Pere Nicolau Arnu
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 11 setembre 1629 Verdun (França) |
| Mort | 8 agost 1692 (62 anys) Bolonya (Itàlia) |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Ocupació | teòleg |
Pere Nicolau Arnu o Nicolas Arnu o Niccolò Arnù [nt 1] (Mirecourt, Verdun (Mosa), 11 de setembre del 1629 - Bolonya, 8 d'agost del 1692) va ser un teòleg i religiós dominic.[3]
Biografia
[modifica]Nasqué al castell de Mirecourt, a "sis milles" [nt 2] de Verdun (Lorena) i, orfe als nou anys, s'escapà del seu tutor per anar a estudiar a París. Mancat d'oportunitats, però, es posà sota la protecció d'un cavaller català que el 1643 el portà a estudiar a Perpinyà. Entrà a l'orde de Predicadors l'any següent, i estudià a Girona i a Puigcerdà. De la capital de la Cerdanya passà el 1651[4] al convent de la Seu d'Urgell per a ensenyar-hi filosofia com a Lector. Es doctorà en filosofia i teologia els anys 1656 i 1658, respectivament, i va ser professor de teologia dogmàtica a la universitat de Tarragona. El 1659 deixà l'Studium tarraconense per anar al Rosselló, on durant deu anys [5] va ser catedràtic de filosofia i teologia de la universitat; també en fou rector, el 1663. A partir del 1660, predicà regularment la Quaresma a la catedral de Perpinyà (un gran honor), alternant-se[1] amb el jesuïta Antoni Ignasi Descamps. Va ser prior del convent perpinyanenc de Sant Domènec (ho era[6] el 1663) i durant un septenni hi ensenyà teologia. Combaté decididament l'afrancesament dels ordes religiosos nord-catalans, un procés, aquest, avalat [1] pels jesuïtes, amb qui tingué polèmiques; el dictamen reial, escampant els novicis catalans entre els monestirs d'arreu de França "pour les accoutumer autant que se pourra à la langue et les moeurs des religieux français" el desautoritzà [2] i reduí temporalment al silenci. El 1673 va ser un dels signataris (juntament amb el jesuïta Descamps) d'un informe[7] en favor del profrancès Josep de Trobat.
El 1675, el general de l'orde dominic, Joan Tomàs de Rocabertí, el cridà [4] a Roma i en reconegué els mèrits fent-lo regent del col·legi superior Divó Tomàs d'Urbeo, situat al convent de la Minerva; aquest càrrec l'havia ocupat anteriorment el dominic valencià Vicent Ferré, regent entre 1654 i 1672. Passats tres anys, la Universitat de Pàdua [3] el reclamà per a la càtedra de metafísica, que regentà del 31 d'agost del 1679 al 18 de juny del 1689. A continuació, ocupà la càtedra de teologia de la mateixa universitat, que havia quedat vacant per la renúncia del seu predecessor, i la retingué fins que la mort el colpí, quan ja tenia fama europea[3] com a teòleg.
Publicà diversos títols de molta difusió. També se li atribueixen un comentari a la Summa philosophiae, feta a partir de textos de Tomàs d'Aquino i d'Albert el Gran i un pamflet contra els jesuïtes perpinyanencs, ambdós no localitzats.
Obres
[modifica]- Summa philosophiae sacado de los escritos de santo Tomás de Aquino i san Alberto. Perpiñán: Jean Boude - Juan Figuerola, 1662. [8]
- Arnu, Nicolau. Clypeus philosophiae thomisticae : veridica S. Thomae Aquinatis ... & Alberti Magni doctrina exornatus, validissimisque rationibus eorundem munitus. Biterris [Besiers]: Henricus Martel, 1670-1672.
