleyMusic Spotify: 4HCwj3Nt6DTTmJCpHuQOeM iTunes: 2883950 Last fm: Paul+Bley Musicbrainz: 5ff0b393-1706-47ce-8bda-a0fd3fe9b98a Songkick: 533134 Discogs: 253098 Allmusic: mn0000745617 Find a Grave: 156784386 Modifica el valor a Wikidata

Paul Bley (Mont-real, 10 de novembre de 1932 - 3 de gener de 2016)[1] va ser un pianista i compositor quebequès de jazz, conegut sobretot pels seus treballs dins del camp del free jazz.

Historial[modifica]

Amb onze anys obté la seva llicenciatura de piano en el McGill Conservatory i immediatament, passa a dirigir l'orquestra del seu liceu, i a tocar regularment amb el seu propi quartet en clubs de la ciutat. En 1949 substitueix a Oscar Peterson en diversos locals, després marxa als Estats Units. En 1950 es trasllada a Nova York i estudia en la Juilliard School.

En 1953, grava el seu primer disc, acompanyat per Charles Mingus i Art Blakey. Es trasllada després a Califòrnia, on toca amb Chet Baker. Després forma un trio al costat de Billy Higgins i Charlie Haden, amb el qual tocarà amb Ornette Coleman, el bateria Al Levitt i Don Cherry (1958) i amb Scott LaFaro (1959). Ja en la dècada de 1960, tocarà en els grups de Mingus, Eric Dolphy, George Russell i Bill Evans, i formant trios avantguardistes amb Steve Swallow i Jimmy Giuffre (1962), i amb Gary Peacock i Don Ellis (1963).

Col·labora amb la Jazz Composers Guild, juntament amb la seva esposa Carla Bley, separant-se d'ambdues en 1964, encara que participa en el manisfiesto del free jazz que es plasma en la "revolució d'octubre de 1964", juntament amb Cecil Taylor i Archie Shepp. A partir de 1968 comença a interessar-se pels teclats electrònics i els sintetitzadors, treballant al costat de la cantant Annette Peacock, encara que des de mitjan dècada de 1970 torna al piano acústica en format de sol. Ja en els anys 1980, torna a tocar en quartet, amb John Surman, Paul Motian i Bill Frisell.

En 1999 es publica la seva autobiografia, Stopping Time: Paul Bley and the Transformation of Jazz i, en 2003, l'obra Time Will Tell: Conversations with Paul Bley. Un any després, en 2004, es publica en italià el llibre Paul Bley: la lógica del caso. En 2008, és nomenat membre de l'Orde del Canadà.[2]

Estil[modifica]

Per a molts autors, Bley pot considerar-se, al costat de Bill Evans, com l'"inventor" del trio de piano modern, desenvolupant una música amb tendència a desbordar el quadre harmònic, la qual cosa aporta als seus grups una lleugeresa i obertura de línies en la qual els seus propis solos són la quintaessencia.[3]

Va començar tocant bop, per després incorporar-se amb decisió a l'evolució del free jazz i la música d'avantguarda, recalant finalment en formes avançades de post bop.

Discografia com a líder[modifica]

Primers segells
America
  • 1971: The Fabulous Paul Bley Quintet (Gravació en directe en el Hillcrest Club, Los Angeles, 1958)
  • 1972: Improvisie
Freedom Records
Improvising Artists (Segell propietat de Bley)
SteepleChase Records
  • 1972: Solo Piano
  • 1973: Paul Bley/NHØP (amb Niels-Henning Ørsted Pedersen)
  • 1985: Questions
  • 1985: My Standard
  • 1986: Live & Live Again
  • 1987: Indian Summer
  • 1988: Solo Piano
  • 1988: The Nearness of You
  • 1989: Rejoicing
  • 1989: Bebopbebopbebopbebop
  • 1991: Plays Carla Bley
  • 1992: Caravan Suite
  • 1992: At Copenhagen Jazz House
  • 1993: If We May
  • 1994: Speachless
  • 1995: Reality Check
  • 1998: Notes on Ornette
ECM
Soul Note
Justin Time Records
  • 1987: Solo
  • 1991: A Musing (amb Jon Ballantyne)
  • 1993: Sweet Time
  • 1993: Double Time
  • 1993: Know Time
  • 1994: Outside In
  • 1996: Touche (amb Kenny Wheeler)
  • 2001: Basics
  • 2004: Nothing to Declare
  • 2008: About Time
Owl
  • 1983: Tears, Owl
  • 1990: Partners (amb Gary Peacock), Owl
  • 1993: Homage to Carla, Owl
hatART
Postcards Records

Referències[modifica]

  1. ↑ [enllaç sense format] http://pitchfork.com/news/62729-jazz-pianist-paul-bley-has-died/
  2. ↑ «Governor General Announces New Appointments to the Order of Canada». Arxivat de l'original el 2009-09-08. [Consulta: 28 març 2016].
  3. ↑ Carles, Clergeat & Comolli: op.cit., p. 105.
  4. ↑ [http://www.allmusic.com/album/r164671 Allmusic review]

Bibliografia[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Paul_Bley&oldid=31215678»