Physiologus

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llibrePhysiologus
76-Fisiologo di Berna - Pantera.jpg
Tipus llibre
Modifica dades a Wikidata

El Physiologus és un text didàctic escrit o compilat en grec per un autor desconegut, a Alexandria; la seva composició ha estat tradicionalment datadat al segle II dC per lectors que veuen paral·lelismes amb escriptures de Climent d'Alexandria, qui sembla que coneixia aquest text.[1] El Physiologus recull descripcions d'animals, ocells, i criatures fantàstiques, de vegades pedres i plantes, amb un clar contingut moral. Cada animal és descrit seguit d'una anècdota de la qual se'n deriven unes qualitats morals i simbòliques de l'animal. Els manuscrits sovint contenen il·lustracions ricament pintats.

El llibre va ser traduït al llatí aproximadament l'any 700, i a Gueez i Siríac, posteriorment ho va ser a moltes llengües europees i d'orient mitjà. Es conserven diverses còpies il·luminades del manuscrit, com el Physiologus de Berna.[2] Va fixar la seva influència sobre les idees del "significat" d'alguns animals a Europa poc després de l'any mil. Va ser el predecessor dels bestiaris. La literatura poètica és plena d'al·lusions que poden ser vinculades amb la tradició del Physiologus; el text també va influir en el simbolisme de l'art eclesiàstic medieval: símbols com el de l'au Fènix renaixent de les seves cendres i el pelicà alimentant els seus fills amb la seva pròpia sang, són dos exemples ben coneguts.

Històries al·legòriques[modifica | modifica el codi]

La llegenda sobre la lleona a qui li neixen uns cadells mort i retornen a la vida quan un vell lleó els hi dóna alè, i la del Fènix que es crema fins a morir i reneix el tercer dia de les seves cendres; són també dos exemples relacionats iconogràficament amb Crist. L'unicorn, l'animal mític que només permet ser capturat a la falda d'una verge pura, és una forma d'encarnació; el pelicà que vessa la seva sang per alimentar els seus polls morts per a ressuscitar-los, és una simbologia de la salvació de la humanitat mitjançant la mort de Crist a la Creu.

Algunes al·legories destaquen les enganyoses pràctiques del Diable i la seva derrota per Crist; altres mostren qualitats com a exemples a ser imitats o a evitar.

Atribucions[modifica | modifica el codi]

Physiologus no és el seu títol original; li va ser atribuït al llibre perquè l'autor introdueix les seves històries d'història natural amb la frase: "el physiologus diu", és a dir, "el naturalista diu...." o "les autoritats d'història natural diuen...".[a] En els darrers segles ha estat atribuït a diversos Pares de l'Església celebrats, especialment Epifani, Basili de Cesarea, i Pere d'Alexandria.

Orígens del manuscrits[modifica | modifica el codi]

L'estudi modern del Physiologus es pot considerar que va ser iniciat per Francesco Sbordone en una edició de 1936, en el qual s'establien tres orígens sobre el text dels manuscrits supervivents: un origen primitiu, un bizantí i un altre relacionat amb Basili de Cesarea.[3] Ben Perry va mostrar que un manuscrit que Sbordone no havia considerat i que es troba a la biblioteca Morgan, era el més vell de les versions gregues existents, un manuscrit de finals del segle X de Grottaferrata.[4][5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Les obres gregues, tradicionalment no estaven titulades; per tant, els títols que coneixem d'obres del cànon grec, són d'origen llatí
  1. Alan Scott, "The Date of the Physiologus" Vigiliae Christianae 52.4 (November 1998:430-441).
  2. T. H. White: The Bestiary: The Book of Beasts (London and New York, 1954, 4/1960)
  3. Fr. Sbordone, Physiologus (Rome: Dante Albrighi) 1936.
  4. Perry, "Physiologus" BW 20 (1941:1103ff.
  5. Morgan codex 397.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Physiologus Modifica l'enllaç a Wikidata
  • T. H. White: The Bestiary: The Book of Beasts (London and New York, 1954, 4/1960)
  • Cahier and Martin, Mélanges d'archaeologie, &c. ii. 85 seq (Paris, 1851), iii. 203 seq. (1853),iv. 55 seq. (r856);
  • Cahier, Nouveaux mélanges (1874), p. 106 seq.
  • J. Victor Carus, Gesch der Zoologie (Munich, 1872), p. 109 seq.
  • Classici auctores I ed. Mai, vii. 585596 (Rome, 1835)
  • Dahlerup, Verner: “Physiologus i to islandske Bearbejdelser”. In: Aarbøger for nordisk Oldkyndighed og Historie (ANOH) 1889, pp. 199–290.
  • S. Epiphanius ad physiologum, ed. Ponce de Leon (with woodcuts) (Rome, 1587) another edition, with copper-plates (Antwerp, 1588);
  • S. Eustathu ni hexahemeron commentarius, ed. Leo Allatius (Lyons, 1629; cf. I-F van Herwerden, Exerciti. Crstt., pp. 180182, Hague, 1862);
  • G. Heider, in Archiv für Kunde österreichischer Geschichtsquellen" (5, 541–82, Vienna, 1850)
  • A. Karneyev, Materialy i zametki po literaturnoj istorii Fiziologa (Sankt Peterburg, 1890).
  • J. P. N. Land, Anecdote syriaca (Leiden, 1874), iv. 31 seq., 115 seq., and in Verslager en Mededeelingen der kon. Akad. van Wetenschappen, 2nd series vol. iv. (Amsterdam, 1874);
  • Friedrich Lauchert, Geschichten des Physiologus (Strassburg, 1889)
  • Stavros Lazaris: ″Quelques considérations sur l’illustration du Physiologus grec″, in: Bestiaires médiévaux : Nouvelles perspectives sur les manuscrits et les traditions textuelles. Actes du XVe colloque international de la Société Internationale Renardienne, Louvain-la-Neuve, 18-22 août 2003, B. Van den Abeele (ed.), Louvain-la-Neuve, 2005 (Textes, études, congrès 21), p. 141-167 |pdf : https://www.academia.edu/795328/_Quelques_considérations_sur_l_illustration_du_Physiologus_grec_
  • Maetzner, Altengl. Sprachproben (Berlin, 1867), vol. i. pt. i. p. 55 seq.
  • Emil Peters: Der griechische Physiologus und seine orientalischen Übersetzungen (Festschriften der Gesellschaft für deutsche Philologie ; 15). Berlin, 1898.
  • B. Pitra, Spicilegium solesmense Th xlvii. seq., 338 seq., 416, 535 (Paris, 1855)
  • Meinolf Schumacher: "Der Biber – ein Asket? Zu einem metaphorischen Motiv aus Fabel und 'Physiologus'": Euphorion 86 (1992) pp. 347–353.
  • Ana Stoykova, The Slavic Physiologus of the Byzantine Recension: Electronic Text Edition and Comparative Study, 2011
  • O. G. Tychsen Physiologus syrus, (Rostock, 1795)
  • Möbius and Hominel in the publications quoted above.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]