- Segona edició, considerablement reformada: Arnu, Nicolao. Dilucidum Philosophiae Syntagma : E D. Thomae Aqvinatis Doctoris Angelici, B. Alberti Magni, & optimorum quorumque Philosophorum effatis ac dogmatibus concinnatum, variaque eruditione locupletatum. Secunda editio correctior, lucidior & plusquam dimidia parte aucta. Patavii [Pàdua]: Pierre-Antoine Brigonci, 1685-1686. («exemplar digitalitzat».)
- Arnu, Nicolao. Opvscvlvm de motione primi motoris, in omnibvs cavsis secvndis per virtutem suam operantis & eas ad agendum physicè praedeterminantis, salva & incolumi manente earum necessitate, libertate, aut contingentis juxta cujusvis proprietatem & agendi modum. Biterris: Henricus Martel, 1672.
- Arnu, Nicolo. Doctor Angelicus Divus Thomas Aquinus, divinae voluntatis, et sui ipsius in Summa Theologiae Fidissimus Interpres, atque Doctrinae Patrum observatissimos Custos in lucem publicam editus. tomus primus. Romae: Typis Nicolai Angelis Tinassii, 1679. («exemplar digitalitzat».[Enllaç no actiu])
- Doctor Angelicus Divus Thomas Aquinus, divinae voluntatis, et sui ipsius in Summa Theologiae Fidissimus Interpres, atque Doctrinae Patrum observatissimos Custos in lucem publicam editus. tomus secundus. Lugduni [Lió]: Franciscum Barbier, Typograph & Bibliopolam Regium, 1686.[Enllaç no actiu] («exemplar digitalitzat».)
- Nova edició: Arnu, Nicolao. Doctor Angelicus D. Thomas Aquinas in summa theologiae sui ipsius interpres et sacri depositi fidissimus custos, sive commentarii in summam theologiae divi Thomae Aquinatis ecclesiae doctoris : ex eiusdem doctrina excerpti, plurimisque Sacrae Scripturae, conciliorum, & patrum testimoniis illustrati. Patavii: Ioannem Franciscum Brigoncium (typ. Sebastiani Spera), 1691.
- Arnù, Nicolò. Presagio dell' imminente rovina e caduta dell' Imperio Ottomano, delle future vittorie e prosperi successi della christianità, cavato da diverse profetie, oracoli.... Padova: stamp. del Seminario, 1684. [nt 3]
- Nova edició: Arnù, Nicolò. Presagio dell' imminente rovina e caduta dell' Imperio Ottomano.... Venezia: presso Pietr'Antonio Brigonci, 1686. («exemplar digitalitzat».)
- Arnu, Nicolai (editor). Collegii Salmanticensis FF. Discalceatorvm B. Mariae de Monte Carmeli primitivae observantiae cvrsvs theologicvs .... Patavii: Joannem Franciscum Brigoncium, 1693.
Notes
[modifica]- ↑ Segons el biògraf que es consulti, i el país on residia, Arnu és esmentat de diverses formes (fins i tot Arnau i Arnou). Així, Valsalobre (2009) [1] basant-se en la GEC l'anomena Pere Nicolau Arnu, i el nom de fonts doble també és esmentat pel francès Capeille[2] que l'anomena Pierre Nicolas Arnu. Capeille indica com a font els arxius departamentals dels Pirineus Orientals, amb documentació coetània, de manera que es podria considerar que Arnu es feia dir Pere-Nicolau/Nicolas mentre estigué en terres catalanes, abans i després de la incorporació de la Catalunya del Nord a França pel Tractat dels Pirineus (1659). L'historiador italià Contarini[3] recull la forma Niccolò Arnù, probablement reflectint com el teòleg era anomenat a la darrera part de la vida, a Itàlia, ja amb nom sol. En els llibres publicats l'any 1672 apareix com a Nicolau o Nicolao Arnu, mentre que en els apareguts en l'estada italiana, a partir del 1675, apareix com a Nicolò Arnù
- ↑ Pere Nicolau Arnu deia en una les seves obres que era lorenès d'origen, i la majoria dels autors li atribueixen un lloc de naixement devora Verdun; Contarini especifica que Arnu nasqué en un castell a sis milles d'aquesta ciutat. El topònim concret més citat pels biògrafs és "Merancourt" (Michaud, 1843), però hom parla també de "Meraucourt" (Pérez Goyena, 1930) i de "Mirecourt" (Contarini, 1769); malauradament, cap dels tres noms no apareix en la toponímia propera a Verdun. A la Lorena hi ha un municipi Mirecourt i un Menaucourt, però el primer és a 150 quilòmetres de Verdun, i el segon és a 73, cosa que lliga poc amb les sis milles. A la fi, en aquest article s'ha donat més crèdit al criteri de l'estudiós que aporta detalls més específics, Contarini
- ↑ Michaud[4] atribuí a Arnú unes Réflexions morales sur la ligue entre l'Empereur et le roi de Pologne contre les Grands Seigneurs (Pàdua, 1684) que es correspondria amb el contingut [9] del Presagio dell'imminente rovina..., però amb el títol canviat pel biògraf
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Valsalobre, Pep. «L'obra (o la vida) de Francesc Fontanella en l'esquinç de 1652-1659». A: Del Tractat dels Pirineus a l'Europa del segle XXI: un model en construcció? Col·loqui Barcelona-Perpinyà, 17-20 de juny de 2009. Barcelona: Museu d'Història de Catalunya, 2010, p. 285. ISBN 9788439386049.
- ↑ 2,0 2,1 Capeille, Jean. Dictionnaire de biographies roussillonnaises. Perpignan: Imp. Lib. Cat. J. Comet, 1914, p. 29-30. (facsímil Marseille: Laffitte Reprints, 1978)
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Contarini, Giambattista. «Fra Niccolo Arnù». A: Notizie Storiche circa li pubblici professori nello studio di Padova scelti dall'ordine di san Domenico. Venezia: presso Antonio Zatta, 1769, p. 84-87, 185-186.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Michaud, Louis-Gabriel (dir.). Biographie universelle ancienne et moderne. tome 2. Nouvelle édition. París: A. Thoisinier Desplaces, 1843, p. 289-290.
- ↑ Pérez Goyena, A. «Teólogos no españoles formados en España profesores de la Minerva». A: Melanges Mandonnet: Études d'histoire littéraire et doctrinale du moyen age. París: Librairie philosophique J. Vrin, 1930, p. 472-476 (Bibliothèque thomiste, 13-14).
- ↑ Gibrat, Joseph «Histoire catalane Deux familles catalanes au XVIIe siècle». Revue catalane, nº 15, 15-03-1908, pàg. 91.
- ↑ Alart. Inventaire-sommaire des Archives Dèpartementales antérieures a 1790, Pyrénées-Orientales. tome second - Serie C. París: Paul Dupont, 1877, p. 224.
- ↑ Miralles, Eulàlia. Francesc Fontanella: una vida, una obra, un temps. Girona: Edicions Vitel·la, 2007, p. 93-123 (Philologica. Estudis, 1). ISBN 8493529516.
- ↑ Setton, Kenneth Meyer. «Bartholomaeus Georgievicz and the "Red Apple"». A: Western Hostility to Islam: And Prophecies of Turkish Doom. Philadelphia: American Philosophical Society, 1992, p. 39-40 (Memoirs, 201). ISBN 0871692015.
Bibliografia
[modifica]- Capeille, Jean «Le Dominicain Pierre-Nicolas Arnu (1629-1692)». Revue d'Histoire et d'Archéologie du Roussillon, 1903, pàg. 224-228.
- Timotin, Andrei «Nicolas Arnou (1629-1692), lecteur du "Praesagium Mehemetanorum de Batholomaeus Georgievits"». Revue des Études Sud-Est Européennes, nº 52, 2014, pàg. 123-143.